dijous, 16 d’octubre de 2014

National Gallery (i 5)


En aquest capítol final de la National Gallery d’Irlanda anirem de moderns, així que caldrà començar per Goya, que és el principi de tota modernitat en pintura. És aquest un bell retrat de l’actriu doña Antonia Zárate poc abans de la guerra del francès. El pintor demostra la seva perícia en els encaixos i les mànigues de mussolina, i la combinació cromàtica és la d’un mestre; però el que més m’agrada és la realitat poc idealitzada de la fesomia de la dama que, amb la seva ombra de bigoti, encara la fa palpitar dos segles més tard. Adoro aquest quadre.

Entre els quadres més recents de la col·lecció hi ha peces certament boniques, però un bon Pissarro o Sisley, o fins i tot un Van Gogh molt menor, no poden competir amb els Vermeer i Velázquez anteriors. I sí, disposen d’un Picasso (“Natura morta amb mandolina” (1924)) amb ecos cubistes i ornamentació a la Matisse; però el malagueny va arribar a pintar tant i tant, que un exemple competent dels seus trumfos no és suficient per entusiasmar.


A Kees van Dongen sempre se l’ha tingut sota sospita perquè va triomfar en vida, es va relacionar amb la més alta societat i adaptà els seus criteris artístics als patrons que el mantenien. Però quan encara era només un prometedor pintor “fauve” podia ser capaç de regalar-nos aquesta seductora “Stella amb un barret de flors” (1907), el retrat d’una “demi-mondaine” parisenca articulat en un llenguatge de colors contrastats i solucions gràfiques audaces.

Pierre Bonnard (1867-1947) per fortuna no és mai sublim i per això fa pintures on ve de gust quedar-s’hi a viure, com aquest “Le déjeuner” (1923) on l’artista gairebé surt fora de l’enquadrament per fer lloc a la seva futura esposa Marthe de Méligny i a una taula molt ben parada on l’hedonisme cromàtic resulta pràcticament comestible.


O encara més aquest “Nen menjant cireres” de 1895, tan tendre i tan feliç que quasi ha de demanar perdó per existir en el món agre i descregut que fa de preludi a les avantguardes del segle XX. No cal dir que adoro aquest quadre. Però acabaré amb un to més seriós, dels que deixen empremta, amb Chaim Soutine (1893-1943) un jueu bielorús que acabà sent pintor expressionista francès. A mig camí entre Rembrandt i Bacon, ell també pintà els bous de l’escorxador, i el seu “Paisatge amb un tram d’escales” és un torturat però digne hereu de Van Gogh. Havia dit que adoro aquest quadre?

8 comentaris:

  1. És curiós com fora del quadre de Goya -sensacional retrat cosa que a vegades no passa en ell- la resta de quadres que proposes no estan a l'alçada dels anteriors... Un museu no pot tenir obres mestres de totes les èpoques, suposo.

    De totes maneres, ja m'agradaria que algun museu barceloní tingués obres d'aquestes... Però això ja és un altre tema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser és un problema de l'art modern, que li sol faltar una mica de "gravitas"; de totes maneres els Bonnard em continuen encaterinant.

      Elimina
    2. No es tracta d'art modern o no, sinó de les peces d'art modern que tenen "en stock"...

      Elimina
    3. Doncs jo crec que sí, que és una mancança de l'art del darrer segle.

      Elimina
  2. M'ha agradat molt tota la sèrie sobre el museu. Ens portes grans obres i d'altres més modestes que tenen el seu encant.
    Gràcies per la valoració que en fas i les fotografies tan ben reproduïdes. Són teves?
    Marta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, MBG. Les fotos de quadres no són mai meves: trobo quasi criminal intentar retratar pintura sense ser un professional. Per fortuna, actualment la majoria de museus tenen la col·lecció consultable online.

      Elimina
  3. Fins avui no havia pogut llegir la sèrie sencera que has dedicat a la National Gallery d'Irlanda. Molt interessant. També la tria que has fet. No coneixia el Yeats i m'ha fet anar a buscar altres imatges a Google. És molt interessant veure com es van manifestant mateixes tendències pictòriques en diferents llocs. Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en certa manera l'art és com la biologia i hi ha nínxols ecològics-estètics que tenen representants a totes les escoles pictòriques nacionals.

      Elimina