dijous, 21 de gener de 2010

Subsaharians literaris ( i 2)


L’altre dia vaig començar a escriure sobre la figura de l’escriptor professional que posa la seva ploma o el seu teclat al servei d’un altre, el que familiarment es coneix com un “negre”. Que de “negres” n’hi ha, ningú no ho posarà en dubte; qui, si no, escriu els discursos del Rei o del President (de qualsevol President)? En aquests casos, de gent enfeinada, que pel seu càrrec es veu obligada a fer adreces públiques en dates determinades, que hi hagi al seu darrera un gabinet de redactors anònims em sembla del tot comprensible.

Però les funcions d’aquest tipus d’escriptors van molt més enllà. Quan vaig llegir "Pedres de toc" de Carme Torras, la presència d'una empresa dedicada a escriure biografies alienes, em va semblar un recurs més argumental que factual, almenys fins que Víctor Garcia Tur em fes descobrir aquesta pàgina. Sembla una elaborada broma, però jo me l’he presa molt seriosament. En el títol ho diuen de tres formes diferents, perquè l’afer quedi clar: “Escritores por encargo. Negros literarios. Escritores en la sombra, sin firma”. Després afirmen que el 45% de les novel·les publicades anualment són obres d’escriptors fantasmes o bé han sofert una substancial “edició”. I, mira, em trobo en un tarannà tan cínic, que estic disposat a creure-m’ho.


Asseguren que en el darrer any han elaborat entre d’altres: tres novel·les, actualment a la venda, diverses tesis doctorals, la biografia autoritzada d’un campió olímpic, la història vital d’un conegut empresari… Evidentment no poden donar dades més concretes, perquè la condició bàsica dels seus serveis és la confidencialitat.


Però és quan entres a la pàgina on s’especifiquen els serveis que poden oferir-te que la cosa es posa fascinant. Tens una novel·la o un conte que no pots acabar, o ni tan sols començar? Posa’t en les seves mans. Bé, si ni tan sols el pots començar, m’imagino que seràs un d’aquells “pelmes” que et trobes a una barra de bar i que asseguren tenir vides dignes de ser dutes a la ficció.


Previsiblement els “negres” aquests t’escriuran discursos, col·laboraran en documents tècnics o t’enllestiran un guió a partir de la “genial” idea que vas tenir durant la borratxera del darrer dissabte. També et faran una biografia, i no cal que siguis famós; segons ells accepten immigrants, emprenedors, empresaris... ah i descomptes per jubilats! El seus serveis estan destinats en general a “qui està massa ocupat vivint la vida per dur a terme per ell mateix la tasca d’escriure-la”.

Insisteixen en aquesta idea tan intrigant en un altre lloc. Primer et pregunten si vols ser escriptor i, com que la resposta se suposa que ha de ser que sí, t’adverteixen:

“La vida és curta, massa curta per passar-la assegut al seu escriptori mirant un full de paper en blanc en una pantalla. Gaudeixi del seu temps amb amics i familiars enlloc de frustrar-se amb un projecte aclaparador”.

El missatge és clar: la vida és a una altra banda, ben lluny de la literatura; però existeix una obligació normativa (equiparable a la declaració de la renda) segons la qual tothom que pretén ser “algú” ha de deixar un testimoni escrit. Per fortuna, existeixen aquests foscos mercenaris, disposats a sacrificar una vida en plenitud, perquè altres la gaudeixin.


Hi ha aquí una confusió evident entre el fet de ser escriptor i el fet d’aparentar-ho, però no sembla que aquesta diferència incomodi ni als autors de la pàgina ni hagi d’incomodar als seus possibles usuaris: qui paga, mana.

En quant a les tarifes no en diuen gran cosa, tot escudant-se en la seva variabilitat. Només es mullen en el preu dels discursos (de 500 a 1.200 euros, amb recàrrec per urgència) i el dels pròlegs de celebritats (3.000 a 15.000 euros). Si us sembla car, tingueu en compte que “un pròleg d'una persona reconeguda a nivell nacional pot augmentar la comercialització d’un llibre deu vegades”.
Tingueu-ho en compte la propera vegada que alguna patum prologui un pitafi.

