L’inefable encant de les monges

Demi Moore i Ashton Kuchner sucumbeixen a la moda.

Ja en vaig parlar fa mesos, però com que les obsessions estan per cultivar-les, insisteixo. Què tenen les monges, que tan atractives resulten a la premsa gràfica? La seva abundant presència no es correspon al seu pes demogràfic en la nostra societat. No em sembla malament que hi apareguin, si la notícia ho justifica, i és d’esperar trobar-ne alguna en els banys de multituds que de tant en tant es dóna el Papa. També són plausibles en manifestacions contra l’avortament o a favor de la família tradicional (encara que elles, per vocació, s’hagin tancat a aquestes dues possibilitats).

He buscat a l’arxiu recent d’EL PAÍS, un diari que en principi no s’hauria de caracteritzar pels seus gustos clericals, i he trobat els següents casos que confirmen la meva tesi. La primera foto, potser és la més defensable, perquè no deixa de tenir la seva gràcia veure a una religiosa armada amb una espasa al Saló del Manga de Barcelona. Queda el dubte de si no es tractava d’una freakie disfressada, com n’abunden tantes a l’esmentat saló.

Les dues fotos que segueixen són clàssics del gènere. Què és més consubstancial a una urna electoral que una monja? Aquí sengles casos capturats a les molt catòliques Itàlia i Irlanda.

Simpàtiques i un punt innocents en la seva recerca del plaer, així ens agrada imaginar-les. Aquí victorejant una cursa ciclista.

He buscant endebades una notícia sobre el traspàs de les línies de Cercanías al Govern de la Generalitat, la qual venia acompanyada d’una andana deserta on només hi havia dues monges despistades. Valgui, doncs, per acabar, aquesta informació sobre la suposada xenofòbia del batlle de Vic, que contenia una foto del mercat de la plaça, amb natura morta i monja incloses.