La National Gallery of Ireland hauria de ser el gran museu nacional pel que a les belles arts concerneix, tot i que en el seu estat actual, amb una redistribució de les col·leccions en curs entre la seva seu tradicional i l’ala nova (Millennium Wing) inaugurada el 2002, indueix a una certa confusió sobre el seu contingut real. Almenys la part dedicada a pintura irlandesa, que ocupa només cinc sales, jo la vaig interpretar més aviat com una antologia, una mena de “best of” d’una nació que, reconeguem-ho, no té una gran tradició pictòrica. Francis Bacon i Sean Scully podrien haver salvat els mobles, si s’hi trobés alguna de les seves obres entre aquestes parets, però la National Gallery (igual com fa l’MNAC) atura la seva línia temporal als límits de qualsevol transgressió.
Cal esperar doncs que en els exemples dels segles XVIII i XIX predominin els quadres genèrics i poc inspirats, especialment retrats de prohoms amb perruca enfarinada i considerablement menys retrats femenins. Tot d’un interès històric indubtable (per l’espectador irlandès), però d’una estètica tot just derivativa. Potser no hi ha res gaire més original en obres més recents, com la que encapçala l’apunt, però almenys l’impressionisme i els realismes de finals del XIX ens parlen amb un dialecte tan proper que encara el podem entendre ara. El quadre, pintat cap al 1895 per Walter Osborne (1859-1903), es titula “In a Dublin Park, Light and Shade”. No se n’amaga, la cosa va de llums i ombres i ho resol amb competència.
Cal esperar doncs que en els exemples dels segles XVIII i XIX predominin els quadres genèrics i poc inspirats, especialment retrats de prohoms amb perruca enfarinada i considerablement menys retrats femenins. Tot d’un interès històric indubtable (per l’espectador irlandès), però d’una estètica tot just derivativa. Potser no hi ha res gaire més original en obres més recents, com la que encapçala l’apunt, però almenys l’impressionisme i els realismes de finals del XIX ens parlen amb un dialecte tan proper que encara el podem entendre ara. El quadre, pintat cap al 1895 per Walter Osborne (1859-1903), es titula “In a Dublin Park, Light and Shade”. No se n’amaga, la cosa va de llums i ombres i ho resol amb competència.
La contemporània “La jeune bretonne” de Roderic O’Connor (1860-1940) juga al mateix contrast lumínic, però amb un sentit més gran de l’abstracció i una indiscutible delicadesa. Segurament la meva favorita de l’ala irlandesa de la col·lecció.
Paul Henry (1876-1958) diuen que és el millor paisatgista que ha donat l’illa. Aquest “Launching the Currach” de 1911 no és exactament un quadre de paisatge, o no ho és exclusivament; però la seva solvència és innegable i no m’imagino experiment més revelador que posar-lo al costat d’un Sorolla de tema similar.
William Orpen (1878-1931) fou bàsicament retratista en una època on el retrat per encàrrec començava a permetre’s llibertats. No sé qui era aquest John Count McCormack, de professió cantant, però s’obre entre l’artista i el model un diàleg que afavoreix la sinceritat.
Mentrestant Gerard Dillon (1916-1971) pinta a “The Little Green Fields” (1945) un compendi esquemàtic de tot el que figura que és Irlanda (cavalls, patates, creus celtes i misèria), tot separat pulcrament per murets de pedra. És una obra molt típica de la seva època, on les intencions superen l’execució, però deixeu-me exercir la nostàlgia sobre un tipus d’art amb el que vaig créixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada