divendres, 24 d’octubre de 2014

Bestial

Els primers mesos d’enguany rar era trobar-se un amic o amiga que no et preguntés si havies llegit “Ànima” de Wajdi Mouawad i què t’havia semblat. Jo m’havia de limitar a respondre que no m’havia semblat res, perquè encara no l’havia llegit (i tampoc tenia clar si mai la llegiria). Era evident que, com afirma el tòpic favorit de les valoracions ambigües, la novel·la “Ànima” no deixava ningú indiferent. Poc després la concessió del Premi Llibreter 2014 culminà l’idil·li entre Moauawad i el públic català, iniciat dos anys abans amb l’estrena teatral i cinematogràfica d’Incendis. Ja no tenia cap excusa per enfrontar-me al seu coneixement carnal.

“Ànima” relata l'odissea (o “road novel”, com també se’n diu ara) d’un refugiat libanès de nom Wahhch Debch, a qui han assassinat brutalment muller i infant nonat, el qual emprèn una recerca no vindicativa de l’executor criminal de la seva família, que el conduirà a un extens i detallat itinerari pel Canadà i els Estats Units. El periple sembla idealment creat per l’era de Google Maps i conclou als veïnats d’Arizona.

Com ja sabreu els més ben informats, la “gràcia” d’”Ànima”, el seu factor distintiu, és que la major part de la novel·la és narrada per bèsties irracionals, altrament dites “animals”. A ningú se li escaparà que el recurs és en extrem artificiós i obliga una escorta contínua de cuques de llum, gavines, escarabats, rates domèstiques i altres espectadors irracionals per mantenir la continuïtat narrativa. Mouawad té alguns problemes per reflectir el registre de llenguatge adequat i de vegades els seus narradors es veuen forçats a la vaguetat parlant d’un “líquid fosc” en referir-se al cafè, mentre que en altres ocasions són tan específics com per fer ús del mot eslàlom (dit per un esquirol), o ràpel (dit per una aranya).

La justificació d’aquest cor de veus animals rau en una connexió poc explicada i quasi totèmica del protagonista, una connexió augmentada temàticament per la presència dels nadius americans, comunitat condemnada a la reclusió decadent de les seves pròpies reserves. I aquí Mouawad aixeca el seu pont habitual amb fets cruents de la guerra del Líban, els quals per edat i biografia no podia haver viscut, però que indubtablement havien de marcar la seva família. Aquí el devastador clímax té tot a veure amb les massacres dels camps de refugiats de Sabra i Shatila i s’assoleix (com també succeïa a “Incendis”) un registre tràgic, molt més freqüent entre els vells grecs que a la literatura del segle XXI.

