Postals amb Capote

Foto de Manuel Valls (1942)
No, no, aquest apunt no pertany a l’Ofensiva Carroll. De fet, si no me l’hagués regalat l’empresa on treballo aquest Nadal, no crec que hagués llegit “L’home dels pijames de seda” de Màrius Carol (Columna, 2009). I hauria fet santament!

El llibre documenta l’estada de Truman Capote a la Costa Brava a principis dels 60, uns anys en els que es dedicava a escriure la seva obra mestra “A sang freda”. Dues bones pel·lícules recents havien tractat ja aquest mateix moment en la vida de l’escriptor i les seves ficcionalitzacions, lluny de limitar-se a exposar els fets, proposaven interessants reflexions sobre la creació literària i els seus límits. Màrius Carol opta per fer una versió catalanocèntrica i, suposo que de forma documentada, ens ofereix una visió de la Costa Brava als inicis del boom turístic. Tot i això, hi cola alguna invenció, com és l’encontre entre Capote i Pla, cirereta del pastís d’un cúmul de tòpics sobre la blavor de les aigües de Palamós, l’excel·lencia de les seves gambes i la simpatia natural de les seves gents. No és casual que l’any passat es commemorés el centenari de la invenció de la denominació Costa Brava o sigui que la maniobra té un cert tuf d’oportunisme, perquè les referències al nostre país estan ficades una mica amb calçador i sospito que Capote devia tenir el cap molt lluny de les sardanes del passeig.

Carol és un professional de l’escriptura. Això vol dir que les seves frases respecten de forma notable les normes de la morfologia i la sintaxi. Ara, de l’art de la ficció, ha de repetir curs. A la contraportada del volum s’informa que “L’home dels pijames de seda” és una novel·la. Ningú no sap dir què és exactament una novel·la, però tinc clar que això no ho és. Ni hi ha personatges, ni paisatge, ni reflexions, ni llenguatge, ni trama. Com a molt un llistat d’anècdotes espigolades en les biografies i els epistolaris de Capote (i com jo ja me les havia llegides, poca cosa hi he trobat de nou). En el cas de les notícies locals, haurà tirat mà de l’hemeroteca de La Vanguardia, suposo.

Sembla que el que motiva aquestes pàgines és fer tot el safareig possible (cosa que a Truman certament li hauria encantat) i així és fàcil trobar-se una desena de famosos per plana, en un exercici de fatxenderia que els anglesos anomenen “name dropping”. Tot i això abunden els errors: l’oncle de Lord Snowdon esdevé el seu nebot dues línies més enllà, la que comença sent Pastora Imperio, acaba el paràgraf com Imperio Argentina, Fortnum & Mason és rebatejada com Fortune & Mason, la Guia de la Costa Brava de Pla esdevé la Guia de Catalunya dos capitols més enllà i l’argument d’Un altre pas de rosca de Henry James no és pas com el relata Carol... De vegades em pregunto si algú es llegeix els textos abans de premiar-los i publicar-los.

També és alarmant que es repeteixin les mateixes anècdotes, explicades gairebé de la mateixa forma en capítols diferents o que es presenti una informació com nova quan ja s’havia dit anteriorment. És diria com si en la redacció hi haguessin intervingut més de dues mans (i ho deixaré aquí).

La forma de presentar el material esborrona per la seva ineptitud. Així, per informar el lector de fets que queden fora de l’abast de la història (i que sovint no tenen cap pertinència i serveixen només per farcir el llibre), Capote li explica al seu company, amb el que ha conviscut més de deu anys, com si fossin una novetat. Converses del tipus, “Com bé saps, vaig néixer un dia tal, a tal lloc i els meus pares foren tal i tal, i el meu pare em va abandonar i la mare es va tornar a casar...”

Carol també cau en la fal·làcia de pensar que els grans escriptors s’expressen en frases adreçades a la posteritat. Vaja, que a un nòvio no se li diuen coses com aquesta:

—... Mira el mar, Jack: és la Mediterrània. No sents, com Ulisses, la calma absoluta? Com ell, he vingut a aquest indret no només buscant refugi, sinó esperant escoltar el cant de les sirenes. Elles són les veritables muses, les que van inspirar Homer en els seus poemes i les que van inspirar l’aede quan canta les gestes dels déus.

El premi Prudenci Bertrana en èpoques passades havia gaudit de gran prestigi; que el guardó de l’any passat recaigués en aquest títol que m’ocupa és un símptoma de l’estat actual del negoci editorial. A evitar.