Segurament pels matemàtics de la meva generació, o els lleugerament anteriors i posteriors, la figura de Martin Gardner deu representar una mena d’adorable avi tutelar. Aquest venerable ancià de Tulsa (Oklahoma), que ara va pels 95 anys, és per a mi una de les poques persones a les que concedeixo una natura una miqueta heroica. Trobo molts motius per estimar Gardner (encara que només sigui perquè ell i la seva família visqueren molts anys a l’Euclid Avenue de Hastings-on-Hudson, NY), però intentaré ser objectiu i fer aquesta adoració extensiva a un públic profà.
El primer motiu és el menys compartible (per la poca popularitat que tenen les matemàtiques entre la població): Gardner escrigué, entre el 1956 i el 1981 la pàgina de passatemps matemàtics de la revista “Scientific American”. D’aquells articles s’han publicat força reculls en forma de llibre que, fins i tot, s’han editat al nostre poc il·lustrat país (els podeu trobar sobretot a Alianza i a Labor). Gràcies a ell vaig descobrir matèries tan interessants com els poliòminos, el Joc de la Vida (gairebé res a veure amb el veritable joc de la vida), les tessel·les de Penrose o el joc d’El·leussis. El dia que em vagui us donaré la tabarra amb aquestes diversions matemàtiques fàcils d’entendre i tanmateix difícils de dominar.
En segon lloc, Gardner (que es declara un teista que no necessita religions, el meu tipus favorit de teista) fou allà pels anys 50 un dels primers adalils del moviment escèptic, aquest que intenta despullar les pseudo-ciències de la seva pàtina científica per deixar a la vista el seu afrentós "pseudo". Prediccions astrològiques, guariments miraculosos, contemplació d’ovnis, telepatia i religions alternatives han passat sota el seu microscopi per reduir-los a l’absurd del que mai no haurien d’haver sortit. “La ciencia: lo bueno, lo malo y lo falso” a Alianza és un clàssic del gènere, "Los porqués de un escriba filósofo" a Tusquets també és força interessant. El meu estimat Shermer de segur és fill espiritual de Gardner.
En tercer lloc (i el més proper al meu cor), Gardner és el responsable de l’edició anotada més famosa dels dos llibres d’Alícia (i de “La caça del snark”, de passada). Tan famosa és l’edició, que les paraules “The Annotated Alice” venen acompanyades d’un símbol de “trade mark”. En les seves modèliques notes Gardner evita sempre que sigui possible les interpretacions aventurades (psicoanalítiques, polítiques, víctimes del molt voluble “air du temps”) i es centra en raons històriques, semàntiques, lògiques o matemàticament palpables.
En definitiva, Gardner és un d’aquests tipus amb el cap ben moblat a qui se’ls agraeix la companyia i l’existència.
El primer motiu és el menys compartible (per la poca popularitat que tenen les matemàtiques entre la població): Gardner escrigué, entre el 1956 i el 1981 la pàgina de passatemps matemàtics de la revista “Scientific American”. D’aquells articles s’han publicat força reculls en forma de llibre que, fins i tot, s’han editat al nostre poc il·lustrat país (els podeu trobar sobretot a Alianza i a Labor). Gràcies a ell vaig descobrir matèries tan interessants com els poliòminos, el Joc de la Vida (gairebé res a veure amb el veritable joc de la vida), les tessel·les de Penrose o el joc d’El·leussis. El dia que em vagui us donaré la tabarra amb aquestes diversions matemàtiques fàcils d’entendre i tanmateix difícils de dominar.
En segon lloc, Gardner (que es declara un teista que no necessita religions, el meu tipus favorit de teista) fou allà pels anys 50 un dels primers adalils del moviment escèptic, aquest que intenta despullar les pseudo-ciències de la seva pàtina científica per deixar a la vista el seu afrentós "pseudo". Prediccions astrològiques, guariments miraculosos, contemplació d’ovnis, telepatia i religions alternatives han passat sota el seu microscopi per reduir-los a l’absurd del que mai no haurien d’haver sortit. “La ciencia: lo bueno, lo malo y lo falso” a Alianza és un clàssic del gènere, "Los porqués de un escriba filósofo" a Tusquets també és força interessant. El meu estimat Shermer de segur és fill espiritual de Gardner.