Si algú està disposat a sotmetre’s a aquest esclavatge, pot sol·licitar afegir-se a la sòrdida conxorxa. Entre les condicions exigides: escriure habitualment, tots els dies; ser capaç de dominar diversos gèneres i recursos narratius; haver publicat, sense haver guanyat prou diners; tenir controlat l’ego de l’escriptor(?); consultar el teu correu electrònic almenys dos cops al dia… Crec que compleixo totes les condicions, però encara així, m’ho hauré de pensar.

Per acabar amb un detall lleuger, la neumàtica Pamela Anderson debutarà aviat com a escriptora de novel·les romàntiques. No cal dir que no les escriurà ella, però com a avanç ja ha rebut la considerable quantitat de 202.000 euros. I és que no hi ha res millor que lluir unes bones glàndules per gaudir dels favors del públic lletraferit. O sigui que l'alternativa és convertir-se en "negre" o fer-se uns bons implants de silicona.

32 comentaris:

  1. Allau, tu de moment ja tens l'encàrrec d'escriure el llibre del Carroll. No el donis a un negre d'aquesta empresa que no arribaria gaire lluny!

    En un viatge vaig conèixer un negre periodístic que escrivia moltes de les cròniques de política internacional dels diaris de Madrid. El paio dominava moltíssim tots els temes polítics i era un plaer parlar amb ell!

    ResponElimina
  2. Em temo que això no és pas d'ara i que passa en molts més camps que el literari o periodístic.

    ResponElimina
  3. Que aquesta feina pot ser feta sense cobrar en negre, amb la veritat per davant, en són una mostra els molt irònics de "la correccional".
    Pels seus "serveis textuals", la tarifa de redacció és de 0,09 € per paraula; sigui una "i" sigui un "desinteressadament".

    ResponElimina
  4. I a banda d'escriure tesis doctorals, també t'imparteixen les classes? Món de bojos!

    ResponElimina
  5. A mi em sembla una mica trist, tant que un "escriptor" recorri a un negre literari (i més que trist, ho considero un frau), com dedicar-te a fer de negre. Sí, d'acord, si és veritat, són molts quartos... però no poder escriure per tu mateix? No ho sé. No m'agrada.

    ResponElimina
  6. Pel que jo tinc entès, la pàgina que enllaces no va de broma. Per altres bandes he sabut de diversos escriptors molt coneguts que més que tenir negres, fan això de "l'edició" que anomenes: ells deixen uns apunts més o menys redactats i un altre (o altres) acaben la feina, procurant "imitar" el seu estil. Aquesta opció és molt freqüent, segurament molt més del que ens podríem imaginar.

    ResponElimina
  7. Ens montem una empresa de blocaires 'negres'?
    Ja estic pensant en la publicitat: Tots els teus amics tenen un blog i tu no? això et fa sentir marginat? Vols un blog i no tens temps? No et cal patir, nosaltres t'ho solucionem i, a més, t'escrivim també els comentaris :-)

    ResponElimina
  8. ja hi són maria, ja hi són. Si més no en el cas dels polítics. Vaig coneixer una "negrA" (ho dic per afegir-hi el toc feminista a l'assumpte), la noia es dedicava a escriure artícles de ciència divulgativa en revistes d'aquestes que naveguen en el marasme que hi ha entre les revistes científiques oficials (on els negres deuen ser estudiants) i el Muy Interesante, a nom de persones mediàtiques que feien "col·laboracions" en aquestes revistes.

    O sigui que, quan llegim que el doctor tal o la doctora qual han escrit una ressenya per una revista no científica ... podríem dir que en aquell cas el negre (o la negrA) no eren becaris seus, sinó periodistes que mai veuran el seu nom en un article. Que la facultat n'aboca molts al mercat i no tots poden fer de Patiños.

