Res de nou

L’any 1963 Federico Fellini es trobava sumit en una crisi creativa i, enlloc d’actuar de forma raonable i esperar que li tornessin les idees, va decidir filmar una pel·lícula gairebé sense guió sobre un director bloquejat a qui assetgen productors, actors, tècnics i tota la resta d’extensa família cinematogràfica, mentre ell es refugia en un món de somnis i records on les dones de la seva vida cobren un paper fonamental. Fellini confià el paper del director Guido Anselmi, el seu alter ego, a Marcello Mastroianni, titulà el film 8½ (simplement per indicar que abans havia rodat set altres llargmetratges i un curt, cosa que no és que sigui ben exacta) i obtingué inesperadament una de les seves pel·lícules més memorables, clàssic indisputat i mereixedor del tercer dels seus quatre Oscar.

La influència de 8½ plana sobre pel·lícules posteriors tan conegudes com “La nuit americaine” (François Truffaut, 1974), “All that jazz” (Bob Fosse, 1979) o “Stardust memories” (Woody Allen, 1980). Més pertinent pel que ara m’ocupa, 8½ esdevingué un musical de Broadway l’any 1982 sota el títol de “Nine” (Fellini sembla que concedí els drets, sempre que no utilitzessin ni el títol original ni el seu propi nom), el llibret era d’Arthur Kopit i Mario Fretti, les cançons de Maury Yeston i fou protagonitzat pel malaguanyat Raul Julia. Guanyà alguns premis Tony en el seu dia, però el fet que hagi trigat tant en convertir-se en pel·lícula, me’l feia una mica sospitós.

Finalment aquest divendres va estrenar-se “Nine”, la darrera pel·lícula de Rob Marshall, decidida a mostrar-nos tot el que Hollywood pot comprar amb els seus diners i també tot el que és incapaç de reproduir per falta de les neurones adequades. Així, d’entrada, com a musical m’ha sonat una mica mediocre, sense cap cançó realment destacable. Els números muntats en un escenari propi d’un especial Cap d’Any, amb excés de cotilleria fina inclosa, són dignes d’oblit.

No és que sigui una pel·lícula menyspreable, la seva cinematografia guarda moments de gran bellesa i el departament d’il·luminació és per treure’s el barret. El sucós repartiment juga bé les seves cartes, però Marion Cotillard, en el paper de l’esposa desencisada (Anouk Aimée, una altra francesa fascinant a l’original) roba tranquil·lament totes les escenes on apareix. Daniel Day-Lewis té un carisma com una casa de pagès i com a Guido Contini (Guido Anselmi, l’havia batejat Fellini), especialment si l’il·luminen amb un focus directe, te’l creus en tots els seus dubtes i els seus bloquejos. Penélope Cruz, malgrat la tírria nacional d’alguns, a casa encara ens sembla una actriu molt llesta i molt simpàtica, que ens fa riure i també ens emociona quan convé. Judi Dench ja és pel damunt del be i del mal, qualsevol cosa que faci aquesta dona és d’adoració perpetua. Queden per explicar dos casos més problemàtics. El primer es diu Sofia Loren, té 76 anys i es presenta en pantalla com el cos incorrupte d’una santa moreneta encara per canonitzar. Fa de “mamma” emblemàtica, és clar. Quan obre la boca tota la platea pateix, no fos cas que se li desmuntés algun lífting. Loren i Dench tenen la mateixa edat, però l’una actua i l’altra es deixa fotografiar. Encara és més preocupant el cas de Nicole Kidman. Ha esdevingut la Reina de les Neus cinematogràfica; dins del món d’Andersen em podria semblar fascinant, en acció és un clixé d’ella mateixa.

Apart de tot això, la pel·lícula és una mena de refregit d’un anunci de Martini vist sota ulls americans. Hi ha cigarretes, aqüeductes, Celentano i petits descapotables. De sobte et preguntes perquè tots els actors han d’estar parlant anglès amb accent italià (i perquè la Dench canta en francès, quan és més anglesa que el Cheddar).

Llavors cometo un error fatal: me’n vaig a YouTube i contemplo els minuts finals de 8½. Van apareixent sobre la platja Mastroianni, Anouk Aimée, Claudia Cardinale i tota la corrua de personatges inoblidables. Comença a sonar el sublim Nino Rota i totes les figures que han representat alguna cosa en la biografia del protagonista inicien una mena de dansa de la mort, que en realitat és una dansa de la vida, en un dels més bells actes de conciliació que s’han vist mai en una pantalla. No puc evitar posar-me a plorar davant de tant de sentiment, de tanta bellesa i de tant d'art (perdonin les febleses del cronista).

I de sobte, la pel·lícula “Nine” que uns minuts abans m’havia semblat correcta i passadora, ara me la prenc gairebé com un insult. Federico Fellini, que la setmana passada hauria fet 90 anys, l’any 63 ho havia dit ja de forma definitiva. Com el trobo a faltar.

Guido: É una festa la vita, viviamola insieme.
Luisa: Non so sicura che hai detto giusto, ma possiamo provare.