diumenge, 5 d’octubre de 2014

El Prado petit (1)

Confesso que, d’entrada, aquesta exposició que ensenyen al Caixafòrum fins a gener i que es titula “La bellesa captiva” feia molta mala espina. A veure, una col·lecció d’obres de petit format que tenen amagades als subterranis del Museo del Prado i que ara comencen a exhibir per les “províncies”, sembla tant una almoina com un gest de mala consciència impulsat pel fet que el que està en joc és un patrimoni dit “nacional”. Doncs no, no podia estar més equivocat i, per molt que facin fàstics alguns rebotats tot negant l'evidència, cal reconèixer que aquesta és una exposició de primera categoria (i que El Prado té un fons d’armari que fa morir d’enveja).

“La bellesa captiva” segueix un ordre estrictament cronològic de manera que ben aviat trobem aquest bell fragment (vist a dalt) d’un retaule de Jaume Huguet, que possiblement representa el profeta Daniel. És una pena aquest procediment de parcel·lació de les obres d’art per fer-les més rendibles, però ningú no va dir que el lliure mercat fos estèticament desitjable.


Per fer callar els que opinen que tot aquí és “menor” hauria de ser suficient aquesta marededéu (amb nen certament distret) de Gérard David. No sóc en absolut religiós, però sé reconèixer com el primer els símptomes de la pau interior quan no és fruit dels efectes del Prozac. I per a qui s’estimi un entorn més realista, Hans Memling fa una d’aquelles clàssiques verges de Flandes que representen a la perfecció aquell gran moment d’alegria de la pintura occidental on tot consistia en detallisme i color.



Molt més dubtosa l’autoria d’aquest ninot anatòmic, Madelman “avant la lettre”, que diuen que procedeix del taller d’Albert Durero. No serà ni la primera ni l’última mostra d’una voluntat expositora que pretén dinamitar el concepte “col·leccions oficials”.


La instantània on es documenta l’extracció de la pedra de la bogeria, gentilesa d’El Bosco, és sens dubte art major i retrat fidedigne dels plans paisatges flamencs. El fet que el precursor de la psiquiatria moderna aparegui cofat amb un embut, com un blogaire qualsevol, no inspira gaire confiança en els seus procediments. La senyora amb el llibre al cap (òbviament malalta de lletraferidura) espera el seu torn amb escepticisme.


I acabo amb una obra a quatre mans, on Jan Brueghel el Vell (fill del millor Brueghel de tots) pinta una corona de flors realistes per encerclar una marededéu de Rubens, combinació molt popular com a reacció a les idees iconoclastes dels protestants. El quadre conté a més una reflexió metapictòrica, on el medalló octogonal de la verge és una pintura dins de la pintura.


6 comentaris:

  1. Malgrat que en art "el tamany" si importa moltes vegades, en aquest cas es demostra que no és necessari i que hi pot haver grans obres en espais bidimensionals reduits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, són obres petites, però no TAN petites. No són miniatures, per entendre'ns.

      Elimina
  2. sabes Allau?, me hubiera gustado tenerte de compañero el día que visité esta exposición en Madrid.

    gracias, besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Sabes, Pilar? Mis visitas a los museos suelen ser muy silenciosas.

      Elimina