Ègloga

Potser el món del cinema, just abans d’extingir-se entre descàrregues indiscriminades, multisales crispeteres i productes de circ “high-tech”, encara ens pot oferir algun consol intel·ligent. Els Coen van ser un bon exemple fa quinze dies, i Michael Haneke el darrer cap de setmana ens confirma que encara hi ha lloc per l’esperança. “La cinta blanca” (o “Das Weisse Band”) és una obra mestra. Ras i curt. Em sento temptat d’afirmar que és la millor pel·lícula de l’any, sense necessitat de veure les que vindran darrera, però cediré el superlatiu a persones de cap més calent.

Un poble alemany a principis del segle XX, imatges, es diria, d’un paradís pastoral. La perfecta fotografia en blanc i negre de Christian Berger, que ha concitat les mencions a Dreyer i Bergman (més còmodes que verídiques), realcen encara més la bellesa del paisatge. Haneke ha justificat la seva elecció, tot al·legant que, mentre les imatges que coneixem del segle XVII i XVIII ens han arribat en gran part gràcies als pintors, les del segle XIX i principis del XX provenen de les fotografies en blanc i negre. És una opció per tant “realista” i funciona sense fissures.

Des de l’inici del film la veu en off del mestre ens explica, molts anys més tard, els fets misteriosos que s’esdevingueren al poble durant l’any anterior al principi de la Primera Guerra Mundial. Aquest narrador servirà per donar sentit unificador a un relat coral on podria semblar que es mostren escenes completament deslligades unes de les altres. Anirem coneixent la rígidament estructurada comunitat, amb el quasi feudal baró al capdamunt, el poder de l’església encarnat en un pastor d’eixuta religiositat, la resta de forces vives: el metge, el mestre, la llevadora, l’administrador de la finca. I finalment també els estrats més baixos: els membres del servei, els camperols.

Al ritme lent de les estacions anem contemplant els treballs i els dies, alterats de tant en tant per successos inexplicables i cruels que revelen alguna presència maligna dins de la comunitat. I al mateix temps anirem descobrint que no tot és tan irreprotxable com indiquen les apariències. Haneke és un especialista en suggerir l’horror fora de pla i aquí s’hi ha aplicat amb extrema saviesa. Rarament hi ha imatges de violència explícita, el que fa més horrible tot el que l’espectador ha d’imaginar i en alguns moments la tensió es fa insuportable.

Cal mencionar el nombrós repartiment on cadascú sense excepció sembla estar-se interpretant a si mateix (i què bé que ho fan tots els nens!) Rodada a un pas parsimoniós en plans llargs, sempre amb la càmera al lloc adequat, amb prolongats silencis i cap altra música més que la que produeixen els propis personatges, pot semblar una experiència dura de pair. Afegiu-hi la seva durada de 140 minuts. I malgrat tot, el dia que la vam veure amb la sala al complet, es notava un silenci atent en l’audiència que poques vegades he presenciat.

Al final no es descobriran els culpables: Haneke està més preocupat en plantejar preguntes que en donar respostes, un senyal de respecte al seu públic. El director alemany ha declarat que el que l’interessava mostrar era les monstruositats que poden produir les certeses i el dogmatisme. Donada l’època de l’acció del film, tothom s’ha afanyat a trobar-hi l’ou de la serp que acabaria esdevenint la follia nazi. Potser també, però el toc d’advertència es pot generalitzar, i no crec que ningú pugui sortir del cinema, després d’haver vist “La cinta blanca”, amb la consciència gaire tranquil·la.