Pel meu gust, la seriositat de les intencions de l’autor no justifiquen alguns efectismes tremendistes que més aviat abarateixen el “pathos”. Parlo sobretot de la natura vomitiva dels crims “canadencs”, que no dubto que trobessin la inspiració en atrocitats similars produïdes a l’Orient Mitjà, però que em semblen més aviat episodis propis d’un producte genèric del “gore” de quiosc. Però també em refereixo a alguns moments d’horror físic entre participants a la cadena alimentària, com aquesta descripció que fa una Boa Constrictor de la seva ingestió d’un conill (Oryctolagus Cuniculus):
La trapa situada en un lateral de la gàbia s’ha obert i el rosegador, projectat a l’interior, s’ha pensat que estava segur en la calor reconfortant del meu hàbitat. Ha fet un primer salt, després un segon. Era completament blanc. He abaixat els ulls al seu nivell. M’ha vist, ha volgut fugir, però jo ja l’havia atrapat pel cap i li havia enfonsat lleugerament les dents a la carn del coll per immobilitzar-lo. Ha intentat desfer-se de mi. S’ha debatut dins de la meva boca ben oberta i era un plaer sentir com la meva saliva l’empastifava del tot, li untava el pèl i l’allisava perquè no hi hagués res que em pogués entrebancar la ingestió. A poc a poc, els ossos, els lligaments, els tendons i els músculs del meu crani s’han distès i les mandíbules se m’han dislocat per permetre’m obrir més la boca i així empassar-me’l mantenint-lo viu tant de temps com fos possible. L’anava encanyonant i la meva gola l’aspirava amb lentitud i delectació de manera que la seva olor, el seu gust, els seus moviments i el seu pànic no feien sinó accentuar la joia i el plaer. Quan l’he tingut engolit del tot, n’he esperat l’asfíxia. És un moment sublim.
Amb totes les objeccions que hi vulguem oposar, “Ànima” es devora fàcilment amb una barreja de “Schadenfreude” i curiositat malaltissa.
M’ho va dir en Rooney abans d’ejacular dins meu rient. Si les tenebres són en Rooney, vol dir que encara he de trobar la llum. Vaig néixer d’una matança de fa molt de temps, a la meva família se la van carregar davant del nostre jardí, i ara, tants anys després, a milers de quilòmetres d’allà, sembla que la mecànica de la sang s’ha tornat a posar en marxa. De la Léonie a la Janice, de la Janice a en Chuck i al seu pobre gos i d’en Chuck a en Rooney, revisc un per un els assassinats que em van veure néixer. És com una gimcana macabra que té lloc a les terres d’Amèrica on una altra gent, indis, colons, nordistes o sudistes, han passat per les mateixes carnisseries i jo tot just començo a pressentir-ho. No s’ha acabat perquè tot això continua bramant i sembla que em cridi cada cop més, sembla que vagi dient el meu nom.
No ho havia dit encara, però “Ànima” l’ha editat Edicions del Periscopi (Destino en castellà), una editorial que té una cura admirable de les seves produccions, començant per la seva imatge gràfica, en aquest cas amb una bella il·lustració d’Agustín Comotto. La traducció és de la sempre més que fiable Anna Casassas Figueras (la germana llesta de l’Enric). No acaba de ser el meu estil de llibre, però no se li pot negar la seva energia: curiós i recomanable, especialment si us agraden les experiències viscerals.

12 comentaris:

  1. Tampoc no és el meu estil, que una cosa és la visceralitat i d'altra les vísceres. Si em cau a les mans, potser ... però vaja, que tipus que no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tanmateix està agradant molt.

      Elimina
    2. És que això dels Premis Llibreter em fa una certa angúnia, d'ençà que vaig cometre l'error d'acheter el Premi Llibreter gavatxois L'elegància de l'eriçó. Evidentment, en un món on es guanya la vida el senyor Follet, i el senyor Coelho, ja no hi ha esperança. Ai, las!

      Elimina
    3. És cert que darrerament no solen arriscar gaire.

      Elimina
  2. No sé si l'accés a la pornografia encara està restringit per edat, però confesso que la cruesa d'algunes pàgines em va fer pensar en el fantàstic lliure accés de la literatura per a tots els públics, i que alguns llibres et poden deixar tocat, sobretot en certes edats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Preocupacions de pare jove que ja pots comptar que no m'aplico.

      Elimina
  3. Què vols que et digui, Allau... "Incendis" ja no em va convèncer. Trobo que la gent s'emociona amb determinades tragèdies perquè han perdut el fil de la Història. Al final acaba tenint tot un to efectista que no m'agrada com a recurs ni literari, ni cinematogràfic, ni teatral.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, jo trobo bé que la gent s'emocioni davant d'una tragèdia, però la seva utilització artística és el que sempre resulta més delicat.

      Elimina
  4. L'he llegit ara i et subscric TOT. Gràcies. En l'allau (perdó!) de ressenyes que ha provocat el llibre, m'ha costat trobar una mica de seny, fins que t'he (re)trobat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja és difícil coincidir en TOT, gràcies per dir-m'ho.

      Elimina