dilluns, 9 de novembre del 2009

El meu cap de setmana: Venècia, Zamora, Vallbona


Qui darrerament llegeixi aquesta pàgina pensarà que sóc un ratolinet de biblioteca perdut en investigacions carrollianes i permanentment connectat a l'altre ratolinet més informàtic. Alguna cosa hi ha de cert en aquest mite, encara que de tant en tant també poso una rentadora o planxo algunes camises. La veritat és que tinc una petita vida pública.

De vegades, obligat per l'abonament al torn E del Liceu, m'he de desplaçar a la inhòspita Rambla un divendres vespre a un concert al que mai se m'hauria acudit assistir. S'anunciava com a Concert Vivaldi. Els intèrprets eren l'Orquestra Barroca de Venècia, dirigida per Andrea Marcon. Cantava la reputadíssima mezzo txeca Magdalena Kozená.

Malgrat tot, he de confessar que va ser una delícia inesperada. El conjunt instrumental, amb aquells violinistes drets, que al principi feien pensar en un mariachi, de seguida van vèncer les meves reticències. La Kozená, que pel meu gust no va començar amb bon peu, em va fer claudicar amb la seva ària de l'Orlando Furioso. Decididament les àmplies melodies dels adagios li senten millor per desplegar la seva veu exquisida. Però el més sensacional de la nit fou el concert de flauta de bec RV 443 protagonitzat per la violinista (!) de l'orquestra. Anna Fusek s'endugué les ovacions més sinceres, que es repetiren quan es reincorporà al seu paper de violinista acompanyant.

Però amb tota seguretat el culpable màxim del plaer obtingut va ser Antonio Vivaldi, un músic al que despatxem sovint com a música per ascensors barrocs, però que té una gràcia equiparable al de la seva ciutat: Venècia. Hi ha qui diu que es va passar tota la vida escrivint el mateix concert, però la meva experiència del divendres ho desmenteix. Quantes formes diferents d'expressar una elegant felicitat, fins i tot des del drama! Vivaldi té quelcom de terapèutic, convé que m’ho apunti, que no anem tan sobrats de medicaments sense contraindicacions.


El dissabte, en honor a Josep, ens vam traslladar a Zamora o més exactament a la seva penitenciaria. "Celda 211" de Daniel Monzón és un drama de presons que funciona prou bé i que et manté en tensió malgrat (o gràcies) algunes improbabilitats del guió. Luis Tosar està immens. Si sempre l'havíem vist com a paradigma de la taciturnitat gallega, aquí està vital i electritzant. Si els Oscar fossin justos, en mereixeria un. Llàstima que, malgrat les molt bones actuacions d'Antonio Resines, Manuel Morón, Carlos Bardem o Luis Zahera, el que figura que ha de ser el seu antagonista (Alberto Ammann) resulta tou i un pèl increïble.

I el viatge va continuar diumenge. “Petit indi” de Marc Recha ens conduí a les costures de la ciutat, als no-llocs, on els viaductes i les vies ferroviàries fan ombra a les darreres hortes ciutadanes, als paisatges als que mai hi dedicaries una mirada. Encara que sigui una història de supervivents, no hi ha cap voluntat naturalista. Les paraules són mínimes i totes en català, en contra de la puta realitat dels barris suburbials. Pura voluntat programàtica. Les el·lipsis, els silencis, els primers plans d’ulls i sabates, tot remet a un cinema més antic i essencial. No sé si esmentar el sagrat nom de Robert Bresson. Malgrat la lletjor dels materials dels que parteix (cases barates, deserts de ciment, torres d’alta tensió), tot resulta bellíssim. Vam quedar hipnotitzats. Bravo per en Marc!

11 comentaris:

  1. Oh! jo aquest cap de setmana a Venècia m'he llegit 'Stabat Mater', el darrer premi Strega, una novel·la excel·lent, estranya, musical i plena de Venècia i de Vivaldi. D'un Vivaldi que no té res a veure amb els ascensors i sí amb Déu i amb l'embriaguesa de la música. La protagonista (narradora) és una violinista..., ja ho saps, si? que aquestes serendípies m'encanten...
    http://www.ibs.it/code/9788806171247/scarpa-tiziano/stabat-mater.html

    ResponElimina
  2. Estupenda agenda cultural, sí señor... Tengo muchas ganas de ver Celda 211, y en gran parte debidas a Luis Tosar: no solamente me parece un actorazo, sino que además tiene un polvazo, jeje. Un beso

    ResponElimina
  3. A mi també, Maria; mentre escoltava el senyor Vivaldi pensava en tu a Venècia.

    ResponElimina
  4. Sufur, la peli está bien y, si te pone Tosar, está hecho una bestia, o sea que aun te pondrá más.

    ResponElimina
  5. Veig que coincidim amb Petit Indi...
    i m'apunto la recomanacio de celda 211.

    ResponElimina
  6. veig que no t'ho has passat del tot malament :) hauré de baixar a la city i fer l'esforç de veure aquestes dues pel·lícules. Vivaldi ja m'agradava d'abans. :)

    ResponElimina
  7. Sí, Eulàlia, tu em vas donar l'empenteta que em faltava.

    ResponElimina
  8. Clídice, si ha de ser un esforç... ;p

    ResponElimina
  9. més que un esforç són els leurus que costa la broma. A l'entrada del cinema hi has d'afegir la benzina i l'aparcament, que nosaltres de tren i aquestes meravelles metropolitanes no en tenim :( (i no he dit res del "combo gigante" perquè sé que em retiraries la paraula :P)

    ResponElimina
  10. Allò de que Vivaldi es va passar tota la vida escrivint el mateix concert ho va dir Stravinski, que també va dir altres ximpleries com ara que hi ha més música a "La donna é mobile" que a tota la tetralogia de Wagner. I és que es pot ser un geni, no hi ha cap dubte que Stravinski ho era, i dir barbaritats com pianos de grans.

    ResponElimina
  11. No sabia, Titus, que havia estat Stravinsky qui ho havia dit. Em sorprèn, ell que es va inspirar tan sovint en el barroc italià.

    ResponElimina