dimarts, 26 de gener de 2010

Fredi


Foto Moto Browniano

No sabria dir ara quant de temps vaig passar fora del món; alguns familiars atents devien ocupar-se de les meves necessitats bàsiques durant aquells dies de claudicació, en els quals algú va témer per la meva vida. Finalment l’alè de la supervivència s’imposà i vaig retornar a poc a poc a gestionar les funcions més quotidianes. Per fortuna, un metge compassiu m’havia donat la baixa indefinida i, de moment, no calia que em preocupés de les eventualitats del despatx. Lentament havia d’anar entomant l’abast de la pèrdua, una pèrdua que per a mi no tenia límits.

Havia obert els ulls, començava a entendre on em trobava, però encara trigaria un temps a trepitjar els carrers. Prou sabem que l’amor no és etern i que es desgasta igual que ho fan totes les coses, siguin materials o intangibles. Però, quan vaig perdre Eliana, el temps de les consideracions assenyades era encara prematur. Tot havia anat molt ràpid. Ens havíem conegut tres mesos enrere i de seguida tinguérem la certesa que ens estimaríem per sempre. Com a prova d’aquest convenciment, no trigàrem ni dos mesos a casar-nos, quan ni ella ni jo no érem proclius als gestos arrauxats. Vèiem tan clar que aquell encontre casual ens predestinava a la felicitat, que ens semblava mentida haver tingut tanta sort, i cada dia que passava ens confirmava que no hi havia hagut malentès ni error de càlcul. La tragèdia ens copejà quan ens trobàvem en el cim dels nostres sentiments, allò que hom anomena lluna de mel, però que per nosaltres no podia tenir cap nom. Si en qualsevol altre moment el fet hauria estat terrible, aquell en que es va produir només podia ser el pitjor de tots. Com m’hauria agradat viure amb ella la continuació de la nostra història, fins i tot si implicava el refredament d’aquell gloriós impuls!

No va poder ser. Aquell estúpid accident s’hi interposà. Sé que les paraules “estúpid” i “accident” se solen juxtaposar, igual que es fa amb “lluna” i “mel”; però aquell accident no es podia qualificar de cap altra manera. Fins i tot rememorar-lo m’ofenia. I com que la imatge del cos estimat, extingit entre la ferralla, se’m feia insuportable, vaig voler esborrar-ne tot record i centrar-me només en les moltes hores felices que l’havien precedit.

Així que vaig recuperar la meva autonomia i vaig trepitjar de nou el carrer, vaig descobrir amb sorpresa que Eliana, al cap i a la fi una nou vinguda al barri, havia estat més apreciada del que podia sospitar. Em vaig veure envoltat de veïnes empàtiques que s’oferiren pel que calgués. Anava acceptant el meu paper de jove vidu amb mansuetud, mentre recollia les seves mostres de condol de forma automàtica, sense entendre-les amb exactitud. Quan ho vaig comentar a un d’aquells parents que m’havien fet d’àngels de la guarda, em respongué maliciosament que un vidu precoç és una figura que desvetlla en tota mena de dones un atractiu entre maternal i eròtic i que faria bé d’anar amb compte. La mera idea em va indignar, la meva fidelitat a Eliana anava molt més enllà de la contingència de la mort. A partir d’aquell moment, però, vaig ser molt més esquiu amb les relacions veïnals.

Un matí que havia anat al mercat, devien d’haver passat cinc setmanes de l’accident, estava davant d’una parada de taronges, quan de sobte, mogut per una estranya intuïció, vaig alçar el cap i vaig mirar en diagonal cap a un punt determinat d’una cruïlla allunyada. Allà el vaig veure, amb les seves galtes rosades i l’inconfusible anorac vermell. La dona de la fruiteria em distragué en preguntar-me què em posava i, quan vaig tornar a mirar, l’home de l’anorac havia desaparegut. En un primer moment l’havia cregut identificar, però ara ja no n’estava tan segur: al cap i a la fi era del tot absurd veure’l allí. Però, en tot cas, era algú que m’havia recordat poderosament en Fredi.

