Subsaharians literaris (1)

Segurament la cosa ve d’antic, però d’antic de debò, com de l’època dels grecs o potser d’abans. Tot degué començar en el moment en què els textos foren associats al nom d’un autor i que, a més, es descobrí que aquesta associació podia conferir algun prestigi social. Hi ha persones molt dotades per acumular riqueses, o per heretar-les; n’hi ha d’altres que destaquen per la seva capacitat per confegir frases, i fins i tot paràgrafs, amb una certa gràcia. Com que aquestes dues virtuts no solen coincidir, fou inevitable la invenció del “negre” literari.

Disculpeu l’apel·latiu, segurament és d’allò més incorrecte, però de moment no s’ha inventat l’eufemisme que el substitueixi. De totes maneres ja sabeu de què parlo: d’aquests escriptors que treballen de forma anònima, però remunerada, perquè un altre aparegui públicament com a autor de l’escrit. No és que la literatura sigui el millor camí per fer-se ric, però sembla que hi ha qui troba que haver signat un llibre afegeix un plus al teu currículum. Potser cal buscar l’origen de la idea en aquell adagi que afirma que, per considerar que una vida ha estat reeixida, cal haver tingut un fill, plantat un arbre i escrit un llibre. De les tres coses, la de l’arbre és la més fàcil, perquè com els arbres no solen portar firma, amb dir que ho has fet és suficient perquè la gent s’ho cregui. Tenir un fill tampoc és complicat, i fins i tot pot suposar uns moments de plaer; com que l’adagi no diu que l’hagis de reconèixer després, ni que estiguis obligat a la seva manutenció, la cosa és factible sense conseqüències greus. Queda doncs l’escriptura del llibre, i aquí sí que importa que la teva firma aparegui en caràcters grans a la portada. I amb aquest objectiu, déu va crear els “negres”.

De “negres” n’hi haurà hagut sempre, però em sento incapaç d’investigar la seva història, només puc constatar que continuen existint a hores d’ara i gosaria dir que gaudeixen de molt bona salut. Avui dia qualsevol “celebritat” que aspiri a merèixer aquest qualificatiu, apart de l’arbre i el fill, ha de complir els requisits següents (l’ordre és indiferent):

a) ha de gravar un disc (millor si és ballable, la sarsuela no és ‘cool’)
b) ha de participar en una desfilada de models
c) ha de tenir un programa a la televisió
d) ha d’adoptar un o més fills d’ètnies i epidermis que diguin ben clar que aquells no poden ser els seus fills naturals
e) ha de tenir una línia pròpia de moda econòmica a H&M o a la Tienda de Lolín (i aquí apareixen els “negres” costurers, que també n’hi deuen haver)
f) ha de tenir un perfum al seu nom (que sigui infecte és el de menys)
g) ha d’aparèixer en un film (és preferible que el matin o la matin el més aviat possible, abans que ningú no descobreixi la seva pèssima dicció, a menys que el seu paper es limiti a fer xiscles)
h) i ha d’haver escrit un llibre, el gènere no importa

Ja és curiós, perquè els seguidors aferrissats d’aquests personatges no són precisament uns lletraferits; potser tot plegat és un atavisme d’alguna edat daurada que ja hem oblidat. Però el fet incontrovertible és que tothom té el seu llibre i que, a més, té força sortida. Els futbolistes, per exemple, són d’una reconeguda inanitat quan apareixen en rodes de premsa; però, així que adquireixen una mica de fama, tots estan disposats a publicar un llibre edificant on s’emfasitza els esforços que va haver de fer la seva mare per dur les garrofes a taula, malgrat el pare dròpol i alcohòlic. [Una modesta proposició, swiftiana però completament allunyada del tema de l’apunt. Senyors dels tele-notícies, no podrien substituir les previsibles declaracions del jugador de torn per algunes panoràmiques de les dutxes després del partit? Més de la meitat de la Humanitat els hi ho agrairia.]

Fins i tot Naomi Campbell, a qui tothom està disposat a concedir-li tota mena de virtuts, excepte les neuronals, va publicar una novel·la. De segur que un “negre” li va fer la feina bruta (ara, si us plau, no fem brometes fàcils). Jo la tinc pendent de llegir des de fa anys. El dia que el ziggurat llibresc es desequilibri sobre el meu cap, potser li faré una ullada.

Si algú pensa que tot això del que parlo són llegendes urbano-literàries, apart del testimoni d’una prestigiosa blocaire (traductora i watusi de professió), m'ha arribat una referència de la que properament parlaré en profunditat, perquè s'ho mereix.

Per acabar per avui, mencionaré una anècdota que vaig llegir fa poc no sé on. Amanda Lear, dona tan misteriosa com interessant, va escriure un llibre on relatava les seves experiències dels anys 60 i 70 prop de Salvador Dalí. Claudia Schiffer, exemple de manual del que és una celebritat inflable dels temps que corren, va interessar-se de seguida en aquest testimoni, amb la intenció previsible de fer-ne una pel·lícula amb ella (la Claudia) com a protagonista. Amanda i Claudia es trobaren en algun lloc luxós de Beverly Hills per intentar una primera aproximació. La Claudia, potser per fer-se una mica la col·lega, li preguntà a la musa provecta:
—I a tu, qui t’ha escrit el llibre?
La Lear, més vella i més sàvia, representant d’una altra generació, respongué:
—I a tu, nena, qui te l’ha llegit?
Evidentment, el projecte en comú mai no es dugué a terme.