divendres, 31 d’octubre del 2014

The Hugh Lane (3): 7 Reece Mews


Francis Bacon (Dublín, 1909 - Madrid, 1992) és probablement l’artista plàstic més important nascut a l’illa d’Irlanda. Malauradament Bacon va traslladar-se primer a Londres i després al món, de manera que molt lleu va ser el rastre que hi deixà al seu país natal. Per compensar aquesta mancança, la Dublin City Gallery The Hugh Lane va adquirir l’any 1998 el contingut de l’estudi que l’artista tenia al número 7 de Reece Mews, South Kensington i des de l’any 2001 se’l pot contemplar al museu. Bé, de fet la contemplació és una mica relativa, perquè el que hi ha és una gran estructura en forma aproximada a la d’una capsa de sabates que permet veure el seu interior mitjançant estratègics espiells. L’estudi, tal com se suposa que l’artista el va deixar, constitueix un desori considerable i suggereix d’immediat una síndrome de Diògenes XXL. 

No sé fins a quin punt aquesta momificació d’una estança, que en algun moment de la seva història va ser viscuda, ajuda en res a la millor comprensió de l’obra de l’artista que hi va treballar, tot i que fa palesa la poca importància que Bacon donava a l’ordre domèstic. De tota manera no es pot negar que The Hugh Lane ha fet una feina conscienciosa amb aquest llegat, de manera que existeix una base de dades que detalla els més de 7.000 objectes que es van trobar dins de l’habitació, entre els quals 570 llibres, 1500 fotografies, 100 llenços coltellejats, 70 dibuixos, 1.300 fulls arrencats de llibres, material artístic, mobiliari, correspondència, revistes i discos de vinil.

La veritat, però, és que l’estudi vist en viu, no ofereix grans recompenses i més aviat deprimeix. És preferible mirar amb calma a l’excel·lent web del museu algunes fotografies dels detalls, com per exemple les insòlites superfícies que el pintor feia servir com a paleta (parets i portes) o l’efecte doblement inquietant de les teles deliberadament estripades.


En el temps de la nostra visita (i fins el proper 30 de novembre) hi havia una exposició de la biblioteca del pintor, on als 570 llibres ja citats s’hi afegien altres 670 exemplars localitzats a la seva cuina i al dormitori. Més enllà que alguns d’ells estan tacats de pintura, fet que delata que Bacon llegia mentre treballava, la col·lecció no és particularment distingida: molts Penguin Modern Classics en edicions que jo també tinc als meus prestatges. Que quedi constància de cara a la Història que els autors que més es repeteixen són Henry James, Wilkie Collins, Agatha Christie i Joseph Conrad.



dijous, 30 d’octubre del 2014

The Hugh Lane (2)

Sir William Orpen (1878-1931), nascut prop de Dublín, és un dels grans artistes irlandesos, tant pel seu treball com a retratista com en qualitat de professor a temps parcial a la Metropolitan School of Art. Com passa amb molts dels seus compatriotes, va desenvolupar gran part de la seva carrera a Londres. Com que fou amic de Hugh Lane, creador del museu, la seva obra està ben representada. No fou mai avantguardista, però contemplant aquest bodegó de tema oriental del 1902, se li ha de  reconèixer el domini tècnic en matèria de reflexos i menor encert en l’arranjament de les figures.

Agnes Martin (1912-2004), canadenca de Saskatchewan, fou una important pintora minimalista (ella preferia denominar-se expressionista abstracta) de la qual no n’havia sentit mai parlar, cosa que tampoc és gens estranya. Influenciada per la filosofia oriental i el zen, admiradora de les visions depurades de Mark Rothko, no resulta estrany que m’atragui per les seves qualitats meditatives, lluny de qualsevol religió.

William Scott (1913-1989) va néixer a Escòcia de pares irlandesos i acabaria sent el pintor de l’Ulster més cotitzat internacionalment durant el segle XX. D’inicis figuratius, passà a l’abstracció després de conèixer els expressionistes abstractes en un viatge a Estats Units l’any 1952. Aquesta pintura de 1963 destaca per la seva combinació cromàtica i pel seu fort component gràfic, quasi de tipografia augmentada. És inevitable veure en la figura blanca de l’esquerra una bafarada muda extreta d’un còmic.

Joseph Beuys (1921-1986) no requereix gaires presentacions, només observaré que era alemany per demostrar que en aquest apunt miscel·lani són benvingudes totes les nacions. El que desconeixia és que Beuys era un gran amant d’Irlanda, gràcies a l’admiració que sentia per James Joyce. L’any 1974, en un moment particularment cruent del conflicte nord-irlandès, l’artista realitzà una conferència en aquest mateix museu. Les tres pissarres que emprà, guixades amb els esquemes que acompanyaren la seva dissertació, foren ofertes a la Hugh Lane com una espècie d’ofrena votiva a favor de la pau irlandesa.

I ara passo de la nit al dia amb Renato Guttuso (1911-1987), sicilià de Bagheria, antifeixista, comunista i ateu (i sospito que amic d’Andrea Camilleri). Afortunadament hi ha poc de programàtic en la seva obra i sí molta vida. Com en aquestes teulades de 1963 que, a partir d’un fragment de realitat urbana, es dibuixa una composició geomètrica de textures abstractes.

Philip Guston de Montreal (1913-1980) va passar pel xarampió de l’expressionisme abstracte fins que a finals dels seixanta esdevingué figuratiu d’una estranya manera que l'emparentaria amb els “cartoons”. Aquest “Outskirts” de 1968 fa aparèixer alguns encaputxats del Ku-klux-klan, d’aquells que anys abans havien sollat les seves obres. Ostenten, això sí, aquell rosa xiclet que és imatge de marca de Guston.

Elizabeth Magill, nascuda el 1959 al Canadà, és tanmateix una pintora irlandesa. S’especialitza en paisatges inquietants, vagament inspirats en els quadres del romàntic alemany Caspar David Friedrich. Una tècnica seva freqüent és imprimir una fotografia sobre llenç i afegir-hi retocs a l’oli. Misteriosa, evocadora i, sense cap dubte, molt irlandesa.

dimecres, 29 d’octubre del 2014

The Hugh Lane (1)


Entono el que potser serà el meu adéu a Dublín amb la visita al museu conegut popularment com “The Hugh Lane”, un casalot del segle XVIII que es troba a la sentimentalment intensa Parnell Square. Inaugurada el 1908, se suposa que és la galeria pública d’art modern més antiga del món, i des del 2006 compta també amb una extensió de nova planta. Deixant de banda les sales dedicades a exposicions temporals d’artistes contemporanis, el propòsit del museu és allotjar una col·lecció d’art irlandès recent amb parada obligada en els imprescindibles Francis Bacon i Sean Scully. També hi ha pintors contemporanis d’arreu i una dotzena d’impressionistes francesos que mai no fan nosa. Sense ser una institució de categoria mundial, val la pena passar-hi una estona, tant per les singularitats de l’edifici com per les petites perles que puntuen la visita.

Començo aquesta selecció personal amb un Degas, un favorit personal, mestre tant en el dibuix com en les textures. En aquest retrat d’una noia bretona s’enfronta al complicat problema de la llum que incideix sobre teixits de color blanc. Enmig de les solucions formulàiques d’alguns impressionistes, a Degas ningú no li pot negar la personalitat.

