Mutacions genètiques

Sembla que aquell aspirant d’escriptor finalment va trobar editor i, no només això, sinó que esdevingué un best-seller i, encara millor, un long-seller, i que es traduí a totes les llengües del planeta i que es considerà un llibre sagrat i que proliferà a les tauletes de nit de tots els hotels americans. I com que aquella novel·la “Gènesi” ja fa segles que es considera un clàssic, li han plogut les adaptacions, dues de les més recents en format de còmic.

Robert Crumb (Philadelphia, 1943), patriarca del còmic underground, s’ha dedicat quatre anys de la seva vida a il·lustrar aquest “Génesis” que va publicar La Cúpula a finals del 2009. No sé quina religió professa Crumb (si és que en professa cap), però ja deixa clar en la seva introducció que no creu que la Bíblia sigui la paraula de Déu, sinó un text col·lectiu que, per la seva autoria múltiple, revela nombroses capes de significat. El dibuixant s’hi ha aplicat amb rigor, documentant-se en fonts canòniques i en iconografia fidel a l’etnografia de la regió o sigui que la seva interpretació intenta ser molt literal i no sembla amagar cap comentari sobre el que s’exposa.

La veritat, no sé quins són els motius per haver abordat una tasca tan titànica, que m’admira i em deixa fred a parts iguals. He tingut la santa paciència de rellegir-me aquest primer llibre de la Bíblia de la mà de Crumb i no he sabut trobar-hi les ressonàncies de significats que hi ha llegit l’americà. Digueu-me prosaic, però el text és irritant des de l’inici fins al final. El mateix episodi es repeteix dues o tres vegades, per si queda algú que encara no l’havia entès, de vegades en versions contradictòries. Les vides dels successius patriarques (Abraham, Isaac, Jacob) es calquen com gotes d’aigua en els seus detalls (el fet de presentar l’esposa com a germana, la infertilitat d’aquesta, el pacte amb Déu sota la promesa de descendència, la inseminació “in extremis” passada ja la menopausa…) i arribes a pensar que els autors s’han ficat en un bucle argumental. Els personatges són tots de bufetada, des del Déu implacable i arbitrari que ho organitza tot fins al presumptuós i sàdic Josep que tanca el llibre. Fins i tot intentant contextualitzar, acabes tip de tant d’odi fratricida, de tanta rapacitat, de tanta misogínia, humiliació i engany, poques són les mostres de sentiments nobles i desinteressats.

En el meu desconeixement de qüestions tan elevades, l’única justificació que hi trobo a la pervivència d’aquest llibre (deixant de banda, que ja són ganes!, el fet de ser la pedra sobre la que descansa un formidable invent que encara ens afecta 4.000 anys després), almenys en les seves fases inicials, és que legitima l’existència d’un poble “escollit” i n’estableix la seva genealogia. Una mica com aquells escuts heràldics que et fabriquen a partir del teu cognom, que són igual de llejos, però molt més inofensius.

Cadascú perd el temps com vol i Crumb ha decidit fer-ho entorn d’aquesta faula fundacional. El seu dibuix és potent, portentós, adequadament “bíblic”, especialment quan es dedica a la figura humana (algunes de les seves bèsties són difícils d’identificar). Les seves dones pequen, com sempre ho han fet, de semblar nines inflables. Però no puc evitar veure, en tasques com dibuixar les fotos carnet de tots els descendents dels dotze fills de Jacob, una mania gairebé dement que m'intranquil·litza i no m’ofereix a canvi cap satisfacció.

Menys previsible, més lliure i molt més a prop dels meus gustos, Ralph König ha titulat la seva versió particular del Gènesi “Prototipo” (també a La Cúpula, també del 2009) i s’ha centrat exclusivament en la història d’Adam. De König, que s’ha especialitzat en contemplar les febleses humanes, amb simpatia però també amb mordacitat, des d’un punt de vista gai, calia esperar una resposta més “queer”, més centrada en el qüestionament dels rols sexuals, en la conyeta i fins i tot en el vodevil. Però ha optat per un camí inesperadament intel·lectual, on el pamflet és substituït per la intel·ligència.

Els personatges principals de la comèdia són tres. El primer, Déu, el demiürg invisible, que parla en caràcters gòtics (gòtic=Gott, ai aquests teutons!) i va fent experiments amb les seves “creacions”, com aquest prototipus humà que és Adam. El segon, el dimoni en forma de serp, Lucifer (“digui'm Luci”), que posa en dubte els èxits creatius de l’Ésser Suprem i hi afegeix la distància crítica, necessària en tota comèdia. Adam, el tercer en discòrdia, comença com un peó en el joc de la creació, un ésser balbucejant amb l’enteniment d’una esponja, però que així que menja la famosa poma (sense la intervenció d’Eva, aquí a König se li nota el “plumero” reivindicatiu) comença a recitar textos de Nietzsche, Feuerbach, Einstein o Bruno.

Aquestes historietes curtes, de dues o tres pàgines cadascuna, són una delícia que barreja humor i reflexió, aptes tant per a creients com per a ateus. Hi ha els que sostenen que Déu escriu dret en textos essencialment torts. No sé si és el cas; però no us deixeu intimidar per la nàpia del protagonista i visiteu aquest sucós “Prototipo”, en traureu més del que podríeu esperar.