El consol de l'oblit

Aviat farà un any ja expressava els meus dubtes sobre l’oportunitat de fer una pel·lícula sobre la vida del poeta Jaime Gil de Biedma. Si, en general, les vides de les persones reals tenen un pèssim guió i acaben sempre de forma previsible, les dels escriptors són particularment avorrides en un alt percentatge de casos. Deixant de banda la indignació d’alguns dels amics del difunt, les crítiques no auguraven res de bo; però, tot i això, no vam poder resistir el morbo d’anar a veure la pel·lícula “El cónsul de Sodoma” de Sigfrid Monleón (per cert, quin títol nefast). Va ser una experiència del tot prescindible, però d’aquelles que, si no l’haguéssim tingut, no hauríem dormit tranquils.

Com era de preveure, la peripècia vital de Jaime Gil no conté gaire substància dramàtica, almenys tal com s’explica al film de Monleón. Home de bona família, amb feina estable i ben remunerada a la Companyia de Tabac de les Filipines, poeta de producció escassa però decisiva, homosexual mig armaritzat amb afició als amors de pagament i amic de molts dels intel·lectuals més influents de la Barcelona dels 60 i 70. Amb aquest material la pel·lícula, enlloc de construir una història, es limita a mostrar persones i fets, com si ens trobéssim en un museu de nostàlgia contemporània. Veurem l’interior de Bocaccio i el de Flash-Flash, la sessió fotogràfica en la que es va parir la portada de “Últimas tardes con Teresa”, múltiples reunions i festes on s’apleguen inevitablement Biedma, Marsé, Barral i Colita, com si fossin els germans Dalton de la “gauche divine”.

Tot respira un execrable aire de falsedat, començant per uns diàlegs impossibles i suuuper-literaris, d’aquells que podrien quedar mitjanament bé reproduïts en paper, però que si els sents dir a algun amic teu, li retires la paraula immediatament.

Com que el pressupost deu haver estat ajustat, la majoria d’exteriors abusa dels plànols curts, i la Barcelona dels 60 és una fantasmagoria a penes entrevista. Hi ha una escena en un suposat barri de prostitució que fa caure la cara de vergonya. També hi ha un abús de la suposadament oblidada fal·làcia patètica.

El càsting en general és desastrós, i no em molestaré a citar un a un el memorial de greuges que representen. Salven la funció, els sempre excel·lents Vicky Penya (en paper inferior a les seves possibilitats) i Juli Mira, com a pares del poeta.

Hauré de parlar, sí, de Jordi Mollà, l’actor que fa de Gil de Biedma. Se sap que en Mollà és d’aquells actors que fan composicions dels seus personatges, el que vol dir que es nota molt que està actuant (o sobreactuant). Per mostrar-nos a Biedma, ha optat per una postura divina que el fa surar sobre tot el seu entorn fins el punt de convertir-lo en ridícul. Segurament el poeta fou un cabró en molts aspectes de la seva vida, però no crec que mai fos ridícul. Com que la matèria vital no justifica del tot el preu de la funció, Monleón ha optat perquè Biedma ens reciti en off alguns dels seus poemes més coneguts. Mollà ho fa amb una afectació insuportable, quan el Biedma que jo he llegit no penso que la tingui.

En resum, a la pel·lícula es poden veure alguns bons culs (de tio), però ni des del punt de vista onanista la salvava. La coreografia final amb els Pet Shop Boys, del tot millorable.