No vaig donar més importància al fet; aquestes confusions es produeixen cada dia i no signifiquen res més que el nostre desig de trobar formes reconeixibles en allò que ens és del tot desconegut. Vaig recordar, això sí, com havíem rigut amb l’Eliana del ridícul anorac del seu cosí, com havíem comentat que una persona que només es podia definir com a grassoneta no s’hauria de vestir mai amb una peça tan bufada i, a més, d’un color tan cridaner. De fet en Fredi, aviat ho vaig descobrir, era una mena de broma a la família d’Eliana, un idiota bonàs i benintencionat, un zero a l’esquerra còmic que des de ben petit havia esdevingut Fredi, perquè el nom d’Alfred li quedava balder.

La vegada següent jo em trobava al quiosc comprant el diari. Fredi era a la cantonada i m’estava mirant. Vestia la mateixa indumentària (tampoc l’hauria pogut imaginar de cap altra forma) i vaig creure que m’adreçava un somriure nerviós. Va ser una visió tan fugissera com l’anterior; així que m’hi vaig voler fixar, ja no hi era. No vaig saber com prendre’m aquella al·lucinació. Perquè aquella aparició en un xamfrà només podia ser una il·lusió dels sentits, Fredi era mort i ben mort, tan mort com ho estava la meva Eliana. I només ell n’era el culpable.

Tot aquell afer estúpid que va culminar en un accident encara més estúpid va ser iniciat per l’enze d’en Fredi. La família d’Eliana provenia de la Segarra, però en un lent degoteig migratori tots els seus membres havien acabat instal·lant-se a la capital. Al poble havia quedat, com a únic vestigi dels seus orígens, la resta gairebé arqueològica d’una casa, res de remarcable en cap dels molts sentits de la paraula. Per una qüestió de defuncions naturals i de testaments, o més aviat de manca de testaments, la propietat d’aquella casa es repartia ara entre una quantitat enorme, però finita, de cosins. Ni la casa ni el terreny tenien gran valor, especialment quan aquest quedava polvoritzat entre innombrables hereus. D’entre tots ells, per raons que només s’explicarien per la bestiesa natural d’en Fredi, fou aquest cosí grassonet el que s’ocupà d’anar pagant any darrera any la minsa contribució municipal. De tota l’extensa parentela només Fredi semblava creure en el futur de la casa pairal.

Però, com que fins i tot els més idiotes arriba un dia que es cansen de ser-ho, Fredi decidí que, si ningú més n’estava interessat, potser seria convenient que els hereus despreocupats li cedissin els drets. Eliana m’havia explicat, entre rialles, que Fredi feia anys que parlamentava amb els uns i els altres perquè firmessin els papers de renúncia pertinents. L’afer ja era gairebé al sac, de fet només quedava Eliana per signar, i si no ho havia fet era sobretot per mandra, perquè no sentia el més mínim interès per aquella parcel·la catastròfica.

Quan el darrer novembre, Fredi va insistir de nou, com feia cada any per aquelles dates, Eliana va concedir la seva firma sota la condició de fer una darrera mirada al que quedava de la casa dels avis. Fredi, que no tenia en aquest món ocupació més interessant que la contemplació de les seves futures propietats, va acceptar de bon grat, i tots dos emprengueren el seu fatal viatge cap a la Segarra un matí de divendres.

Sovint m’he preguntat després quin caprici va empènyer Eliana a demanar aquell últim desig. Potser volgué associar la seva demora a prendre una decisió amb una certa recança de desprendre’s de l’herència. Quan ho va proposar, tots dos coincidírem que seria “divertit”, ara no sé el perquè. Potser era que trobàvem còmica qualsevol situació en la qual hi intervingués en Fredi. Ara la meva percepció de Fredi havia canviat totalment i durant un temps vaig arribar a pensar que podia ser el meu guia en un territori que només ell coneixia. La seva insistència a visitar-me des del país de l’ultratomba només podia significar que tenia una missió.

Perquè Fredi va tornar. La tercera vegada que el vaig veure, jo em trobava en un cafè on anava a esmorzar i llegia la premsa cada dia, lluny de les quatre parets que havien presenciat el nostre idil·li, i que ara se m’ensorraven al damunt. Fredi aparegué darrera dels vidres, com un nen golafre davant d’una pastisseria. Amb les mans va fer un gest tímid que em convidava a sortir. Ara ja no tenia cap dubte, aquell era certament Fredi, o el que quedava d’ell. El seu escàs cabell rinxolat, els llavis trèmuls, les galtes pintades de fals rubor formaven una semblança perfecta de la seva persona. Vaig alçar-me i vaig sortir al carrer. Fredi ja no hi era.

Potser em tenia por, i amb raó. El considerava culpable de la desaparició d’Eliana, un detall que no me’l podia fer gens simpàtic. Havien sortit junts un divendres de novembre. Per a Eliana havia estat una excursió que era gairebé una broma, una mirada darrera a un paisatge que no li interessava gens, només una concessió benhumorada a les dèries del seu cosí. Era ell qui conduïa el Fiat. Fou ell el que en una recta innòcua, on mai abans no s’havia produït cap accident, va decidir respondre la trucada del mòbil i va distreure’s de la conducció. Que la trucada fos d’una teleoperadora, de probable accent sud-americà, que li proposava per centèsima vegada canviar-se de companyia telefònica, fou potser el detall més abominable d’aquella horrible jornada. Tot això ho reconstruírem, entre els mossos d’esquadra i jo, a partir de la memòria de l’aparell, únic supervivent de l’accident. L’havien trobat incrustat en el pavelló auditiu de Fredi.

Aquell dia del cafè, el primer en què vaig acceptar que alguna cosa estranya estava passant i que Fredi era una presència “real”, encara que difícil de classificar, vaig saber que la visita es repetiria i que finalment m’arribaria el seu missatge.

I sí, es repetiren les visites, i totes se saldaren en la frustració, fins que de mica en mica vaig adonar-me que darrera d’aquelles aparicions no hi havia cap missatge, que la seva manifestació no significava res de res, que aquell fantasma m’havia estat assignat per vés a saber quines potestats, que Fredi, potser per un error administratiu, seria per sempre més el meu esperit tutelar, inútil companyia.

I que també aquella presència barrava inevitablement el pas a l’única persona que hauria volgut tornar a veure, que Fredi, en una maniobra irònica o cruel, suplantaria per sempre més la meva estimada, enyorada i definitivament desapareguda, Eliana.

15 comentaris:

  1. Tots muts, avui?
    Encara no l'he llegit, torno després.

    ResponElimina
  2. Ja està. No he pogut evitar recordar un llibre d'en Ramon Solsona que em va agradar molt: Les hores detingudes. Va del dolor de l'absència, explicat amb allò que anomenen lirisme contingut, que et deixa feta caldu.
    I com que la relitat, eixa mala bèstia, sempre supera la ficció, he pensat en una dona que viu a Madrid. I en la història que arrossega. Un dia d'aquests n'hauria de parlar. Es titularà 37, calle Limonero.

    [has estat llegint Poe, darrerament?]

    ResponElimina
  3. No, Matilde, no he llegit Poe; de què em sona aquest nom?

    ResponElimina
  4. Per falta de temps he llegit una part. Després torno i l'acabo i llavors opinaré. Però sí, alguna cosa de Poe... potser.

    ResponElimina
  5. Un bon relat amb un inici dur de mastegar, i on el millor és el que habitualment resulta més difícil als escriptors: el final, on l'inesperat es fa habitual, i el final no ho és.

    ResponElimina
  6. hahahaha ja és mala sort ja, que tocant-te un fantasma sigui "l'equivocat" :) m'he divertit mestre :)

    ResponElimina
  7. Sí, Lluís, és una mica llarg pel format bloc; però no volia publicar-lo per entregues.

    ResponElimina
  8. Clídice, tot culpa del govern, segur!

    ResponElimina
  9. Si mai m'assignen un fantasme espero que tingui una mica més d'atractiu que aquest pobre Fredi. I una mica més de conversa intel·ligent, també.

    ResponElimina
  10. Ni se t'acudeixi anar on tu ja saps abans de firmar ja saps què.
    De tota manera, el Fredi em fa una mica de pena...

    ResponElimina
  11. Per si de cas, Eulàlia, procura't interlocutors que siguin vius ;p

    ResponElimina
  12. Santi, cualquier parecido con la realidad...

    ResponElimina
  13. ara em passaré la setmana veient anoraks vermells!

    ResponElimina
  14. No em diràs, marta, que també ets parenta de l'Eliana ;p

    ResponElimina