Pel bé de la música

Carlo Broschi, "Farinelli"

La romana Cecilia Bartoli, apart de ser una de les mezzo sopranos més fenomenals de l’actualitat, és una dona inquieta, sempre a la recerca de repertoris oblidats o poc explorats. La seva darrera aventura, “Sacrificium”, un merescut però inesperat èxit de vendes aquest Nadal, rescata una bona col·lecció de peces escrites per a castrati que en la seva majoria mai abans no havien estat enregistrades en placa fonogràfica. En l’edició de luxe del disc, apart d’un interessant text introductori, hi figura un veritable diccionari de termes relacionats amb els castrats: cent pàgines, àmpliament il·lustrades, amb textos en francès, alemany i anglès, que satisfan qualsevol curiositat que algú pogués sentir pel tema.

Sembla que l’origen de tota aquesta història es troba en aquell gran misogin que fou Sant Pau, qui a la primera carta als Corintis diu: “Que les vostres dones es mantinguin callades a les esglésies, perquè no se’ls hi és permès parlar”. El text es va aplicar de forma tan literal que la interpretació de música religiosa esdevingué una prerrogativa masculina. Al principi foren els nois i els falsetistes els que assumiren les veus femenines, no sempre de forma satisfactòria.

A mesura que l’escriptura musical es sofisticava amb embelliments, floritures i altres pirotècnies vocals, la figura del castrat es va anar imposant pels indubtables avantatges de les seves prestacions. La veu humana no queda marcada fins que no s’arriba a la pubertat, per tant el seu ensinistrament vocal no es pot iniciar fins que no ha passat aquest període. En canvi, en el cas dels nens emasculats, en aturar-se el seu desenvolupament hormonal, la veu queda fixada des de petits, de manera que l’aprenentatge es pot començar molts anys abans, assegurant una professionalitat precoç i una carrera més llarga.

Francesco Bernardi, "Senesino"
Els castrats eren capaços d’abastar tots els registres vocals femenins, des de contralto a soprano, i entrenats com estaven amb aquest únic objecte a la vida (un cop capat, difícilment se’t permetia escollir cap altra professió) solien exhibir un virtuosisme aclaparador. Amb tot, durant la seva època daurada dels segles XVII i XVIII, la seva apreciació no fou unànime, i sempre hi hagué qui preferia veus autènticament femenines, que també n’hi havia de molt bones.

On sí gaudien del monopoli exclusiu era als Estats Papals, on les veus de dona estaven prohibides i on, paradoxalment, també ho estaven les operacions d’emasculació. Per fortuna, Nàpols quedava a prop, una ciutat que era una veritable fàbrica de capons. Per les famílies pobres amb fills que apuntessin una veu amb possibilitats, la sensible intervenció podia ser una inversió amb beneficis a curt termini.

Fora dels territoris papals, els castrats havien esdevingut un producte de luxe que tota l’aristocràcia cobejava. I aquestes ambigües figures, exalçades com veritables estrelles pop de l’època, eren afalagades i consentides en els seus extravagants capricis, i al mateix temps ridiculitzades per la seva anòmala fisiologia. Compositors tan importants com Handel, Mozart, Sallieri o Haydn escrigueren expressament per aquest tipus d’intèrprets. Els que assoliren un èxit major fundaren les seves pròpies companyies, adquiriren títols de noblesa i mantingueren relacions (fins i tot carnals) amb la reialesa. Al seu entorn es bastiren tota mena de llegendes sobre la seva potència sexual, que ells foren els primers interessats en mantenir. El fet que no fossin fèrtils, no implicava que fossin impotents, i en temps anteriors a la píndola podien oferir un avantatge afegit.

Evidentment, no tots triomfaven, i els menys aptes, marcats de per vida per la seva amputació seminal, es refugiaven en els monestirs o s’abocaven a la prostitució. Les seves formes efeminades, especialment durant l’adolescència, eren un esquer tan irresistible, que a Roma s’excusava el tracte carnal amb ells com un “peccato nobile”.

L’arribada del segle XIX amb la irrupció del moviment romàntic, que menyspreava l’artifici i buscava el sentiment pur i l’expressió natural, va convertir els castrats en un fenomen caduc. Gioachino Rossini qui, degut a la seva bella veu, va estar a punt d’esdevenir un d’ells, sempre lamentà la seva progressiva desaparició. L’últim castrat del que es té notícia és Alessandro Moreschi (1858-1922), que va estar en actiu a la capella Papal fins 1913 (tot i que Pius X els havia prohibit formalment el 1903).

Tot això que aquí vaig explicant ens pot sonar una mica salvatge i podem pensar que els temps ens han civilitzat una mica. Que cap pare sacrificaria els ous dels seus fills per una estona de fama, que hi ha coses que són molt més importants que la celebritat. Si penseu així, és que no heu vist cap programa televisiu en els darrers quinze anys.