True Narcotic

No hi ha res que em deprimeixi més que un suposat cavall guanyador que acabi revelant-se com a un fiasco segons els meus particulars paràmetres estètics. Després de l’elevació als altars de la sèrie televisiva “Breaking Bad”, que no discutiré i que m’afegirà al seu culte sense ni un petit “però”, l’unànimement exalçada “True Detective” m’ha deixat més fred que un Frigodedo al mes de febrer i m’ha fet replantejar l’eterna qüestió de si estic fet o no de la mateixa pasta que la resta dels mortals

Per molt que el títol de “True Detective” remeti a una vella i escandalosa publicació que relatava crims extrets de la realitat (una mena d’EL CASO a l’americana), com que la producció la firma la cadena HBO, el resultat és infinitament més distingit, encara que només sigui per les seves pretensions. Els guions de la sèrie, a diferència de pràcticament totes les seves coetànies, els firma tots el responsable de la idea original Nic Pizzolatto i la direcció de tots els capítols corre a càrrec de Cary Joji Fukunaga, qui ja ens va entusiasmar amb aquella “Jane Eyre” on Rochester era Michael Fassbender. O sigui que, un cop afegida la coordinació musical de T Bone Burnett, la unitat estètica està més que assegurada. I a fe que aquests vuit capítols de gairebé seixanta minuts, que alguns consideren com un sol film de vuit hores, presenta gestos recurrents, com les àmplies panoràmiques aèries, les curoses composicions col·lectives o alguna fita tècnica, com ho és aquell pla seqüència de sis minuts.

El guió de “True Detective” gira entorn de la investigació policial sobre uns assassinats rituals produïts a la Louisiana profunda l’any 1995, i sobre una hipotètica repetició d’aquests mateixos assassinats disset anys més tard. La narrativa paral·lela en dos temps funciona tan bé com la triple trama de “Gone Girl” (mèrit de Pizzolatto) i juga a la perfecció amb el recurs del narrador poc fiable, quan el que es diu no coincideix amb el que es mostra. Apart d’això, la intriga m’ha semblat tan inexistent com nul·lament adictiva: els avanços de la investigació a penes s’expliquen i semblen fruit de l’arbitrarietat, mentre que tant els sospitosos com les víctimes tenen una presència tan mínima que cap d’ells deixa rastre a la memòria. Les críptiques referències al Rei Groc, el Cinquè Genet o Carcosa, més que a un requeriment estructural, responen a la necessitat que l’espectador freakie sent d’interpretar la realitat com pura conspiració (i són tres preguntes que es quedaran sense resposta). A l’últim capítol, quan es revela el culpable, resulta ser un personatge a qui pràcticament no havíem vist abans.

D’una trama que inclou sacrificis satànics i abús de menors, caldria esperar una atmosfera malsana i desassossegadora, atmosfera que en cap moment he percebut (com sí que succeïa, per exemple, des del minut u d’”El silenci dels xais”). Confesso que més aviat m'ha ensopit. Presenta això sí una visió del sud de la Louisiana que no crec que aprovés la seva oficina de turisme, a menys que considerin com a positius l’analfabetisme funcional, la manca d’higiene, l’incest i la bestialitat.

Descartat el suspens policial i l’horror primigeni, apart del “travelogue” miserabilista el que queda és la relació entre els dos detectius protagonistes, els ja emblemàtics i justament lloats Rust Cohle (Matthew McConaughey) i Marty Hart (Woody Harrelson). Harrelson, un actor a qui ningú penja medalles, tot i que sol estar molt bé en tot allò que fa, representa el paper convencional del policia borratxo i faldiller, que estima la seva família, però que s’estima més els seus vicis la major part del temps. McConaughey, que porta un parell o tres de temporades força “mirabilis”, dibuixa un personatge neuròticament meticulós, ferit i nihilista, d’una loquacitat monocord que convida a la becaina.

Si no fos per l’enormitat del carisma de l’actor, el seu discurs seria inaguantable, un succedani d’existencialisme per a “dummies”. Frases com “esforçar-se sota la il·lusió de tenir un jo” o “la nostra sensibilitat que pedala a través de les nostres vides, com vagons sobre les vies” em conviden al vòmit. I quan Matthew (Rust) aixafa una llauna de cervesa i, mentre exhala fum de cigarreta, afirma que els déus veuen les nostres esferes com discos metàlics, demostra que no s’ha llegit “Planilàndia”; perquè tothom sap que els déus veritables i de tota la vida ens contemplen com a mínim des de la quarta dimensió.

Pels entusiastes de “True Detective” que encara quedin a aquesta altura de l’apunt (segurament adolescents més preocupats per les pistes secretes que per les seves picors sexuals) els diré que la novel·la “Galveston” de Nic Pizzolatto (publicada per Salamandra) no satisfarà les seves expectatives. O almenys això és el que afirmen els meus espies a la xarxa.