Alícia ja no viu aquí

Els dibuixos són de Tim Burton, és clar!

Sabíem des de fa temps que la pel·lícula “Alice in Wonderland”, que Tim Burton acaba d’estrenar, no era una adaptació dels llibres de Carroll, sinó més aviat una mena de seqüela que aprofitava els seus personatges principals per explicar tota una altra història. De totes maneres, el títol pot induir a engany i encara resulta més absurd quan descobreixes que tots els habitants d’aquest món fantàstic l’anomenen Underland.

Les dues aventures de l’Alícia carrolliana no compten amb un argument pròpiament dit i són més aviat un seguit d’episodis inconnexos presidits per la paradoxa enfollida i l’humor cerebral, per tant, la seva translació al cinema s’ha revelat sempre problemàtica, el que no ha impedit que s’hagi intentat una vegada i una altra. El guió de Linda Wolverton ens presenta una Alícia de 19 anys que, enfrontada a un matrimoni de conveniència, fuig de la festa-parany que li han preparat i, tot perseguint un conill blanc, cau dins d’una llodriguera. Encara que ella no ho recordi, anirà retrobant vells coneguts de la seva visita anterior: el gat de Cheshire, l’eruga, Tweedledee i Tweedledum, el Barretaire Foll, la Llebre de Març, el Lliró… Però les coses no són ben bé com havien estat i, apart que tots els personatges tenen nom de fonts i que el Lliró ha passat per una reassignació de sexe i ara és Llirona, l’indret ha esdevingut molt més sinistre. La Reina de Cors s’ha fet amb el poder i els caps rodolen de debò en un règim de llagoteria i terror. Per restablir l’harmonia serà necessari que Alícia esdevingui un paladí i talli el coll al mític Jabberwock.

El que segueix és l'enèsima versió de l’eterna lluita entre les forces del Bé i les del Mal, una història que ens l’han explicada moltes vegades molt millor (al cap venen d’immediat “El Senyor dels Anells” i, sobretot, “Les Cròniques de Nàrnia”) i que no té res a veure amb el món literari de Carroll, un món on precisament els dilemes morals són absents. Si els personatges de la Terra de les Meravelles eren impertinents i imprevisibles, però en el fons llunàtics inofensius, ara es respira una veritable agressivitat: hi ha sang, caps tallats i ulls punxats (una veritable obsessió), apareixen monstres terrorífics i el Jabberwock, que fins ara havia estat la paròdia d’una llegenda medieval, aquí té molt males intencions i es reserva la seva aparició per la inevitable batalla final.

Es podria parlar, per tant, d’una traïció de l’esperit dels llibres, cosa que no seria necessàriament greu, si no fos perquè el que se’ns explica té tant poc interès. La visió de la pel·lícula s’aguanta només per l’indubtable geni visual de Burton que ha portat l’estètica de la Terra de les Meravelles cap a uns àmbits decadents i un punt macabres que li són habituals. En aquest sentit hi ha idees certament bones, com el pas pel fossat del castell caminant sobre caps tallats, i també el disseny d’alguns dels personatges.

En aquest tipus de films basats en els efectes especials i on, a més, el guió dóna poc joc, els actors solen ser meres peces funcionals. L’Alícia de Mia Wasilkowska, que recorda a una jove Gwyneth Paltrow, m’ha semblat força bé, potser perquè no és la típica rossa bufona i prou. La desaprofitada Ann Hathaway fa de Reina Blanca, absolutament petarda i Johnny Depp, en un rol clarament inflat, ja comença a cansar amb els seus histrionismes habituals. Si veieu la versió original, podreu sentir les veus d’Alan Rickman (l’eruga), Stephen Fry (el gat de Cheshire) o Christopher Lee (el Jabberwock). A mi qui més gràcia m’ha fet és l’Helena Bonham-Carter com a Reina de Cors. Amb el seu cos artificialment disminuït i el seu cap de bombeta, fa una fila memorable (a aquestes altures, imaginar-se com deu ser la seva vida conjugal amb Burton és inevitable). [Nota erudita: Geraldine James i Tim Piggott-Smith, que fan el paper de fallits sogres d’Alícia, foren els protagonistes de la mítica sèrie de televisió “La joia de la corona”.]

Com que no volíem marejar-nos i preferim apreciar els colors naturals, hem evitat la versió en 3D. Potser per això la sala estava pràcticament buida. Si, com sembla, el cinema que ve serà en 3D o no serà, ja ens podem preparar per un nou tipus d’estètica que es percep fins i tot al tradicional 2D. Així, en qualsevol escena d’exteriors l’aire ha de ser ple de coses que volen com ara insectes, ocellets, fulles d’arbre o vapors de boira. I en tots els casos, tant si ve a tomb com si no, caldrà llençar projectils en direcció a l’espectador, siguin fletxes o tasses de te. No vull pensar què pot succeir quan adaptin les novel·les de Jane Austen.

Si teníeu algun dubte, al final Alícia es calça una armadura, mata el drac i guanyen els Bons. Un cop retornada a la societat victoriana que la va parir, esdevé una protofeminista dona d’empresa. Sí, tot molt políticament correcte. I, si explico el final, és perquè no té la menor importància, que aquí cal mirar i no fer-se gaires preguntes. Definitivament, la meva Alícia no viu aquí.