Berthe Morisot sembla inspirar-se en el món de Renoir, però fuig del seu encotillament i ofereix una composició poc convencional i d’una pinzellada molt lliure. Mentrestant Claude Monet realitza un dels seus quadres atmosfèrics, en aquest cas del pont de Waterloo, on s’intenta reproduir la barreja de fum i broma característics del Londres de l’època.

Pierre-Auguste Renoir rarament em fa el pes, el seu preciosisme em fa pensar en capses de bombons, internats per a senyoretes i tallers de costura. Aquest “Les parapluies”, de grandària més que considerable, denota ambició i una solució plena de gràcia dels ritmes dels paraigües. És curiosa la forma com el quadre fa conviure estils de dos moments diferents de la carrera de l’artista. La dona central i les dues nenes de la dreta reprodueixen la pinzellada més lliure i fluïda de la seva època estrictament impressionista datada a la dècada dels 70. Les dues figures de l’esquerra mostren molta més atenció a l’estructura, gairebé com una inspiració de Cezanne.


Tallo a publicitat amb un Daumier, una pintura preparatòria d’un quadre segurament molt més acabat. Hi apareixen el Quixot i Sancho Panza, personatges molt apreciats per l’artista; però el tema podria ser qualsevol altre. Aquí el que importa és el poder gràfic de la taca, la fidelitat al caràcter i les audàcies cromàtiques. L’Honoré Daumier sempre em sembla que va néixer a la meitat equivocada del segle XIX.


dimarts, 28 d’octubre del 2014

La jungla laboral o estranys drets a decidir


Confessaré d’entrada que “Deux jours, une nuit” és la primera pel·lícula que veig dels multipremiats i belgues germans Dardenne (Jean-Pierre i Luc, de noms respectius), per tant ignoro fins a quin punt és característica del seu treball habitual, encara que no tinc cap dubte en considerar-la excel·lent.

El seu punt de partida és força senzill: Sandra, treballadora a una petita empresa que fabrica panells solars, està de baixa per depressió; entretant, els seus col·legues s’han apanyat per suplir la seva absència amb un petit augment en la càrrega de treball. El propietari de la firma proposa a la resta d’empleats una votació en la qual hauran d’optar entre la permanència de Sandra a l’empresa o embutxacar-se una prima de 1000 euros. Malgrat que la primera votació li ha estat negativa, la treballadora en baixa intentarà convèncer durant un frenètic cap de setmana els seus companys, perquè votin al seu favor a la segona oportunitat del dilluns.

“Deux jours, une nuit” respira credibilitat des del primer fotograma (o com es digui ara, quan tot és digital). Bé, l’únic que em resulta poc creïble és que un empresari s’emboliqui en votacions tan proclius a resultats embrollats, on de segur acabarà generant el mal rotllo dels seus subordinats. Però apart d’això, aquesta cursa contra rellotge destinada a alterar un dilema dolorós, esdevé una barreja equànime de suspens sense policies i de veritat humana. Rodada sense filigranes i molt a peu de carrer a Seraing, una ciutat veïna a Lieja, reflecteix molt bé el desgast del teixit social que la crisi ha provocat amb una variada mostra de reaccions on tant poden aparèixer la por, la violència i l’egoisme, com la solidaritat, l’empatia i el sacrifici.

En el centre del film es troba la meva adorada Marion Cotillard, una estrella innegable, que aquí s’esborra per retratar sense grans gestos la fràgil Sandra. És un paper complex que ha de mostrar l’apatia depressiva i suïcida, el feble impuls per seguir endavant, el bri d’il·lusió o desesperança, el somriure que no pot evitar dibuixar-se,  tot resolt magistralment amb recursos imperceptibles. La resta del repartiment, amb Fabrizio Rongione (habitual dels directors) com a marit, respira l’autenticitat multiètnica de l’Europa dels nostres pecats.

“Deux jours, une nuit” és absorbent, emocionant, i d’una pertinència que gairebé fa mal. Parla sense al·legories del que ens està passant, i com que sospito que els germans Dardenne mantenen encara la fe en la nostra espècie, la seva conclusió (agredolça i en cap cas escapista) és un cant a la decència humana.

dilluns, 27 d’octubre del 2014

A la guerra, com a la guerra (o el meu bessó no existeix)


Agota Kristof va néixer hongaresa el 30 d’octubre de 1935. Morí a Neuchâtel (Suïssa) el 27 de juliol de 2011, als setanta cinc anys. Entre una i altra data, fugí del seu país natal per culpa de la repressió soviètica, treballà a una fàbrica de rellotges i esdevingué escriptora en llengua francesa. La seva obra més coneguda és l’anomenada “Trilogia de Claus i Lucas”, que es compon de “El gran quadern” (1986), “La prova” (1988) i “La tercera mentida” (1991), traduïdes fa uns anys per Sergi Pàmies per a La Magrana.

L’estil de Kristof és auster, fred, literal, de sintaxi senzilla que acaba produint un cert encanteri. Enlloc brilla més que a “El gran quadern”, on es narra l’experiència durant la guerra dels bessons Claus i Lucas. En realitat el relat, en primera persona del plural, no dóna nom a cap personatge i, per tant, només bategem els protagonistes a partir de la trilogia on estan inscrits; la resta reben el nom genèric de la seva funció: l’Àvia, la Mare, el Mossèn, l’oficial, l’ordenança... De fet, ni el lloc on s’esdevé l’acció ni la guerra de la qual es parla s’identifica d’una forma concreta; i només la biografia de l’autora permet suggerir que es tracta de la Segona Guerra Mundial viscuda en un país envaït pels alemanys.

Quan la guerra esclata la mare de Claus i Lucas decideix dur-los a la granja de l’àvia, una dona cruel, bruta, gasiva i analfabeta que no els demostrarà cap afecte. Els germans decideixen exercitar-se en l'estoïcisme amb la intenció de superar indemnes l’experiència. Al mateix temps, consignaran les seves vivències en uns quaderns escolars, com a testimoni del seu aprenentatge i l’establiment d’un molt particular sentit moral.
L’Àvia ens pega sovint amb les seves mans ossudes, amb una escombra o amb un drap xop. Ens estira les orelles, ens agafa pels cabells.
    D’altra gent també ens dóna bufetades i puntades de peu, no sabem per quina raó.
    Els cops fan mal, ens fan plorar.
    Les caigudes, les escorxadures, els talls, el treball, el fred i la calor, també són causa de sofriment.
    Decidim d’endurir els nostres cossos per poder suportar el dolor sense plorar.
    Comencem per donar-nos bufetades l’un a l’altre i, més endavant, cops de puny. Veient els nostres rostres tumefactes, l’Àvia ens pregunta:
     —Qui us ho ha fet?
    —Nosaltres mateixos, Àvia.
    —Us heu barallat? Per què?
    —Per no res, Àvia. No pateixi, només és un exercici.
    —Un exercici? Esteu completament boigs! Bé, si això us distreu…
    Estem despullats. Ens copegem l’un a l’altre amb un cinturó. Diem cada vegada:
    —No fa mal.
    Piquem encara més fort, cada vegada més fort.
    Passem les mans damunt d’una flama.
    Ens fem talls a les cuixes, als braços, al pit amb un ganivet i vessem alcohol a les ferides. Cada vegada diem:
    —No fa mal.
    Al cap d’un cert temps, no sentim res, efectivament. És algú altre qui sent el mal, és algú altre qui es crema, qui es talla, qui pateix.
    Ja no plorem.
    Quan l’Àvia està enfadada i ens crida, li diem:
    —No cridi, Àvia, pegui.
    Quan ens pega, li diem:
   —Més Àvia, més! Miri, posem l’altra galta, com és escrit a la Bíblia. Piqui també a l’altra galta, Àvia.
    Ella respon:
    —Que el diable se us emporti amb la vostra Bíblia i amb les vostres galtes!

