dimecres, 27 gener de 2010

Bizarre love triangle


Volia parlar avui d’una de les històries d’amor més belles de tots els temps, una història tan passional i transgressora que, davant seu, allò de Dante i Beatrice, Romeo i Julieta, Abelardo i Eloïsa o Rovira i Virgili sembla pura carn de serial radiofònic. Concerneix un gat de sexe indeterminat, un ratolí cabrejat i un gos policia. Les convencions que hem mamat als dibuixos animats, amb l’excusa que es basen a la vida real (segons l'explicava Rodríguez de la Fuente), exigeixen que el gos acaci el gat i el gat el ratolí, però en el món de realitat suspesa de Coconino’s County tot s’esdevé de forma molt més estranya.

Estic parlant, és clar, de Krazy Kat, obra de George Herriman i segurament el cim absolut del bastant recent art del còmic. No sé per on començar per descriure aquesta obra descomunal, potser l’Alícia desballestada que es mereixia el molt desballestat segle XX.

Krazy Kat, el felí protagonista, és d’una ingenuïtat, una despreocupació i una alegria de viure que només es pot justificar pel seu amor envers el ratolí Ignatz. Aquest mala peça de rosegaire respon als seus embats amorosos a cops de maó, reacció que el gat interpreta com la més alta expressió passional. I potser no s’equivoca, perquè la malvolença del ratolí és tan constant que revela una d’aquelles obsessions on l’amor i l’odi es confonen amb facilitat. El tercer en discòrdia, el gos “Officer Pupp” (xèrif del comtat) intenta protegir el gat i tanca el ratolí a la presó així que pot. Sota l’excusa del compliment de la llei, potser el tímid oficial intenta protegir l’objecte dels seus interessos d’un amor que no gosa dir el seu nom.

Com a teló de fons un Monument Valley transcrit de John Ford a De Chirico. Barregeu-ho tot i serviu-ho calent.

En algun proper apunt miraré de ser més informatiu. Aquesta colla m’enamora, sento la frisança a la punta dels dits, el moment inefable en el qual algú em llençarà (amb tota la seva força) un maó contra l’occipital.

18 comentaris:

  1. No ho sabia que hi havia marro també entre Rovira i Virgili ;) i Krazy Cat em feia patir massa, quina tia més idiota! (perquè jo veia "la gata loca") hagués saltat a la pantalla i l'hi hagués fomut un cop de totxo, jo també :(

    ResponElimina
  2. Clídice, la sèrie de televisió (que és molt posterior i bastant dolenta) poc té a veure amb la tira còmica original. En anglès Kat és una paraula que val per tots dos sexes i Herriman, l’autor, mai no es va voler pronunciar sobre si era mascle o femella, o sigui que no cal que et sentis agredida com a dona, ni com a amant dels animals.

    ResponElimina
  3. Krazy Cat viu la glòria intemporal de la gran fantasia; no com els New Order, ja no tan News, més aviat grandots... I no dic acabats sols veterans.

    ResponElimina
  4. és que Allau he dit tia com podia haver dit tio, més que res perquè és el que tinc més a mà i és el que em va quedar a l'imaginari. En realitat tan li fa si és tia com tio, el que és ben cert és que és idiota o idioto ;) i n'hi ha d'aquests pel món mundial :(

    ResponElimina
  5. Bravo! Bravo! Bravo!
    (espero amb impaciència una segona i una tercera funció...)
    PS: Clídice, jo més aviat veia a la pobre Kat com un tros de pa enamorat.

    ResponElimina
  6. Girbén, fins i tot una mica acabadets...

    ResponElimina
  7. No, Clídice, has dit tia perquè el show es titulava "La gata loca", però treu-t'ho del cap, això no va de violència de gènere.

    ResponElimina
  8. encara que, ben pensat, no sé pas què faria jo si algú em torturés tant amb el seu amor ^^

    ResponElimina
  9. Avui, matinet, he volgut esmorzar una safata de cançonetes macades pel temps: El "Smalltown Boy" dels Bronski, el "Welcome" dels Frankie... I, quan just clarejava, jo ja estava fotent bots per tota la casa.
    I és que quan ets de mena balladora no te'n pots estar.

    ResponElimina
  10. Ha, ha, bon moment per fer-se el llit i escombrar la casa.

    ResponElimina
  11. Jo, com la Clídice, vaig quedar perjudicat pels dibuixos animats de "La gata loca". Em semblaven una parida però tenien un no-sé-què que m'atreia molt. Quan després vaig descobrir la historieta original, el no-sé-què va donar pas a la fascinació total. L'amor, tal com el viuen els coconinians (coconinesos?) és més real que l'amor que ens presenten la majoria d'obres de ficció.

    ResponElimina
  12. Ai, el mal que han fet els dibuixos animats a l'hora de conèixer els clàssics! Algun dia hauré de parlar de Popeye.

    ResponElimina
  13. Sí, a mi em fa molta ràbia quan veig canalla que coneix obres mestres com Tintín o Lucky Luke pels mediocres dibuixos animats i no per les magnífiques fonts originals. Els comparen amb els Simpsons i, és clar, no hi ha color... Bé, sí: el groc.

    ResponElimina
  14. Recordo haver llegit les aventures del gat. Tan sols com a dibuixant, el Herriman ja és genial. Té un traç molt avançat al seu temps-

    ResponElimina
  15. El dibuix té una grapa enorme i els textos són pura avantguarda, Lluís. Hi tornaré segur!

    ResponElimina
  16. Rovira i Virgili, em cau bé aquest gat pa de pessic enamorat. I el ratolinot deu estar boig pel gat. I del Popeye dius que en parlaràs?

    ResponElimina
  17. Marta, de moment, penso explicar alguna cosa més d'aquest felí enamorat; però de segur que en el futur parlaré també de Popeye, que pot ser molt interessant.

    ResponElimina