Aroma a Roma (II)

Quan visito altres ciutats, altres països, apart de seguir escrupolosament les recomanacions de les guies de viatge, també intento descobrir aquells petits detalls que fan que cada lloc sigui diferent de tots els altres. Ningú no hauria de sortir de casa, crec jo, a la recerca del que ja coneix. No seré jo, almenys, qui vagi a Roma per menjar en un McDonald’s, comprar a Zara o embadocar-me amb l’estàtua vivent d’un gladiador, còpia exacta dels que tenim a la Rambla.

No tinc cap altre mètode de treball que el de fixar-me en com viuen els natius. Dos excel·lents punts de partida són les pastisseries (per cert, què bo que és el pa de Roma!, i us ho diu algú que és molt poc panarra) i els aparadors dels fotògrafs nupcials. No puc aportar cap motiu científic per sustentar aquesta asseveració, però sóc dels que pensen que la rebosteria local diu molt sobre el caràcter dels indígenes. En quant a la iconografia de les fotos de casament, obeeix més aviat a una tendència kitsch que intento reprimir, però que em fa descobrir on es troba el “marc incomparable” de cada població. En el cas de Roma, queda clar que les posturetes postnupcials cal fer-les davant dels murs venerables del Coliseu.

Cal dir a continuació que Roma, malgrat tot el pes de la seva història, és una ciutat vivíssima i plena de caràcter. Pot semblar un tòpic, però els romans són gestualment expressius, cridaners i deliciosament afables. Dic romans, tot i que probablement molts procedeixen d’altres punts de la península itàlica o del planeta Terra; però la ciutat marca a tots per igual. Una nit vam anar al cinema i el guirigall a la sala fins que va començar la pel·lícula no el podries trobar a cap mercat de peix. Als autobusos es poden iniciar debats polítics entre desconeguts sense que ningú dels presents alci una cella. Ha de ser una ciutat difícil pels misantrops.

Excepcional taula de tres potes.

Paral·lelament al flux turístic, la gent fa la seva vida. Els veïns es desitgen una bona Pasqua des de fa dies i el diumenge de Rams passegen amb branques d’olivera de fulles pansides. Al Bar San Callisto, a uns metres de Santa Maria in Trastevere, els cafès encara costen setanta cinc cèntims d'euro i un matí entre setmana pots compartir la terrassa amb els jubilats del barri, la clienta de la cadira de rodes a qui el cambrer posa a cobert quan comencen a caure quatre gotes i el borratxo local (que et demana l’encenedor i que, després de cinc minuts de veure’l barallar-se infructuosament amb el teu BIC, li encens tu mateix la cigarreta). Roma, degut als desnivells del seu paviment urbà, és també la ciutat de les taules que ballen. El problema se solucionaria fàcilment amb taules de tres potes, però sembla que gairebé ningú no hi hagi pensat.

Els homes italians tendeixen a vestir com si es dediquessin a la prostitució de luxe. Les senyores afavoreixen els cabells llargs i els talons alts, preferència aquesta ben meritòria en una ciutat on tots els carrers són coberts de llambordes irregulars. Hi ha quelcom de pirueta de circ en les seves evolucions. Aquestes femelles altives, rostides pels raigs UVA, quan arriben a la cinquantena, si no es cuiden, adopten les maneres d’un bacallà sec adornat de purpurina.

Roma, potser per qüestions d’infraestructura urbanística, no compta amb grans magatzems ni amb gaires franquícies globalitzadores (almenys al seu centre). Roma és el paradís del comerç al detall, del petit artesà, del taller on et faran unes sabates a mida o una jaqueta exclusiva; però on també trobaràs cistellers, reparadors de cadires de boga o clíniques per a nines.

Una altra cosa que m’ha sobtat han estat les fonts. Les fonts de Roma són totes molt boniques, crec que és difícil trobar-ne una excepció (la de les tortugues és meravellosa). Però ara volia parlar de les modestes fonts del carrer, de les quals raja un doll continu d’aigua potable. Venint d’un país en el que la sequera és un mal endèmic, aquest dispendi gairebé ofèn. Em diuen que ens trobem en una regió rica en aqüífers i que d’aquí venen els colors verds del Laci que ja vam descobrir des de l’avió.

I encara un detall que m’ha divertit: les famoses inicials SPQR encara funcionen com a lema municipal i te les pots trobar tant encapçalant els bans de l’alcalde com les tapes del clavegueram. Fins ara es creia que les inicials corresponien a l'expressió llatina Senatus Populusque Romanus (o sigui “el Senat i el Poble Romà”); però el traductor d’Asterix a l’italià ha descobert finalment el seu sentit real.