    ResponElimina
  9. D'escriptorets i escrivents (i negres que els facin la feina) anem ben servits, veig (pobres arbres!). Aviat farem curt de lectors.

    ResponElimina
  10. El pas següent és crear serveis de negres per a negres. Ets un negre que s'ha enganxat els dits acceptant més encàrrecs de celebritats dels que pots abastar? Cap problema, el servei de negres per a negres et treurà del compromís sense que la teva empresa "negrera" se n'assabenti i et retiri encàrrecs futurs. (Es paga en negre, naturalment)

    ResponElimina
  11. He fet quatre clics i m’he trobat el següent: “Escritores por encargo” és una web que al peu de la mateixa figura que pertany a “Premura Agencia”. Si vas a la pestanya “nosotros” trobaràs un enllaç a premura.com. I aquest domini pertany a un tal Juan Manuel Larumbe, com es pot veure aquí.I cercant per la net he trobat un tipus que denuncia haver estat estafat per Larumbe. Segons ell li va cobrar i va desaparèixer. Aquesta denuncia està penjada aquí.

    Això és una “merienda de negros”

    ResponElimina
  12. Tal com anem, i amb la crisi al damunt, em temo que la idea del Santi (negres i subnegres, subcontractació de negres, etc) no seria gens estranya. Hi ha qui es planteja la possibilitat molt immediata del retorn a una mena d'esclavitud voluntària (laboral, no saxual que això ja existeix). Una ETT de negres literaris? I per cert: no caldria buscar-li un altre nom?

    ResponElimina
  13. No hi ha un pam de net. Totohom recorda el cas de la mediàtica presentadora de matinals televisives: tenia un negre i el negre copiava. Aixó és sofisticat.
    Recordo haver llegit en un llibre on Paul Auster dona dades autobiogràfiques que durant un cert temps, a França, va treballar de negre. Segur que no és l'únic. Frau Brecht assegurava ser l'autora de moltes de les obres signades per Bertold. Algú pot afegir alguna cosa?

    ResponElimina
  14. i com què per aquí passen gent que sempre ens pot instruir, què hi ha de Claudel en l'obra de Rodin? si la dona et fa l'escultura, com se n'ha de dir?

    m'agradava més quan, en temps pretèrits, les obres sortien "del taller de ...", no veig perquè aquesta nostra mania d'enlairar el jo fins a l'infinit. Ningú fa res tot sol.

    ResponElimina
  15. Allau? Allaau?...Allaaauuuu.
    un dia mogudet, eh?

    ResponElimina
  16. Clídice,
    Quan he llegit el comentari de la Glòria he pensat en el cas que comentes. O el cas Jujol-Gaudí sense anar més lluny!
    Suposo que això deu passar quan et poses un negre de molta qualitat...

    En el cas de l'expressió "del taller de..." vol dir que no és obra directa de l'artista de fama sinó d'un seguidor menys qualificat.

    PD. Allau, que ja estàs treballant de negre i vas de bòlit?

    ResponElimina
  17. Ja veieu, jo del tema Claudel-Rodin o Rodin-Claudel no me'n refio massa. Estic segura que ella esculpia molt bé però tant com fer-li de negra...No hem d'oblidar, si volem ser honestos, que el feminisme té les seves exageracions i aquesta en podria ser una. Si he vist i comparat esculture d'ambdós, i sense ser un entès com en el meu cas, hi ha força diferència entre l'un i l'altra. Mentre Rodin manifesta clarament el geni, Claudel tenia talent i era una alumna que el podia, diguem, ajudar. És molt important el maltractament emocional a que Camille Claudel es va sotmetre no superant mai la seva passió per Rodin i així fins a tornar-se boja.
    Tema interessant, eh, Allau i companyia?

    ResponElimina
  18. Tots els artistes (i sobretot els escultors) necessiten molta gent al seu voltant per fer la feina més dura i menys creativa com treure material del marbre i altres coses. Claudel molt bé li podia servir de negre perquè tenia molta qualitat però... fins a quin punt va arribar a fer-ho? Aquest és el punt més discutible!

