El teu país d’Itàlia, la teva ciutat de Roma

Fa mesos que tenia a la pila dels llibres per llegir “Un día perfecto” de Melania G. Mazzucco (Anagrama, 2008). No sé perquè el vaig decidir comprar en aquella època feliç en que no tenia pila de llibres pendents de llegir i em podia permetre algunes exploracions literàries. El fet és que aquests dies n’he començat la lectura i no he pogut parar fins l’angoixant final.

“Un dia perfecto”, que manlleva el títol de la cançó homònima de Lou Reed i que, per tant, no cal prendre la seva perfecció d’una forma del tot literal, és una novel·la coral sobre 24 hores a la ciutat de Roma. En l’interval que va d’una mitjanit a una altra seguim les activitats quotidianes dels membres de dues famílies interrelacionades: la d’un polític de l’òrbita berlusconiana i la del cap de la seva escorta. El primer, casat amb una dona vint anys més jove, amb una filla de set anys que aquest dia celebra el seu aniversari en un vell palazzo i amb un fill antisistema fruit del seu primer matrimoni. El guarda-espatlles, separat de la dona, a la que encara estima, amb una filla adolescent i un fill que va a la mateixa classe que la filla del polític.

Vint-i-quatre hores d’aparent normalitat durant les quals uns van a la feina i altres a l’escola, el candidat fa campanya, l’esposa jove va a la perruqueria, l’adolescent es fa un piercing i el xicot antisistema fa volar un McDonald’s. Un tall de vida romana poblada per personatges que bé podrien haver caigut en el tòpic (el polític corrupte, la casada insatisfeta, el maltractador…) si no fos per la precisió amb que Mazzucco retrata els més petits detalls d’un dia a dia ben concret, per la perspicàcia per ficar-se sota la pell de personatges tan diversos i sobretot per la seva gran categoria literària.

I així, de mica en mica, d’hora en hora, d’un barri a un altre, els diferents conflictes soterrats van sortint a la superfície fins conduir-nos a un final devastador.

******

Un atractiu suplementari d’aquesta novel·la és el de permetre’ns una mirada al dia a dia de la capital italiana. Roma, com passa amb Viena o amb Venècia, se’ns apareix tan carregada d’història i de passat que sovint la contemplem amb ulls de turista i oblidem que allí hi viu gent de carn i ossos que sagnen quan les punxen, com nosaltres.

Almenys aquesta havia estat la meva esbiaixada visió fins que vaig conèixer “El meu país d’Itàlia”, un dels meus primers amors de la blogosfera. Alguna vegada l’hauré citat, però em sembla que mai n’he parlat explícitament. Maria, la seva autora, és una castellonenca que viu i treballa a Roma i que des del seu bloc, amb apunts concisos però extraordinàriament ben escrits, ens informa tant de la quotidianitat romana com dels esdeveniments del país (i prou sabeu que la península itàlica ens ofereix darrerament poques alegries: terratrèmols, brots diaris d’homofòbia i xenofòbia, atemptats a la llibertat d’expressió, befes a la justícia… i darrera de (gairebé) tot això la presència d’aquest maligne, innombrable i ple de bótox).

Maria parla amb claredat i sentit de la justícia de tots aquests afers d’actualitat, però també és capaç de fixar-se en les coses petites i destil·lar-ne una poesia sòbria, gairebé reticent, però que et toca de ple. Un botiguer d’origen sefardí que enyora les xufles, la tessel·la desplaçada al bany del Chelsea Hotel, la vil·la que Cèsar oferí a Cleopatra als afores de Roma, uns elefants passant sobre el pont de Brooklyn, un gasòmetre, un claustre, un vell combatent… Ací podeu trobar un recull d’alguns dels seus motius. Només advertir-vos que Maria és una cortazariana i una culé irredimible, problemes que, crec, tots podem passar per alt.

Encara no coneixem personalment Maria, tot i que esperem que el 2010 solucioni aquesta anomalia passatgera, però qualsevol que la llegeixi veurà que té el cap i el cor molt ben posats. Si no la coneixeu, us recomano que hi feu una ullada i que us deixeu enamorar.