En tercer lloc (i el més proper al meu cor), Gardner és el responsable de l’edició anotada més famosa dels dos llibres d’Alícia (i de “La caça del snark”, de passada). Tan famosa és l’edició, que les paraules “The Annotated Alice” venen acompanyades d’un símbol de “trade mark”. En les seves modèliques notes Gardner evita sempre que sigui possible les interpretacions aventurades (psicoanalítiques, polítiques, víctimes del molt voluble “air du temps”) i es centra en raons històriques, semàntiques, lògiques o matemàticament palpables.
En definitiva, Gardner és un d’aquests tipus amb el cap ben moblat a qui se’ls agraeix la companyia i l’existència.
Segur que era Taure!
ResponEliminaNo sé, Galderich, com ho has deduit; però Gardner va néixer un 21 d'octubre, o sigui que deu ser Balança, persona de rara equanimitat. I no diguis "era", que encara és viu!
ResponEliminaHa, ha... jo d'astrologia en sé tant com d'astronomia! He dit Taure perquè és el primer que m'ha passat pel cap i per fer una mica de conyeta sobre el tema de les seves fòbies antiparaciències!
ResponEliminaRealment es necessiten individuos d'aquesta categoria. A vegades escoltant certs programes de ràdio em tallaria les venes!
He, he, afortunadament els escèptics es caracteritzen (entre altres coses) per un excel·lent sentit de l'humor.
ResponEliminaEm sembla que per culpa teva la meva pila tornarà a créixer una mica. Les pseudocoses només m'agraden a les novel·les de fantasia.
ResponEliminaFerran, la pila creixerà inevitablement sense necessitat que jo intervingui; però Gardner o Shermer sempre són uns benvinguts companys de viatge.
ResponEliminaOn hi ha un bon teista, que es tregui un mal cafeter!! (Sap greu, crec que encara estic una mica perjudicada...)
ResponEliminaMatilde, estàs perdonada per les dates que són (i perquè jo sóc més teista que cafeter).
ResponEliminaSí, la pila creixerà: però ja saps què diuen, que la culpa és negra i ningú no la vol. Me l'he d'espolsar del damunt i tu eres a prop... ;-)
ResponEliminaDesprés de l'estimulant Teisme ja imagino un "disseccionari dels ismes religiosos" (i disculpa Cirlot), això dit des d'un profund Amiguisme.
ResponEliminaRussell, Sagan, Gardner... El món seria un lloc millor si els llegíssim més.
ResponEliminaRecordo amb admiració d'adolescent el totxo d'Alianza a què t'has referit.
[un parell de cafès després...]
ResponEliminaRosquillas anudadas y otras amenidades matemáticas, va ser (fa molts i moooolts anys) la meva primera catalogació remunerada. És per això que el teista i matemàgic pertany a la meva categoria dels entranyables.
He, he, Girbén, la Matilde m'ho ha posat "a ou".
ResponEliminaPuigmalet, això de totxo imposa una mica. Direm que és gruixut, però com tot Gardner, molt amè.
ResponEliminaMatilde, suposo que aquestes coses deuen marcar i que en algun racó del cap has de tenir una "rosquilla anudada".
ResponElimina...i tres caragols fluixos, i un manyoc de cables sueltus, i un interruptor que falla sovint, i un parell de forats negres, i un nan amb un martell (aquest últim només de tant en tant)...
ResponEliminaOstres! No coneixia el tal Gardner... Pecao capital!
ResponEliminaMe'n vaig ara mateix a la biblioteca!
I tant, Ferran, i jo que em pensava que series l'únic que el coneixeria, ara resulta que els de "lletres" n'estaven més ben informats.
ResponEliminaaquest em falti :( i això que en tinc uns quants de llibrots de matematicotes :( coses de tenir hòmens fanàtics de la cosa (ei, que jo me'ls llegeixo tots, i els de física també, no n'entenc un borrall, però jo me'ls llegeixo igual, per si de cas ;P)
ResponEliminaAquests són força planers, no t'haurien de fer por (de totes maneres, algun dia en faré una recensió per "dummies", llavors veuràs si et poden interessar o no).
ResponEliminaDels llibres contra la pseudociència (i contra el revisionisme històric, que nega l'holocaust, per exemple), et/us recomano vivament el llibre de Shermer que enllaço.
Molt interessant tot el que expliques de Gardner.
ResponEliminaGràcies, miq, i ben tornat!
ResponEliminaUn dels meus herois of course. Diposito aquí la meva humil (i tardana) ofrena a aquest gegant.
ResponEliminaMai no és tard per dipositar ofrenes, Santi.
ResponElimina