    ResponElimina
  19. Allau, ens tens tan malacostumats a que les teues respostes siguin quasi instantànies que ara ja estem patint tots. No news good news, espero.

    ResponElimina
  20. Ha, ha... sou pitjor que una mare esperant que el seu fill torni de marxa!

    ResponElimina
  21. Eiii, . . .hores d'ara la preocupacio s'esta extenent

    ResponElimina
  22. És inútil continuar fingint, Maria m’ha descobert. No és “allau” qui escriu aquest bloc, jo em limito a posar-hi el nom; però qui fa la feina de debò és un equip de professionals a qui vull mostrar tot el meu agraïment. Aquest veritable consell de redacció ha hagut de documentar-se sobre els temes més diversos i sempre en un temps rècord, amb l’objectiu de tenir cada dia un apunt fresc per publicar.

    Però no són ells els únics. No puc oblidar-me ara de l’equip que s’ocupa d’escriure els comentaris i que ha creat un elenc de personatges versemblants, cadascú amb una forma d’expressar-se i una biografia inventada. Per tant, no busqueu a la realitat algú que correspongui al “Galderich” o la “Júlia” que escriuen aquí: són éssers totalment ficticis. Com ho són la Clídice, la Matilde Urbach, en Puigmalet, en Jaume Puig, en Girbén, en Santi, la Glòria, en Lluís Bosch, l’unquepassava, en Leb...

    El pitjor de tot és que molts d’aquests comentaristes, per fer-los més creïbles, tenen el seu respectiu bloc, de manera que els meus redactors s’han d’ocupar també d’omplir-los de contingut, respondre els comentaris dels lectors i escriure nous comentaris als altres blocs que visiten amb el propòsit de dotar de credibilitat a aquests avatars buits com closques de nou.

    Jo només m’ocupo de coordinar aquesta pàgina, la resta de blocs és el meu equip qui els organitza. No sé si de vegades s’extralimiten, potser no calia inventar-se tants personatges amb bloc propi. De vegades em pregunto si gran part de la blogosfera en català no serà producte de l’excés de zel dels meus assalariats.

    Sigui com sigui, no puc continuar amb aquesta farsa. Plego. I si amb això provoco una apagada digital de part de la catosfera, demano perdó per endavant als hipotètics lectors reals (si és que mai n’hi ha hagut algun).

    ResponElimina
  23. pistonut "jefe" però no marxis sense pagar-nos l'extra de Nadal, que ja fa tuf d'Ero això :P

    ResponElimina
  24. Llàstima, ara que volia proposar als redactors un canvi de rumb del personatge!!!

    [la propera vegada si no et mors tu et mato jo, que sóc hiperbòlica i de patir]

    ResponElimina
  25. Pos a mi em faria molta il·lusió ser la negra de la Pamela Anderson. Va ser la dona d'un dels meus mites eròtics, Tommy Lee, cert que m'ompliria d'orgull reinventar als personatges de la Corín Tellado afegint-los silicona i drogues i platges rotllo les de Los Vigilantes i coses d'eixes dels americans.

    ResponElimina
  26. Comtessa, vostè és la pera, m'ha fet agafar ganes de fer-li de negre a la Pamela.

    ResponElimina
  27. A veure, jefe, que no m'ha quedat clar, hem de tancar tots els blocs, o només el seu? Que després sempre ens cau la bronca.

    ResponElimina
  28. si us plau: ORGANITZACIÓ, OR-GA-NIT-ZA-CIÓ!!!!

    (ai que em tronx i em part el petx :P)

    ResponElimina
  29. Tant se val, Leb, igualment fareu el que us doni la gana (com heu fet sempre). De vegades em fa la sensació que els meus "personatges" han cobrat autonomia, especialment aquest dimoniet de la Clídice.

    ResponElimina