Amb l’aire d’una rondalla per a adults, on només valen les motivacions bàsiques (la fam, el fred, els diners, el poder i el sexe), “El gran quadern” encisa per la seva implacabilitat i és difícil abandonar-lo a mitges, tan inesperades són les seves peripècies. La novel·la conclou amb la separació dels germans, quan un d’ells creua la frontera, la guerra ja acabada.

“La prova” s’inicia al moment just on acabava el llibre anterior, amb Lucas tornant a casa després de veure com el seu germà Claus ha partit vers l’exili. Sí, el llibre central de la trilogia ja posa nom als personatges i és narrat en una més convencional tercera persona. Sense que es precisi del tot, sembla que el país de Lucas ha sortit de la guerra convertit en un satèl·lit de la Unió Soviètica (es mencionen purgues polítiques, el Partit i hi ha dificultat per desplaçar-se dins del territori). Abasta una quantitat indeterminada d’anys en els quals el protagonista es fa adult, acull a casa una dona i el seu fill esguerrat, s’enamora d’una bibliotecària, es fa amic d’un funcionari municipal, compra una llibreria-papereria… Els episodis se succeeixen entre la fantasmagoria i un punt d’abstracció centro-europea.

A l’últim capítol Claus retorna a la ciutat i es passeja pels escenaris que fins ara havia habitat el seu germà. De mica en mica es va percebent que el que es descriu no correspon exactament a la realitat reflectida a les pàgines anteriors. En un efecte que en anglès s’anomena treure’t la catifa de sota els peus, descobrirem tot d’una que el que hem llegit sobre Lucas potser només era una invenció i fins i tot seria possible que el tal Lucas mai no hagués existit.

L’últim batent de la trilogia reinicia la història a partir d’un Claus que no és ben bé el dels llibres anteriors. Aquest ha patit una malaltia infantil i té una mare amb la qual conviu d’adult, l’existència de Lucas es posa en qüestió… El títol “La tercera mentida” és revelador i ens informa amb claredat que tota peça literària és invenció; per tant no cal exigir coherència entre les diverses parts de la trilogia, ja que són totes elles igualment “mentida”. Kristof, un cop assumides les beceroles de la postmodernitat, s’hi rabeja en contra de tota versemblança, mentre que el lector, mancat de terra ferma, comença a desentendre’s. Així, la potent i addictiva narrativitat d’”El gran quadern” acaba derivant en un aiguabarreig que concita una resposta molt més tèbia. Una pena.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

Saguaro


Com escrivia ahir, el primer disc de Joni Mitchell fou “Song to a Seagull” (Cançó per a una gavina”) del 1968. Com passarà amb gran part de la seva carrera, la portada de l’elapé és obra de la pròpia artista; en aquest cas, un d’aquells dibuixos solipsistes i digressius que solien sortir sols sota l’efecte de la marihuana. Com que el títol de l’àlbum està escrit amb una inepta tipografia d’ocellets en vol, sempre s’ha cregut que el disc es deia simplement “Joni Mitchell”.

“Song to a Seagull” té la particularitat que cadascuna de les cares del vinil porta un nom i una indicació de Primera i Segona Part, respectivament “Vaig anar a la ciutat” i “Lluny de la ciutat i prop de la costa”. Així, es podria afirmar que les primeres cançons participen de la neurosi i el frenesí de la gran urbs, mentre que la segona part és molt més reposada i bucòlica; però no veig la separació gaire clara. És en tot cas un disc auster, en el qual Joni Mitchell fa de dona orquestra (al piano, a la guitarra, a les veus) i que aconsegueix, en contra de tot prejudici, una obra sofisticada, tant per la lletrística com per l’afinació musical, a una infinitud d’anys llum del que s’esperaria d’una cantautora folk de finals dels seixanta. 

Malgrat ser un debut molt digne i mereixedor d’audició pels entusiastes fans de la segona fornada, el disc no té un hit evident. Així que he buscat a la pàgina de l’artista quina era la cançó més estimada pels visitants. Per això trobeu aquí aquest Saguaro/Cactus Tree (puntuada amb un 9,56 sobre 10), d’inspiració Dylaniana (segons diu ella), on es pot llegir en lletres majúscules una declaració d’intencions que no variarà gaire en els quaranta-cinc anys següents: a Joni li agraden molt els homes, però mai tant com la seva llibertat.

Hi ha un home que se’n va navegant
En una dècada plena de somnis
I la fa pujar en una goleta
I la tracta com una reina
Li porta collarets de Califòrnia
Amb pedres ambre i verdes
L’ha cridat des de la badia
L’ha besat des de la seva llibertat
L’ha sentit a estribord
En el trencar-se i el respirar de les algues
Mentre ella estava ocupada sent lliure

Hi ha un home que ha pujat una muntanya
I està cridant el nom d’ella
I espera que el cor d’ella el pugui sentir
A tres mil milles la torna a cridar
Pot pensar que ella és al seu costat
La pot trobar a faltar igualment
L’ha trobat a faltar en el bosc
Mentre li ensenyava totes les flors
I les branques cantaven la tornada
Al temps que ell grimpava les torres escamoses
D’un arbre del bosc
Mentre ella era en algun lloc sent lliure

Hi ha un home que ha enviat una carta
I està esperant una resposta
Li pregunta pels seus viatges
D’ençà el dia que es van acomiadar
Escriu “M’agradaria que fossis al meu costat
Ho podem aconseguir, si ho intentem”
Ell l’ha vist a l’oficina
Amb el nom d’ella a tots els seus papers
Compartint els beneficis
Serà difícil deslliurar-se
Del seu record
I ella està tan ocupada sent lliure

Hi ha una senyora a la ciutat
Que pensa que els estima tots
Hi ha el que pensa en ella
Hi ha el que la crida de tant en tant
Hi ha el que li escriu cartes
Amb els detalls gargotejats
Ella els ha parat els peus a tots
Han rigut dins de la rialla d’ella
Ara prepara la seva defensa
Perquè tem que un d’ells
Li demani l’eternitat
I ella està tan ocupada sent lliure

Hi ha un home que li envia medalles
Està sagnant per culpa d’una guerra
Hi ha un cavaller i un pallasso
I el propietari d’una botiga
Hi ha un bateria i un somiador
I saps que hi poden haver més
Ella els estimarà quan els vegi
La perdran si la segueixen
I només pretén complaure’ls
I el seu cor és pletòric i buit
Com un saguaro
Mentre està tan ocupada sent lliure


dissabte, 25 d’octubre del 2014

Roberta from Alberta

Joni Mitchell fotografiada el 1968 per Baron Wolman
Una de les meves grans dèries musicals, dèria que ja fa més de quaranta anys que m’acompanya, té a veure amb certa cantautora canadenca immensament respectada i enormement influent, tot i que al nostre país no ha passat mai de l’ambigu paper de figura de culte. M’estic referint a Roberta Joan Anderson, nascuda el 7 de novembre de 1943 a Fort Macleod (Alberta), i a qui, per qüestions de comoditat, anomenaré a partir d’ara pel seu nom de guerra: Joni Mitchell.

Com que el que m’interessa és la seva música, passaré ràpid per la seva infantesa: mare mestra, pare instructor de vol de la Royal Canadian Air Force durant la guerra; un cop acabada la conflagració, Bill Anderson treballà a una botiga de queviures a Saskatchewan. La petita Joni s’estimava les paraules i també la música, entre els sis i set anys estudià piano; als vuit va contraure la pòlio, durant una epidèmia nacional que també va afectar el seu compatriota Neil Young. Recuperada, i sense seqüeles, la nena xicotot que havia mostrat aficions més aviat atlètiques, s’adonà que les seves aptituds físiques no la permetrien competir i va inclinar-se vers activitats més “artístiques”. Iniciaria llavors una lluita que encara perdura entre les seves dots pictòriques i les musicals, on tothom (llevat d’ella) reconeix quina és la facció guanyadora.

Als nou anys va començar a fumar i encara no ho ha deixat, tot esdevenint juntament amb Stephin Merritt i Frank Zappa una de les fumadores més contumaces de Nord Amèrica. Només ella sabrà com és de difícil sobreviure a aquesta addicció a una societat tan puritanament saludable com la seva, però són molts els que culpen el tabac del canvi de registre de la seva veu. Però per això encara havien de passar algunes dècades. De moment, a principis dels anys 60, Joni podia presumir d’un registre de soprano de gairebé quatre octaves que s’adequava força bé al gènere folk, tot i que en els moments d’esbarjo no li feia fàstics al rock & roll.

La seva primera actuació remunerada es produí el 31 d’octubre de 1962 a Saskatoon i aviat va llaurar-se una petita reputació als clubs de Saskatchewan. La tardor de 1964 va traslladar-se a Toronto, amb l’excusa de cultivar la seva carrera. En realitat estava prenyada del seu ex-xicot de Calgary i no eren aquells anys propicis a la maternitat en solteria. Va donar la nena fruit de l’embaràs en adopció i mantingué el secret fins l’any 1997, quan mare i filla es reuniren per segon cop (primer cop després del part), amb resultats potser no gaire amables. El 1965, a les trenta sis hores d’haver-lo conegut, va casar-se amb l’obscur cantant folk americà Chuck Mitchell (que ni tan sols mereix entrada pròpia a la Wiki). Plegats van desenvolupar una breu carrera de cert èxit, que va passar per Detroit i desembocà en divorci l’any 1967; tanmateix a hores d’ara ella encara carrega professionalment amb el seu cognom. Paral·lelament Joni anava bastint una reputació excel·lent com a constructora de grans cançons, impressionistes però articulades. Tom Rush, Buffy Sainte-Marie, George Hamilton IV i Judy Collins estaven enregistrant amb èxit les seves invencions.

Conta la llegenda (que és sempre mentidera), que David Crosby (el membre més nebulós dels Byrds i també dels Crosby, Stills & Nash de tota la vida) va entrar al “Gaslight South”, club de Florida on l’artista canadenca cantava i s’enamorà de la seva actuació fins al punt de produir-li el seu primer disc, el molt auster “Song to a Seagull” (1968). Per no tallar en fred aquesta sèrie, us deixo una primera mostra d’aquest disc debutant, sobre el que potser tornaré demà.



divendres, 24 d’octubre del 2014

Bestial

Els primers mesos d’enguany rar era trobar-se un amic o amiga que no et preguntés si havies llegit “Ànima” de Wajdi Mouawad i què t’havia semblat. Jo m’havia de limitar a respondre que no m’havia semblat res, perquè encara no l’havia llegit (i tampoc tenia clar si mai la llegiria). Era evident que, com afirma el tòpic favorit de les valoracions ambigües, la novel·la “Ànima” no deixava ningú indiferent. Poc després la concessió del Premi Llibreter 2014 culminà l’idil·li entre Moauawad i el públic català, iniciat dos anys abans amb l’estrena teatral i cinematogràfica d’Incendis. Ja no tenia cap excusa per enfrontar-me al seu coneixement carnal.

“Ànima” relata l'odissea (o “road novel”, com també se’n diu ara) d’un refugiat libanès de nom Wahhch Debch, a qui han assassinat brutalment muller i infant nonat, el qual emprèn una recerca no vindicativa de l’executor criminal de la seva família, que el conduirà a un extens i detallat itinerari pel Canadà i els Estats Units. El periple sembla idealment creat per l’era de Google Maps i conclou als veïnats d’Arizona.

Com ja sabreu els més ben informats, la “gràcia” d’”Ànima”, el seu factor distintiu, és que la major part de la novel·la és narrada per bèsties irracionals, altrament dites “animals”. A ningú se li escaparà que el recurs és en extrem artificiós i obliga una escorta contínua de cuques de llum, gavines, escarabats, rates domèstiques i altres espectadors irracionals per mantenir la continuïtat narrativa. Mouawad té alguns problemes per reflectir el registre de llenguatge adequat i de vegades els seus narradors es veuen forçats a la vaguetat parlant d’un “líquid fosc” en referir-se al cafè, mentre que en altres ocasions són tan específics com per fer ús del mot eslàlom (dit per un esquirol), o ràpel (dit per una aranya).

La justificació d’aquest cor de veus animals rau en una connexió poc explicada i quasi totèmica del protagonista, una connexió augmentada temàticament per la presència dels nadius americans, comunitat condemnada a la reclusió decadent de les seves pròpies reserves. I aquí Mouawad aixeca el seu pont habitual amb fets cruents de la guerra del Líban, els quals per edat i biografia no podia haver viscut, però que indubtablement havien de marcar la seva família. Aquí el devastador clímax té tot a veure amb les massacres dels camps de refugiats de Sabra i Shatila i s’assoleix (com també succeïa a “Incendis”) un registre tràgic, molt més freqüent entre els vells grecs que a la literatura del segle XXI.

Pel meu gust, la seriositat de les intencions de l’autor no justifiquen alguns efectismes tremendistes que més aviat abarateixen el “pathos”. Parlo sobretot de la natura vomitiva dels crims “canadencs”, que no dubto que trobessin la inspiració en atrocitats similars produïdes a l’Orient Mitjà, però que em semblen més aviat episodis propis d’un producte genèric del “gore” de quiosc. Però també em refereixo a alguns moments d’horror físic entre participants a la cadena alimentària, com aquesta descripció que fa una Boa Constrictor de la seva ingestió d’un conill (Oryctolagus Cuniculus):
La trapa situada en un lateral de la gàbia s’ha obert i el rosegador, projectat a l’interior, s’ha pensat que estava segur en la calor reconfortant del meu hàbitat. Ha fet un primer salt, després un segon. Era completament blanc. He abaixat els ulls al seu nivell. M’ha vist, ha volgut fugir, però jo ja l’havia atrapat pel cap i li havia enfonsat lleugerament les dents a la carn del coll per immobilitzar-lo. Ha intentat desfer-se de mi. S’ha debatut dins de la meva boca ben oberta i era un plaer sentir com la meva saliva l’empastifava del tot, li untava el pèl i l’allisava perquè no hi hagués res que em pogués entrebancar la ingestió. A poc a poc, els ossos, els lligaments, els tendons i els músculs del meu crani s’han distès i les mandíbules se m’han dislocat per permetre’m obrir més la boca i així empassar-me’l mantenint-lo viu tant de temps com fos possible. L’anava encanyonant i la meva gola l’aspirava amb lentitud i delectació de manera que la seva olor, el seu gust, els seus moviments i el seu pànic no feien sinó accentuar la joia i el plaer. Quan l’he tingut engolit del tot, n’he esperat l’asfíxia. És un moment sublim.
Amb totes les objeccions que hi vulguem oposar, “Ànima” es devora fàcilment amb una barreja de “Schadenfreude” i curiositat malaltissa.
M’ho va dir en Rooney abans d’ejacular dins meu rient. Si les tenebres són en Rooney, vol dir que encara he de trobar la llum. Vaig néixer d’una matança de fa molt de temps, a la meva família se la van carregar davant del nostre jardí, i ara, tants anys després, a milers de quilòmetres d’allà, sembla que la mecànica de la sang s’ha tornat a posar en marxa. De la Léonie a la Janice, de la Janice a en Chuck i al seu pobre gos i d’en Chuck a en Rooney, revisc un per un els assassinats que em van veure néixer. És com una gimcana macabra que té lloc a les terres d’Amèrica on una altra gent, indis, colons, nordistes o sudistes, han passat per les mateixes carnisseries i jo tot just començo a pressentir-ho. No s’ha acabat perquè tot això continua bramant i sembla que em cridi cada cop més, sembla que vagi dient el meu nom.
No ho havia dit encara, però “Ànima” l’ha editat Edicions del Periscopi (Destino en castellà), una editorial que té una cura admirable de les seves produccions, començant per la seva imatge gràfica, en aquest cas amb una bella il·lustració d’Agustín Comotto. La traducció és de la sempre més que fiable Anna Casassas Figueras (la germana llesta de l’Enric). No acaba de ser el meu estil de llibre, però no se li pot negar la seva energia: curiós i recomanable, especialment si us agraden les experiències viscerals.

dijous, 23 d’octubre del 2014

Notícies de Sordello

surse ver’ lui del loco ove pria stava,
dicendo: "O Mantoano, io son Sordello
de la tua terra!"; e l’un l’altro abbracciava.

(Dante Alighieri, Purgatorio - Canto Sesto)

Un dels clubs de lectura dels meus pecats m’ha dut a rellegir “Nocturno de Chile” vuit anys més tard. Bolaño, sempre una experiència carregada de literatura explícita, de vegades fa pensar que és un escriptor per a escriptors, i prou. Per descomptat no és així, però avui, més que justificar la universalitat dels seus motius, vull aturar-me en una de les seves freqüents referències literàries que a la primera lectura vaig entomar sense discussió, però que ara propiciarà una d’aquelles excursions per la Wikipedia que tant em plauen. A “Nocturno de Chile” es citen molts noms d’escriptor i no tinc cap seguretat que tots ells siguin reals. Ho són amb certesa Pablo Neruda, Ernst Jünger i Enrique Lafourcade (best-seller màxim de la novel·lística txilena), però què passa amb Sordello? El narrador sent el nom per primera vegada en llavis del crític Farewell:
Sordello, ¿qué Sordello?, el que bebió con Ricardo de San Bonifacio en Verona y con Ezzelino da Romano en Treviso, ¿qué Sordello? (¡y entonces la mano de Farewell volvió a presionar mi cintura!), el que cabalgó con Ramón Berenguer y con Carlos I de Anjou, Sordello, que no tuvo miedo, no tuvo miedo, no tuvo miedo.
Sordello: una altra vinyeta medieval
Com que de Ramon Berenguer i de Carles d’Anjou ens consta l’existència (tal com ens solen constar tots aquells fenomens que no hem vist, però que han estat degudament documentats), sospitem que Sordello també compta amb un contrapunt a la realitat. Efectivament, les wikipedies en anglès, espanyol, francès, italià, llatí, occità, polonès, rus i ucraïnès, a més de la catalana, acullen aquest trobador llombard que escrigué en occità i visqué aproximadament entre 1180 i 1268. Va néixer a Goito, prop de Màntua, i malgrat els seus impecables orígens va preferir una vida bohèmia i un xic violenta. Embolicat en diverses batusses de taverna, va acabar fugint amb l’esposa del seu protector. És recordat sobretot pel seu poema didàctic “L’ensenhamen d’onor” i perquè Dante Alighieri va lloar-lo i li oferí un paper quasi protagonista al Cant Sisè del Purgatori de la “Comèdia”.

Virgili saluda Sordello, segons Gustave Doré
En aquest cant, Dante i Virgili passegen per la zona del Purgatori on estan aparcades les ànimes dels negligents (aquells que recentment han descuidat les seves necessitats espirituals, talment com tu i com jo). A Dante li crida l’atenció una ànima d’aspecte digne i auster que els pregunta qui són i d’on venen. Quan Virgili respon que venen de Màntua, l’ànima de Sorello perd el capteniment i s’abraça al poeta de l’antigor romana. Passada la primera emoció dels dos conterranis, Virgili inicia una crítica política de l’actual decadència del país d’Itàlia, tot i que en aquell moment encara no s’hagués inventat concepte tal.

Condemnats al kitsch: Sordello, Virgili i Dante a Trento.
Si voleu que us digui la veritat, no he entès què hi ha de tant transcendent a la figura de Sordello qui, des de la seva primera aparició a la novel·la de Bolaño, constitueix amb la cantilena “Sordel, Sordello, ¿qué Sordello?” el tipus de tornada que empraria Vila-Matas en “cançons” similars. Pel que he vist anotat, el poeta Robert Browning li dedicà la seva composició “Sordello” de 1840. Ezra Pound, caragirat i amant del passat aliè, l’inclou als seus “Cantos”, i Samuel Beckett el cita a les seves novel·les “Molloy” i “Malone Dies”. Fins i tot, com podreu comprovar per les il·lustracions d’aquest apunt, la seva iconografia no és pas escassa. Però la darrera paraula correspondrà a Bolaño i les penes i treballs del seu Farewell.
Sordello, ¿qué Sordello?, repitió con retintín la voz de Farewell a mis espaldas, el Sordello cantado por Dante, el Sordello cantado por Pound, el Sordello del “Ensenhamens d’onor”, el Sordello del “planh” a la muerte de Blacatz, y entonces la mano de Farewell descendió de mi cadera hacia mis nalgas y un céfiro de rufianes provenzales entró en la terraza e hizo revolotear mi sotana negra y yo pensé: El segundo ¡Ay! ha pasado.
Començo a pensar que ningú no ho comenta, perquè tots sou (ai las!) una colla d'homòfobs.

