dimecres, 31 de març del 2010

Aroma a Roma (I)


La implantació del turisme universal obligatori ha fet molt de mal; només cal veure com es posen els aeroports i alguns indrets de les nostres ciutats en dates assenyalades. Segurament més d’un (i més de cent) seria ben feliç tot quedant-se a casa escalfant el sofà; però, com a membres i contribuents de la societat del benestar, el nostre deure és disseminar-nos pel planeta així que arriba el bon temps.

Ja posats a fer un tomb, Roma és un destí únic i indiscutible, d’aquells que fins i tot els més acèrrims campions de les plantofes i el comandament a distància haurien de visitar almenys un cop en la vida. No endebades tot el que som s’originà allà: la nostra llengua i les nostres lleis, l’urbanisme de les nostres ciutats, la religió dels nostres pares, la nostra arquitectura i art... Per tant, no valen excuses per no acostar-s’hi, encara que en determinats punts de la ciutat la gentada pugui ser un element dissuasiu. De vegades no entenc certs gregarismes, com el que es produeix a les escales de la Piazza di Spagna, convertida aquests dies en un immens galliner a l’aire lliure.

Els dies de la nostra estada van coincidir amb una d’aquelles èpoques de l’any en les quals abunden els grups escolars d’adolescents, especialment de la Península Ibèrica. No sé si aquest jovent s’adona del privilegi que té: jo, a la seva edat, m’havia de conformar amb que l’escola em dugués al jaciment d’Olèrdola o a les ruïnes d’Empúries, que els viatges a l’estranger eren cars, llargs i complicats. En el record em veig molt més innocent que aquests vailets d’hormones embogides i autisme d’ipod i mòbil. Es diria que el que més els motiva és comprar-se coses, almenys des del primer moment tots llueixen samarretes d’I love Roma, xandalls amb la paraula Italia i bosses on es repeteix infinites vegades el nom de la ciutat. Cada vegada que em topo amb un d’aquests grups, planyo els seus pobres professors-acompanyants i només desitjo que siguin remunerats degudament.

Més preocupants em van semblar alguns nois (en vaig veure fins a quatre en grups diferents) que anaven pel carrer embolicats amb la bandera espanyola (versió brau-Domecq), com si fos una capa màgica que els protegiria de nefastes influències forasteres. Quan es topaven amb algun compatriota començaven a saltar com folls mentre entonaven allò tan racial de “España, España, oé, oé, oé”. Deixant de banda que no és precisament extraordinari trobar-se espanyols a Roma, cal preguntar-se perquè surten de casa, si contemplen tot el que és forà com pura agressió.

Bé, de turistes hi ha de moltes menes, i sempre són els més depriments els que més es fan veure. Deuen ser aquests els que mantenen amb vida les paradetes de souvenirs horrorosos: Colisseus de guix, kits de legionari de plàstic, calçotets amb els genitals del David… Les múltiples reproduccions de la figura del Papa actual, amb aquest careto que gasta, tampoc contribueix a elevar el nivell estètic de la proposta.

De totes maneres, no vull fer-me l’exquisit i caure en el parany de considerar-me quelcom més que un turista. Jo també vaig fitxar al Panteó, a Piazza Navona i fins i tot a la Fontana de Trevi. I, si em vaig estalviar el Vaticà, és perquè encara tenia massa present la visita anterior. En algun altre apunt potser parlaré d’alguna d’aquestes experiències més convencionalment turístiques. De moment, l'amfitriona se m’ha avançat amb la presentació d’una de les coses més boniques que vam poder descobrir plegats.


No, jo volia parlar d’un altre tipus d’experiències romanes; però com que el text m’està quedant molt llarg, continuaré demà. D’acord?

19 comentaris:

  1. T'espero, Allau. Roma ens està cundint molt. Jo, quan hi he anat, he tingut sempre ganes de demanar "calamars a la romana" però sé que seria un fracàs. El mateix que demanar "truita a la francesa" a París, per exemple.

    ResponElimina
  2. Espera'm, Glòria. Començo a comprendre que tot el que aquí preparem "a la romana" és una simplificació. Si t'agraden les carxofes (com és el meu cas), Roma és un paradís.

    ResponElimina
  3. Si t'agraden les carxofes, el paradís és el Prat i Sant Boi, no fotem. Fa poc un un pagès santboià em parlava sobre l'art de collir-les: "Com que sóc amic teu, em deia, no et deixaré que les cullis; te les colliré jo". I va dissertar sobre distàncies i proporcions i creixement de la planta, etc, mentre es queixava dels treballadors del camp actuals que no dominaven aquestes tècniques. Ho vaig trobar una lliçó apassionant. A mi, com més m'agraden, és crues.

    ResponElimina
  4. Puig, no era la meva intenció ofendre les vostres carxofes. Només volia dir que a Roma les preparen molt bé, tant a la jueva com a la romana (que no són arrebossades).

    ResponElimina
  5. Jo he anat a Roma només un cop, i amb un grup d'estudiants, com a professora acompanyant, hi he de tornar, perquè una ciutat amb alumnes mai la veus bé. De fet he tornat sola a totes les ciutats d'Itàlia on he fet d'acompanyant menys a la capital.
    Sí, ells són els consumidors d'aquest tipus de souvenirs, "T'agrada?" et pregunten satisfets, tot ensenyant-te un quadre en relleu del balcó de Romeu i Julieta quan pugen a l'autocar a Verona, "Avui hem pogut menjar bé, finalment hem trobat un Mc Donalds" et fan saber satisfets a Florència, "Hem d'entrar a l'església?" et demanen amb cara de màrtirs quan som a la porta de la catedral de San Marco a Venècia, i afegeixen: "però si totes les esglésies són iguals...". De vegades també et diuen: "Per què no hem fet el viatge a Castelldefels: tindríem platja, podríem sortir cada nit i no ens atabalaríeu veient coses..."
    És veritat que n'hi ha a qui els agrada el viatge i hi descobreixen coses... però si t'ho diuen, ho fan fluixet o quan ja has tornat, al curs següent...
    I no, no ens paguen prou per passar-nos uns cinc dies amb ells, sense doprmir a les nits, perquè s'han de vigilar o fan massa soroll i arrossegant-los durant el dia, perquè no es perdin el que s'ha de veure a les ciutats, però mira, de vegades et demanen que hi vagis i t'entendreixen i hi tornes. quan acabes el viatge dius de nou: "A mi no m'enganxaran més!" Aquest curs potser hi torno a anar...
    De les carxofes: em van quedar gravades unes carxofes que vaig menjar a Roma, amb el tronxo i tot, boníssimes, aquí el llencem i ells el cuinen i els queda la mar de bo.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Montserrat, per compartir la teva experiència. S'acosta bastant al que m'havia imaginat.

    ResponElimina
  7. hi ha gent que se la passa viatjant esperant trobar el carrer Major i el bar de la plaça. Després tornen i t'expliquen que a fora són molt estranys perquè fan això o allò, que es menja fatal perquè no hi ha pa amb tomàquet i que toooooooot estava molt brut :) Haurien de fer una espècie de carnet de viatger, amb psicotècnic inclòs, així aquestes persones es veurien deslliurades de la tortura d'anar més enllà del càmping La ballena alegre, i els que tinguessin interès podrien "anar a viure" uns dies als diferents indrets de la terra. :)

    La vostra troballa: espectacular, no cal dir :)

    ResponElimina
  8. Clídice, per les coses veritablement importants com votar, tenir fills i fer el turista malauradament no es requereixen carnets d’aptitud.

    ResponElimina
  9. Ha, ha... he rigut molt amb el teu article i alguns comentaris. Jo acabo d'arribar d'una tournée escolar per Berlín i Praga i m'he sentit molt identificat amb el que dieu.
    Malgrat tot jo sempre dic que alguna cosa queda i que sempre hi ha nanos que estan agraits per l'esforç que fem. Encara que siguin una minoria (que no ho són, però callen per no quedar malament davants dels altres companys) i acabis reventat seguint horaris intempestius paga la pena!
    Malgrat tot, és curiós com els nois busquen el que troben a casa i són poc proclius a nous gustos, noves formes de fer...
    Anant amb nens sempre et queda la sensació que has de tornar a les ciutats que heu visitat perquè el teu ritme és diferent i els interessos també.
    Molt bon apunt, com sempre!

    ResponElimina
  10. Galderich, us mereixeu un monument o directament la canonització.

    ResponElimina
  11. Això, Maria, que tu ja hi deus tenir mà (de sant).

    ResponElimina
  12. Ep, tampoc cal tant! Els meus no van amb la bandera d'Espanya amb el toro... :-)

    ResponElimina
  13. Això que dieu em sona extrany. Jo pensava que només els joves italians eran així. Evidentment aquesta forma jovenil de viatjar (o de no-viatjar), buscant sempre el menjar de "mamma", es una característica europea, mediterranea o generacional.

    De totes maneres crec que només nosaltres soms capaços de comprar sombreros de mariachi com a souvenir de Barcelona :)

    ResponElimina
  14. Gibilix, et recomano que obris una botiga de barrets mexicans a Roma; poden tenir tanta sortida com a Barcelona. En canvi, a Mèxic sembla que ningú no en porta :)

    ResponElimina
  15. Arribo una mica tard per fer un comentari a l'entrada d'avui, però deixem donar-te les gràcies pel comentari amable deixat a ca l'UQV. ;-)

    ResponElimina
  16. Tranquil, Brian, tot sant té capvuitada.

    ResponElimina
  17. Quan vaig anar a Roma el que vaig comprar va ser la lloba capitolina.

    ResponElimina