Llibre de meravelles

Arribo massa tard a “Les històries naturals”, anomalia extraordinària de la literatura catalana, com ho és possiblement bona part de l’obra de Joan Perucho. Encara més sorprenent si es pensa que aquesta novel·la ja supera el mig segle de vida i que, sorgida d’un moment històric en el qual el gènere fantàstic no es trobava precisament al cim de la popularitat, ha aguantat de forma admirable el pas dels anys i és avui probablement més gustosa que el primer dia.

Com haurien de saber fins i tot els batxillers catalans, pels quals aquestes històries serien obra preceptiva en un món millor, el llibre tracta de la percaça que el naturalista Antoni de Montpalau, acompanyat del seu cosí capità de vaixell Isidre de Novau, emprèn darrera les passes del vampir nostrat Onofre de Dip. Superficialment, les constants del gènere són respectades —els alls, els crucifixos, els miralls sense reflex (amb el “Nosferatu” de Murnau com a referent estètic evident)—, tot i que Perucho prefereix jugar a més d’una carta per a benefici dels seus lectors. Per això, ultra el fantàstic, hi ha l’erudit i l’històric, l’humorístic, l’etnològic, i fins i tot el líric.

El segle XIX barceloní potser no ofereix gaires alegries, per molt il·lustrat que es vulgui presentar en societat, però encara permet “cameos” de George Sand, Frédéric Chopin i el cònsol francès Ferdinand de Lesseps (abans d’obrir-se en canal). I després hi ha les guerres carlines, que ofereixen molt de suc a l’afeccionat a la novel·la històrica, amb el general Cabrera, Tigre del Mestrat, al capdavant. Mentre que al rerefons trobareu les ambigüitats de la biologia: existeix realment l’«àurea picuda»?, és un ocell o serà un mamífer?

“Les històries naturals” és llibre llest i fins i tot erudit, al bell mig d’un text exquisit juxtaposa diversos plans d’una mateixa realitat, com estampes retallades en un llibre de visites. Per exemple.

L’aire s’estremí. Una gran riallada del Banyeta, amb exhalacions de sofre, esmicolà per percussió el calidoscopi dut expressament de Palerm, terra d’òptics. Diminutes figures fantasmals corrien entre els fragments de cristall, saltaven els obstacles, per desaparèixer al capdavall. Vingué el senyal de l’alfa i l’omega.

Llavors, Antoni de Montpalau es cordà un botó de l’armilla de seda lionesa, present de la seva cosina per la banda materna, la baronessa Néziers. Després, agafant amb dos dits un cristall de roca i mirant-se’l a contrallum, digué a Novau:

—Realment, el problema de si l’«avutarda gèminis» és mamífer té un interès excepcional per a mi. És un animal misteriós. Hi ha un precedent, és clar, en el «vampiris diminutus», dit altrament i vulgarment ratapinyada, i que els castellans en diuen “murciélago”. Corren moltes llegendes sobre aquest animaló, verament curioses i notables, sobretot als Balcans, que fan referència a la imaginada i no comprovada capacitat xucladora que aquest mamífer té per la sang humana.

Vampiris diminutus? Molta conya; no cal si no llegir el seu divertit glossari final. Caldrà tornar immediatament a Perucho, en què estava jo pensant fins ara?