dimecres, 22 d’octubre del 2014

El dimoni de les llistes: Bolaño


Cuando volví a mi casa me puse a leer a los griegos. Que sea lo que Dios quiera, me dije. Yo voy a releer a los griegos. Empecé con Homero, como manda la tradición, y seguí con Tales de Mileto y Jenófanes de Colofón y Alcmeón de Crotona y Zenón de Elea (qué bueno era), y luego mataron a un general del ejército favorable a Allende y Chile restableció relaciones diplomáticas con Cuba y el censo nacional registró un total de 8.884.768 chilenos y por la televisión empezaron a transmitir la telenovela El derecho de nacer, y yo leí a Tirteo de Esparta y a Arquíloco de Paros y a Solón de Atenas y a Hiponacte de Éfeso y a Estesícoro de Himera y a Safo de Mitilene y a Teognis de Megara y a Anacreonte de Teos y a Píndaro de Tebas (uno de mis favoritos), y el gobierno nacionalizó el cobre y luego el salitre y el hierro y Pablo Neruda recibió el Premio Nobel de Literatura y Fidel Castro visitó el país y muchos creyeron que se iba a quedar a vivir acá para siempre y mataron al ex ministro de la Democracia Cristiana Pérez Zujovic y Lafourcade publicó Palomita blanca y yo le hice una buena crítica, casi una glosa triunfal, aunque en el fondo sabía que era una novelita que no valía nada, y se organizó la primera marcha de las cacerolas en contra de Allende y yo leí a Esquilo y a Sófocles y a Eurípides, todas las tragedias, y a Alceo de Mitilene y a Esopo y a Hesiodo y a Heródoto (que es un titán más que un hombre), y en Chile hubo escasez e inflación y mercado negro y largas colas para conseguir comida y la Reforma Agraria expropió el fundo de Farewell y muchos otros fundos y se creó la Secretaría Nacional de la Mujer y Allende visitó México y la Asamblea de las Naciones Unidas en Nueva York y hubo atentados y yo leí a Tucídides, las largas guerras de Tucídides, los ríos y las llanuras, los vientos y las mesetas que cruzan las páginas oscurecidas por el tiempo, y los hombres de Tucídides, lo hombres armados de Tucídides y los hombres desarmados, los que recolectan la uva y los que miran desde una montaña el horizonte lejano, ese horizonte en donde estaba yo confundido con millones de seres, a la espera de nacer, ese horizonte que miró Tucídides y donde yo temblaba, y también releí a Demóstenes y a Menandro y a Aristóteles y a Platón (que siempre es provechoso), y hubo huelgas y un coronel de un regimiento blindado intentó dar un golpe y un camerógrafo murió filmando su propia muerte y luego mataron al edecán naval de Allende y hubo disturbios, malas palabras, los chilenos blasfemaron, pintaron las paredes, y luego casi medio millón de personas desfiló en una gran marcha de apoyo a Allende, y después vino el golpe de Estado, el levantamiento , el pronunciamiento militar, y bombardearon La Moneda y cuando terminó el bombardeo el presidente se suicidó y acabó todo. Entonces yo me quedé quieto, con un dedo en la página que estaba leyendo, y pensé: qué paz.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

True Narcotic

No hi ha res que em deprimeixi més que un suposat cavall guanyador que acabi revelant-se com a un fiasco segons els meus particulars paràmetres estètics. Després de l’elevació als altars de la sèrie televisiva “Breaking Bad”, que no discutiré i que m’afegirà al seu culte sense ni un petit “però”, l’unànimement exalçada “True Detective” m’ha deixat més fred que un Frigodedo al mes de febrer i m’ha fet replantejar l’eterna qüestió de si estic fet o no de la mateixa pasta que la resta dels mortals

Per molt que el títol de “True Detective” remeti a una vella i escandalosa publicació que relatava crims extrets de la realitat (una mena d’EL CASO a l’americana), com que la producció la firma la cadena HBO, el resultat és infinitament més distingit, encara que només sigui per les seves pretensions. Els guions de la sèrie, a diferència de pràcticament totes les seves coetànies, els firma tots el responsable de la idea original Nic Pizzolatto i la direcció de tots els capítols corre a càrrec de Cary Joji Fukunaga, qui ja ens va entusiasmar amb aquella “Jane Eyre” on Rochester era Michael Fassbender. O sigui que, un cop afegida la coordinació musical de T Bone Burnett, la unitat estètica està més que assegurada. I a fe que aquests vuit capítols de gairebé seixanta minuts, que alguns consideren com un sol film de vuit hores, presenta gestos recurrents, com les àmplies panoràmiques aèries, les curoses composicions col·lectives o alguna fita tècnica, com ho és aquell pla seqüència de sis minuts.

El guió de “True Detective” gira entorn de la investigació policial sobre uns assassinats rituals produïts a la Louisiana profunda l’any 1995, i sobre una hipotètica repetició d’aquests mateixos assassinats disset anys més tard. La narrativa paral·lela en dos temps funciona tan bé com la triple trama de “Gone Girl” (mèrit de Pizzolatto) i juga a la perfecció amb el recurs del narrador poc fiable, quan el que es diu no coincideix amb el que es mostra. Apart d’això, la intriga m’ha semblat tan inexistent com nul·lament adictiva: els avanços de la investigació a penes s’expliquen i semblen fruit de l’arbitrarietat, mentre que tant els sospitosos com les víctimes tenen una presència tan mínima que cap d’ells deixa rastre a la memòria. Les críptiques referències al Rei Groc, el Cinquè Genet o Carcosa, més que a un requeriment estructural, responen a la necessitat que l’espectador freakie sent d’interpretar la realitat com pura conspiració (i són tres preguntes que es quedaran sense resposta). A l’últim capítol, quan es revela el culpable, resulta ser un personatge a qui pràcticament no havíem vist abans.

D’una trama que inclou sacrificis satànics i abús de menors, caldria esperar una atmosfera malsana i desassossegadora, atmosfera que en cap moment he percebut (com sí que succeïa, per exemple, des del minut u d’”El silenci dels xais”). Confesso que més aviat m'ha ensopit. Presenta això sí una visió del sud de la Louisiana que no crec que aprovés la seva oficina de turisme, a menys que considerin com a positius l’analfabetisme funcional, la manca d’higiene, l’incest i la bestialitat.

Descartat el suspens policial i l’horror primigeni, apart del “travelogue” miserabilista el que queda és la relació entre els dos detectius protagonistes, els ja emblemàtics i justament lloats Rust Cohle (Matthew McConaughey) i Marty Hart (Woody Harrelson). Harrelson, un actor a qui ningú penja medalles, tot i que sol estar molt bé en tot allò que fa, representa el paper convencional del policia borratxo i faldiller, que estima la seva família, però que s’estima més els seus vicis la major part del temps. McConaughey, que porta un parell o tres de temporades força “mirabilis”, dibuixa un personatge neuròticament meticulós, ferit i nihilista, d’una loquacitat monocord que convida a la becaina.

Si no fos per l’enormitat del carisma de l’actor, el seu discurs seria inaguantable, un succedani d’existencialisme per a “dummies”. Frases com “esforçar-se sota la il·lusió de tenir un jo” o “la nostra sensibilitat que pedala a través de les nostres vides, com vagons sobre les vies” em conviden al vòmit. I quan Matthew (Rust) aixafa una llauna de cervesa i, mentre exhala fum de cigarreta, afirma que els déus veuen les nostres esferes com discos metàlics, demostra que no s’ha llegit “Planilàndia”; perquè tothom sap que els déus veritables i de tota la vida ens contemplen com a mínim des de la quarta dimensió.

Pels entusiastes de “True Detective” que encara quedin a aquesta altura de l’apunt (segurament adolescents més preocupats per les pistes secretes que per les seves picors sexuals) els diré que la novel·la “Galveston” de Nic Pizzolatto (publicada per Salamandra) no satisfarà les seves expectatives. O almenys això és el que afirmen els meus espies a la xarxa.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

El museu dels morts

Un dels museus més extraordinaris de Dublín és el Museum of Natural History, inaugurat l’any 1857 per aquell explorador escocès de nom Dr. David Livingstone, que poc després va perdre’s per la jungla africana en una cita retardada amb Henry Stanley. Es diria que des d’aquella data res no ha sigut modificat i ni tan sols han passat un drap per les vitrines. Que no esperi el visitant instal·lacions interactives, ni cap indici d’exhibicions multimèdia: tot aquí és tan ranci i poc didàctic com el primer dia, una perfecta encapsulació dels temps victorians. L’efecte és entre fascinant i sinistre —no endebades se’l coneix popularment com “el museu dels morts”—, i com que no té redempció possible, l’única solució és preservar-lo tal qual. Hi ha un projecte de construir un edifici paral·lel que permeti contemplar la vella estructura a través d’un envà de vidre, com si el museu original fos una bèstia més embalsamada a la seva pròpia vitrina.

