Una teràpia monstruosa

“Where the wild things are”, escrit per Maurice Sendak l’any 1962 és un petit clàssic de la literatura infantil. Bàsicament un llibre d’imatges (el text només conté 9 frases), narra la història de Max, un nen que fa trapelleries per casa seva i la seva mare el castiga sense sopar; al dormitori comença a imaginar que s’embarca cap a una illa on viuen les “Coses Salvatges”. Demostra el seu valor, mirant-los als ulls sense parpellejar, i l’anomenen Rei de les Coses Salvatges. Junt amb els seus nous amics fan tota mena de poca-soltades, fins que Max comença a sentir-se enyorat i torna al seu dormitori, on troba el seu sopar, encara calent. Maurice Ravel, per cert, va escriure la meravellosa òpera “L’enfant et les sortilèges” amb materials molt similars.

El poder de les seves il·lustracions i la indubtable càrrega simbòlica de la història ha atret des de la seva publicació molts adaptadors, el darrer d’ells el cineasta Spike Jonze sota el títol de “On viuen els monstres”. No li negaré coratge per convertir un conte de tan admirable concisió en un llargmetratge en imatge real de 100 minuts i cal reconèixer que l’home s’ha pres la tasca seriosament. Per començar va requerir l’ajuda del gran escriptor Dave Eggers perquè col·laborés amb el guió. [Curiosament, aquest any Eggers ha publicat una novel·la que desconec, “The Wild Things” (“Los Monstruos”, Mondadori, 2009), inspirada en el llibre de Sendak.] El mateix Sendak participa com a coproductor de la pel·lícula tot i que no va voler intervenir directament en la realització. El seu consell a Jonze fou que rodés quelcom de personal sense ser condescendent amb els nens.

L’estratègia seguida pels guionistes per inflar la història inicial ha estat singularitzar els monstres i dotar-los de psicologia i de conflictes entre ells. És una opció intel·ligent, ja que així la colla de monstres actua com a correlat de l’estructura familiar de la que Max ha fugit. En contemplar el nen les relacions d’aquestes “coses” salvatges sembla que recapaciti sobre el seu lloc en el món, com si es trobés protagonitzant un psicodrama terapèutic. No he pogut evitar recordar l’obra que va fer Albert Boadella amb el Teatre Lliure, “Operació Ubú”.

La idea, com he dit, és bona, la corporeització dels personatges de Sendak en peluixos animats està aconseguida i la banda sonora del meu admirat Carter Burwell (habitual tant de Jonze com dels germans Coen) i de la vocalista dels Yeah, Yeah, Yeahs, Karen O., m’ha semblat molt bona; però he de confessar que, malgrat haver passat una nit de cap d’any gens “destroyer”, hem clapat un bon tros de la pel·lícula.

Em sap greu, perquè estic segur que no és una pel·lícula dolenta (en Robert ens l’havia recomanada), perquè la seva ambició és saludable, perquè no fa cap concessió als gustos del públic i perquè segurament és una de les històries més estranyes que mai veureu en una pantalla. Però no hem sabut entrar en la suposada psicologia dels monstres, tan arrauxats, tan donats a les reaccions violentes i destructives, tan imprevisibles i immadurs. No sé jo què en pensaran els nens espectadors (tot i que el film no està adreçat específicament a cap grup d’edat concret), però intueixo que ells també es quedaran amb el conte original, on les complexitats de la història només estan suggerides i les poden vestir amb les seves vivències i la seva pròpia imaginació.