divendres, 13 de novembre del 2009

Alícia a Tiana


Una de les versions més curioses d’Alícia i que més ens podrien interessar és la que va editar l’any 1927 la barcelonina editorial Mentora. Es tracta de la traducció que va fer Josep Carner del primer dels llibres d’Alícia, “Alícia en terra de meravelles”, amb dibuixos de Lola Anglada. Gràcies a en Josep he tingut l’edició original a les mans, un volum bastant grandet (19x25cm) de 135 pàgines.

La portada a tot color ja sembla una declaració d’intencions. Fixem-nos en els detalls. Apareix Alícia asseguda i envoltada d’alguns dels personatges de les seves aventures; però no és l’Alícia victoriana de Carroll i Tenniel. Aquesta Alícia és morena i du un vestit més curt, podria ser perfectament una nena catalana contemporània a l’edició. Alguns personatges, com la Llebre de Març, l’ànec o el lloro vesteixen en un estil vuitcentista molt nostrat. Encara més xocant és la presència en primer terme d’unes cartes de la baralla espanyola (!) I per acabar, observem el paisatge del fons amb els suaus turons, la masia i el mar ple de velers: si no és el Maresme, ho dissimula molt malament.

La primera reacció és culpar Lola Anglada per haver-se pres aquestes llibertats, però en llegir el text és comprèn que va ser fidel a les intencions de Carner. Aquest llibre aparegué en un moment en el que hi havia un important impuls per construir la civilitat catalana, un moment en el que es potenciaren les traduccions a la nostra llengua de molts clàssics de la literatura i en el que es donà molta importància a l’educació de les classes populars. L’opció de Carner, per un llibre que anava adreçat als infants, va ser la d’adaptar el context a una realitat que els fos familiar i va convertir així Alícia en compatriota nostra sense demanar-li permís.


Totes les pàgines presenten unes il·lustracions als marges de color verd clar en vuit models que es repeteixen cíclicament. Observi's la incofusible masia catalana.

Mirat amb criteris puristes, l’operació esgarrifa una mica. Ja vaig parlar l’altre dia de les freqüents invocacions a la Mare de Déu. Carroll, que era un diaca anglicà, i que a més va evitar tota referència religiosa en els seus llibres per a infants, de segur ho hauria desaprovat. Però els exemples de catalanització els trobem pertot arreu. En l’original, Alícia pateix un moment de confusió d’identitat i intenta recordar el text d’un poema moralista sobre les abelles laborioses, però les paraules que li venen al cap formen un poema absurd sobre els cocodrils del Nil. L’Alícia carneriana, en canvi, intenta recordar “Què li donarem a la pastoreta?”; que a continuació comenci a recitar sobre cocodrils, fa perdre el component paròdic, però n’augmenta l’absurditat.


Cada capítol s'inicia amb un bloc rectangular decoratiu i una caplletra, tot ben farcit de flors i querubins. Aquí treu el nas la sota d'espases.

Quan l’erugot demana a Alícia que li reciti “You’re old, Father William”, un altre alliçonador poema victorià, aquesta en fa una versió completament desbarrada. L’erugot català sol·licita: “Repetiu versos de Mossén Cinto”. El poema que recita llavors Alícia no és cap paròdia de Verdaguer: Carner respecta els originals.

Les cartes de la baralla, que tanta importància tenen en aquesta primera aventura, ara pertanyen a la baralla espanyola; per tant, la tremenda Reina de Cors esdevé la Reina d’Espases. Potser així es fa més comprensible la mania que té de tallar caps, però es perd l’interessant contrast entre la seva natura homicida i el símbol amorós que és el cor.

Naturalment hi ha d’altres adaptacions casolanes, els pastissos esdevenen coques, el Grifó demana que reciti un vers de Maragall i el cèlebre Gat de Cheshire es converteix en un Gat Castellà(!).

Ja es veu que no es pot prendre aquest llibre com una traducció canònica del clàssic de Carroll, però per l’aroma que desprèn de tota una època de la nostra història és aconsellable acostar-se a admirar-lo. En aquesta adreça podeu trobar la versió digitalitzada d’aquesta petita joia.

15 comentaris:

  1. Moltíssimes gràcies! després d'aquest seminari ja podrem escampar-nos per predicar la bona nova Carroliana :P

    ResponElimina
  2. No s'aixequi, senyoreta Clídice, que encara no ha acabat la classe.

    ResponElimina
  3. Allau,
    Brutal aquest apunt! Magistral! Em sembla que et passaré les il·lustracions de Ralph Steadman perquè facis una altra apunt d'aquesta categoria.

    ResponElimina
  4. Galderich, mestre bibliòfil, és un honor que t'hagi agradat.

    ResponElimina
  5. La veritat és que més que una adaptació sembla una paròdia.

    ResponElimina
  6. Jaume, estic segur que Carner i Anglada s'ho prenien molt seriosament.

    ResponElimina
  7. Caram, que noucentista tot plegat, no? aquesta intenció "nostradidora" m'ha fet venir al cap el Dallas de TV3 i el mític "Sue Ellen, ets un pendó!"

    ResponElimina
  8. Sí, Mr, l'ombra del noucentisme és allargada.

    ResponElimina
  9. Les il·lustracions de l'Anglada són molt, molt bones, a la seua alçada habitual, vaja. I tot s'hauria arreglat de constar ben gran a la portada una frase del tipus "adaptació lliure" o "a la catalana", encara que aquesta última hauria quedat força ridícula.
    El teu post, fantabulós.
    I l'Alícia a Tiana, l'assignatura pendent.

    ResponElimina
  10. No sé quines intencions devia tenir Carner en fer aquesta adaptació. Moltes obres son simplement intraduibles. I Alicia em sembla que pertany a aquesta categoria.
    Potser no sigui tan mala idea, aleshores, adaptar-les... buscar-lis el rerafons que pugui quadrar amb la cultura de la llengua a la que es tradueixen...
    Ja saps alló de "Tradutore: Traditore".
    Els dibuixos de la de Tiana, magnífics.

    I una informació, per si la dsconeixies: fa poca s'ha publicat una biografia "matemàtica" de Charles Dodgson. Jo no l'he llegit, però sembla que es cenra en el seu paper de professor és que en les seves obres alicíaques.
    L'ha escrit Robin Wilson i es titula Lewis Carroll in Numberland.

    ResponElimina
  11. Leb, "Alícia a la catalana" sona a plat de menú.

    Gràcies, nen, tens l'Alícia de veïna, oi?

    ResponElimina
  12. Ferran, segurament és impossible traduir Carroll al 100% (i Carner no amaga la seva intenció de fer-ne un acostament a la realitat catalana), però és pot fer més o menys fidelment. Serà tema d'un post la setmana vinent.

    Gràcies per la informació, no el coneixia.

    ResponElimina
  13. I, Ferran, m'has fet pensar en els americans que han de fer el remake de tots els èxits de la cinematografia mundial, perquè no suporten veure una història que no passi al pati de ca seva.

    ResponElimina
  14. Ostres! Jo tinc aquest llibre! Ara mateix vaig a buscar-lo. I un post magnífic!

    ResponElimina
  15. Sort que tens,que a mi només me'l deixen per uns dies.

    Gràcies, Lluís!

    ResponElimina