En tot cas, és de visita obligada (és gratuït) per a tot aquell que no sigui gaire aprensiu als dissecats. La majoria d’animals que ensenyen sembla que se’ls hagin inventat.





diumenge, 19 d’octubre del 2014

Maltracte de gènere i altres fantasies


Havia dipositat grans esperances en “Gone Girl” (“Perduda”), l’últim exercici de manipulació mental del meticulós David Fincher. Almenys bona part de públic i crítica semblava haver-s’hi lliurat sense reserves i fins i tot jo, amb tota la meva reluctància a l’entusiasme, l’hi he de reconèixer al film uns acabats dignes del perfeccionisme del director (una mica freds, però). Envoltat de col·laboradors seus molt habituals —Jeff Cronenweth a la fotografia, Kirk Baxter en el muntatge i l’ominosa banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross— Fincher no decep al control de qualitat; però jo hauria esperat una mica més d’ell.

“Gone Girl” parteix d’un best-seller de Gillian Flynn, qui firma també el guió. Confesso que no he llegit el seu llibre, però com que la Matilde el va programar al Club-de-Lectura-de-Vic, l’hi suposo el valor, com a la mili d’abans. De fet, pels comentaris que fan els que sí que l’han llegida, la novel·la podria bé ser tan intrigant com intel·ligent, fins i tot digna de lectura; el film ja són figues d’un altre paner.

Qualsevol lector una mica informat sabrà que “Perduda” va de la desaparició d’Amy Dunne (Rosamund Pike) el dia del seu cinquè aniversari de noces i de la subseqüent investigació policial, ran de la qual el seu marit Nick (Ben Affleck) apareix gradualment com a sospitós principal. Poc més puc detallar d’un guió que basa gran part del seu atractiu en els girs més inesperats, tot i que cal reconèixer-li que els tres marcs temporals que la trama simultaneja s’han resolt amb molta elegància. Escollir Ben Affleck en el paper de marit sota sospita és una gran idea de càsting, perquè Affleck —malgrat la seva demostrada competència interpretativa i les seves sòlides pel·lícules com a director— no és un actor que caigui bé; se’l sol “llegir” com un petulant massa cofoi del seu atractiu i per tant és ideal com a dipòsit d’ambigüitat moral. Rosamund Pike, que m’havia fascinat amb papers secundaris a l’“Orgull i prejudici” de Wright, a “An Education” i a “The World’s End”, potser esperava instal·lar-se a la divisió protagonista amb aquest rol; però, tot i que se’n surt prou bé, la seva tasca és impossible prendre-se-la gaire seriosament. I millor deixar-ho aquí.

Amb l’excepció del molt equivocat Neil Patrick Harris (el qual la majoria de crítiques ni tan sols mencionen, potser perquè és un actor molt estimat, a les antípodes d’Affleck, i per tant ningú no el vol perjudicar), la resta del repartiment està brillant. No coneixia Carrie Coon, que fa de germana bessona del protagonista i que, apart d’introduir una mica d’humor involuntari, ofereix la interpretació amb més proporció de factor humà. Tyler Perry (director afroamericà que, malgrat ser heroi de taquilla als Estats Units, dubto que mai vegi estrenada a casa nostra ni una sola de les seves cintes) fa d’advocat oportunista i sobrat, amb un continu posat de “estan bojos aquests blancs”. I Kim Dickens, que l’última vegada que la vam veure era xef a “Treme”, ara fa de detectiu de la policia, intensa i una mica torracollons: el seu paper és convencional, l’execució, impecable.

Hi haurà qui voldrà vendre “Gone Girl” com metaliteratura amb un narrador poc fiable (l’Amy que escriu un dietari per fer la crònica de la decadència conjugal dels seus dies de vi i roses) o com a retrat d’un matrimoni en temps de crisi. La realitat és una mica més barata que tot això, hi intervé un personatge psicòpata, i té com a màxim referent aquelles pel·lícules dels anys 80 en les quals Michael Douglas era víctima propiciatòria de senyores rosses diverses.

Els primers dos terços del film exhibeixen elegància, tensió dramàtica, i una crítica no especialment distingida ni original, que s’adreça al papanatisme mediàtic que motiva qualsevol “fait divers” del veïnat. El final descarrila entre esgarips de gran guinyol: brillen la inversemblança psicològica dels personatges i els ictus en la lògica del guió. Els inacabables darrers trenta minuts —quan ja hi havia dues hores que els precedien— volen ser foscament sarcàstics, però només allarguen una conclusió més que previsible.

Prefereixo Fincher quan (inassequible al poc interès del tema) filma un guió amb un toc de geni. Em refereixo a “The Social Network”. Truquem Aaron Sorkin per solucionar el desgavell?

divendres, 17 d’octubre del 2014

Llibre de meravelles

Arribo massa tard a “Les històries naturals”, anomalia extraordinària de la literatura catalana, com ho és possiblement bona part de l’obra de Joan Perucho. Encara més sorprenent si es pensa que aquesta novel·la ja supera el mig segle de vida i que, sorgida d’un moment històric en el qual el gènere fantàstic no es trobava precisament al cim de la popularitat, ha aguantat de forma admirable el pas dels anys i és avui probablement més gustosa que el primer dia.

Com haurien de saber fins i tot els batxillers catalans, pels quals aquestes històries serien obra preceptiva en un món millor, el llibre tracta de la percaça que el naturalista Antoni de Montpalau, acompanyat del seu cosí capità de vaixell Isidre de Novau, emprèn darrera les passes del vampir nostrat Onofre de Dip. Superficialment, les constants del gènere són respectades —els alls, els crucifixos, els miralls sense reflex (amb el “Nosferatu” de Murnau com a referent estètic evident)—, tot i que Perucho prefereix jugar a més d’una carta per a benefici dels seus lectors. Per això, ultra el fantàstic, hi ha l’erudit i l’històric, l’humorístic, l’etnològic, i fins i tot el líric.

El segle XIX barceloní potser no ofereix gaires alegries, per molt il·lustrat que es vulgui presentar en societat, però encara permet “cameos” de George Sand, Frédéric Chopin i el cònsol francès Ferdinand de Lesseps (abans d’obrir-se en canal). I després hi ha les guerres carlines, que ofereixen molt de suc a l’afeccionat a la novel·la històrica, amb el general Cabrera, Tigre del Mestrat, al capdavant. Mentre que al rerefons trobareu les ambigüitats de la biologia: existeix realment l’«àurea picuda»?, és un ocell o serà un mamífer?

“Les històries naturals” és llibre llest i fins i tot erudit, al bell mig d’un text exquisit juxtaposa diversos plans d’una mateixa realitat, com estampes retallades en un llibre de visites. Per exemple.
L’aire s’estremí. Una gran riallada del Banyeta, amb exhalacions de sofre, esmicolà per percussió el calidoscopi dut expressament de Palerm, terra d’òptics. Diminutes figures fantasmals corrien entre els fragments de cristall, saltaven els obstacles, per desaparèixer al capdavall. Vingué el senyal de l’alfa i l’omega.

