dimecres, 1 d’octubre de 2014

Escriptors perduts a la biblioteca

Philip Larkin, bibliotecari, i el poeta britànic més estimat dels últims 50 anys
A casa, com no podria ser d’una altra manera, ens estimem molt les biblioteques i els bibliotecaris i les bibliotecàries; per tant, estava cantat que un llibre com “El escritor en su paraíso. Treinta grandes autores que fueron bibliotecarios” d’Ángel Esteban (Periférica, 2014) ens havia d’interessar. Un cop llegit, resulta una mica decebedor; per començar perquè la majoria dels autors que hi surten només es podrien considerar bibliotecaris des d’una perspectiva molt laxa.

Un dels més qualificats per la inclusió seria Georges Perec que des de l’any 1962 fins el 1978, quan va publicar “La Vie mode d’emploi”, va treballar com a documentalista en neurocirurgia al Centre Nationale de la Recherche Scientifique (CNRS). També acceptaria bibliotecari com animal de companyia en els casos dels grans ideòlegs de les xarxes de biblioteques públiques com foren Eugeni d’Ors en el temps de la Mancomunitat o José Vasconcelos al Mèxic posterior a la revolució. Però ni la col·locació juvenil de Stephen King a la biblioteca de la seva universitat, ni l’any que Mario Vargas Llosa va tenir cura de la col·lecció eròtica d’un club de senyorets de Miraflores semblen credencials suficients per considerar-los bibliotecaris.

L’únic treball remunerat que Marcel Proust va tenir va ser a la Bibliothèque Mazarine, la biblioteca pública més antiga de França. Hi va entrar el 1895, als vint-i-quatre anys, gràcies a una recomanació del seu papà. Sembla que la va trepitjar en poques ocasions: quan no patia un atac d’asma, se li enganxaven els llençols perquè era dilluns o li venia més de gust airejar-se a les platges normandes. Uns inspectors que passaren l’any 1900 descobriren que el jove Marcel feia anys que no es presentava a la feina. Malgrat que el convidaren a tornar, l’escriptor declarà que preferia no fer-ho, de manera que fou acomiadat de forma immediata. Robert Musil, una mica menys penques que Proust, va estar en nòmina des de 1911 a 1914 a la biblioteca de la Technische Hochschule de Viena, però els mesos que no estava de baixa es dedicava a escaquejar-se entre els prestatges i escriure les seves coses.

Hi ha encara els bibliotecaris de circumstàncies com el poeta romàntic alemany Johann Christian Friedrich Hölderlin a qui, ja flirtejant amb la bogeria, li van encarregar les col·leccions bibliogràfiques del príncep de Homburg com a teràpia ocupacional. Aguantà dos anys abans de lliurar-se a la demència i al confinament de 37 anys a una torre de Tubingen vora el riu Neckar. O Alexander Solzhenitsyn, presoner al gulag, que preservà la seva salut mental fent d’administrador de la precària biblioteca del camp.

No sé tampoc si les grans patums que van acabar dirigint les biblioteques nacionals dels seus respectius països, com ara la Rosa Regàs, podrien considerar-se bibliotecaris. En el llibre, són els casos de Charles Perrault, Paul Groussac, Juan Eugenio Hatzenbusch (el de “Los amantes de Teruel”) o Marcelino Menéndez Pelayo. Aquest últim exemple em sembla excusable, perquè juraria que l’expressió “rata de biblioteca” la van inventar per retratar-lo.

És curiós però que el gran poeta anglès Philip Larkin (1922 - 1985), que va treballar trenta anys com a bibliotecari a la Brynmor Jones Library de la Universitat de Hull no mereixi ni una menció, quan és el cas de manual del bibliotecari-escriptor. En canvi, apart dels mencionats abans, també trobareu a “El escritor en su paraíso” els noms de Gloria Fuertes, Goethe, els germans Grimm, Juan Carlos Onetti, Jorge Luis Borges, Lewis Carroll, Rubén Darío, Georges Bataille, Giacomo Casanova o Reinaldo Arenas.

Com es veu, la companyia és immillorable i algunes de les circumstàncies que es narren tenen el seu interès, o sigui que estaria disposat a passar per alt la distinció taxonòmica entre el que són bibliotecaris i el que no ho són. Menys perdonable em sembla l’estil d’Ángel Esteban, poc amè i mancat de grapa, un pecat mortal en textos tan lleugers i miscel·lanis com aquest.

4 comentaris:

  1. Acabo de recordar que tinc al congelador un apunt sobre Larkin. Books are a load of crap, va dir en un vers. Dissabte el publico.

    ResponElimina
  2. Veure Georges Bataille a la nòmina ja fa llaminer el llibre, tot i que ja m'imagino que no deu explicar intimitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, tot es limita a les relacions entre els escriptors i les biblioteques i solen ser molt castes.

      Elimina