Llavors, Antoni de Montpalau es cordà un botó de l’armilla de seda lionesa, present de la seva cosina per la banda materna, la baronessa Néziers. Després, agafant amb dos dits un cristall de roca i mirant-se’l a contrallum, digué a Novau:

—Realment, el problema de si l’«avutarda gèminis» és mamífer té un interès excepcional per a mi. És un animal misteriós. Hi ha un precedent, és clar, en el «vampiris diminutus», dit altrament i vulgarment ratapinyada, i que els castellans en diuen “murciélago”. Corren moltes llegendes sobre aquest animaló, verament curioses i notables, sobretot als Balcans, que fan referència a la imaginada i no comprovada capacitat xucladora que aquest mamífer té per la sang humana.
Vampiris diminutus? Molta conya; no cal si no llegir el seu divertit glossari final. Caldrà tornar immediatament a Perucho, en què estava jo pensant fins ara?

dijous, 16 d’octubre del 2014

National Gallery (i 5)


En aquest capítol final de la National Gallery d’Irlanda anirem de moderns, així que caldrà començar per Goya, que és el principi de tota modernitat en pintura. És aquest un bell retrat de l’actriu doña Antonia Zárate poc abans de la guerra del francès. El pintor demostra la seva perícia en els encaixos i les mànigues de mussolina, i la combinació cromàtica és la d’un mestre; però el que més m’agrada és la realitat poc idealitzada de la fesomia de la dama que, amb la seva ombra de bigoti, encara la fa palpitar dos segles més tard. Adoro aquest quadre.

Entre els quadres més recents de la col·lecció hi ha peces certament boniques, però un bon Pissarro o Sisley, o fins i tot un Van Gogh molt menor, no poden competir amb els Vermeer i Velázquez anteriors. I sí, disposen d’un Picasso (“Natura morta amb mandolina” (1924)) amb ecos cubistes i ornamentació a la Matisse; però el malagueny va arribar a pintar tant i tant, que un exemple competent dels seus trumfos no és suficient per entusiasmar.


A Kees van Dongen sempre se l’ha tingut sota sospita perquè va triomfar en vida, es va relacionar amb la més alta societat i adaptà els seus criteris artístics als patrons que el mantenien. Però quan encara era només un prometedor pintor “fauve” podia ser capaç de regalar-nos aquesta seductora “Stella amb un barret de flors” (1907), el retrat d’una “demi-mondaine” parisenca articulat en un llenguatge de colors contrastats i solucions gràfiques audaces.

Pierre Bonnard (1867-1947) per fortuna no és mai sublim i per això fa pintures on ve de gust quedar-s’hi a viure, com aquest “Le déjeuner” (1923) on l’artista gairebé surt fora de l’enquadrament per fer lloc a la seva futura esposa Marthe de Méligny i a una taula molt ben parada on l’hedonisme cromàtic resulta pràcticament comestible.


O encara més aquest “Nen menjant cireres” de 1895, tan tendre i tan feliç que quasi ha de demanar perdó per existir en el món agre i descregut que fa de preludi a les avantguardes del segle XX. No cal dir que adoro aquest quadre. Però acabaré amb un to més seriós, dels que deixen empremta, amb Chaim Soutine (1893-1943) un jueu bielorús que acabà sent pintor expressionista francès. A mig camí entre Rembrandt i Bacon, ell també pintà els bous de l’escorxador, i el seu “Paisatge amb un tram d’escales” és un torturat però digne hereu de Van Gogh. Havia dit que adoro aquest quadre?

dimecres, 15 d’octubre del 2014

National Gallery (4)

Sense més dilacions, aniré al gra per mostrar la que potser és l’obra mestra del museu, “La captura de Crist” segons Caravaggio, cedit en préstec indefinit per la Companyia de Jesús. No es pot negar que el quadre presenta les millors virtuts de l’artista en tota la seva plenitud. L’escena és absolutament cinemàtica i amb ple domini del dramatisme que ofereix el clarobscur. En el centre de l’obra el petó traïdor de Judes, mentre Joan l’evangelista fuig esperitat per l’esquerra. El personatge de la dreta que aguanta un fanal de llum inútil és el propi Caravaggio, que a l’època tenia trenta anys. La vàlua de “La captura de Crist” és indiscutible, tot i que no és el tipus de pintura que més m’atregui.

El meu tarannà es troba més còmode amb la calma d’un Vermeer, com aquest de la dona que escriu una carta al costat de la seva criada. Es coneix tant poca obra del pintor holandès (potser no més de trenta-quatre peces) que descobrir-ne una en un museu constitueix un petit miracle. No recordo ni un sol Vermeer dolent i aquest no en serà l’excepció. Els estris escampats a terra podrien apuntar a un drama que la resta de la tela desmenteix, potser el paper rebregat només vol expressar la frustració d’un redactat insatisfactori. Ara que hi caic, les finestres de Vermeer (i per tant l’origen de la seva llum) són sempre a l’esquerra de la imatge: tindrà res a veure amb la direcció de la lectura als textos occidentals? Més anecdòticament, aquest quadre mai va ser venut en vida de l’artista i amb ell la seva vídua va resoldre uns deutes que tenia amb el forner. Ai, els vells temps!

La tercera meravella d’avui és un Rembrandt força particular. “El descans durant la fugida a Egipte” reprodueix el conegut episodi bíblic, que tanmateix ocupa una part central però molt reduïda del quadre, on predomina l’entorn natural. Per això se’l classifica entre els nou paisatges que va pintar i és el seu únic paisatge nocturn (subgènere força rar fins la invenció del romanticisme). Aquest oli de dimensions modestes (34 x 48 cm) condensa molts dels atots de Rembrandt i em sembla una perfecta targeta de visita de la qual en destacaria la luminotècnia.



Per completar el pòquer d’obres mestres, res millor que un Velázquez. Cap sorpresa en trobar una obra mestra signada per Velázquez, el que ja és més estrany és que es tracti de la seva primera pintura coneguda, realitzada quan l’artista tenia dinou anys i ni somiava amb fugir de Sevilla. Bé, potser he emprat el terme “obra mestra” amb excessiva lleugeresa, però és indiscutible que aquest “La cocinera”, “La mulata” o “Escena de cocina” és un quadre tan ben parit com refotudament estrany, començant pel seu format en cinemascope i acabant pel “sopar d’Emmaús” que es veu al fons a l’esquerra. Però és clar que el que importa és la precisió en el disseny de la vaixella (pura Iquea).


A partir d’aquí, res no podrà estar a la mateixa altura, així que l’habitualment adorable Jean-Baptiste Chardin, amb la seva composició piramidal de conills comestibles, presenta dolces textures, suggeridores d’un berenar galant, però també una temàtica que se’ns ha fet antipàtica pels canvis en els aires dels temps.

Acabaré amb l’escocès Henry Raeburn i el seu retrat de “Sir John and Lady Clerk of Penicuik” (1791) que, si m’ho permeteu, és un quadre superlatiu firmat per una deïtat (només potser) menor. D’aquí m’agrada tot: la fusió de les figures amb el paisatge, els efectes de llum, la veritat psicològica, la complicitat conjugal… Coses tan boniques com aquesta em fan replantejar la funció dels museus. Què hi fa una gernació de smartphones davant de la Gioconda del Louvre? A qui li agrada la foto d’una postal? Plantem la Mona Lisa en una illa artificial enfront de les costes de Qatar com a mesura depurativa en contra dels visitants indiscriminats de museus? Demà, preguntes menys complicades.