dimecres, 14 d’abril de 2010

La decadència de la croqueta


foto de La Kodama vista a Flickr

La dona que va obrir la porta devia de tenir una edat similar a la seva, any més, any menys, i la seva aparença la d’una mestressa de casa ordinària a la que haguessin interromput mentre mirava la telenovel·la de la tarda. Merceneta va sentir-se decebuda perquè, sense ser capaç de precisar en quin sentit, sota el fabulós nom d’Adelaide Nazgul s’havia esperat algú diferent, una persona que, en veure-la, deixés ben clar que es tractava d’un ésser amb poders ocults. Tampoc la saleta on les va convidar a passar contenia res que pogués suggerir misteri o inquietud. Al contrari, hi predominava una quotidianitat vulgar amb alguns tocs de mal gust. Aquelles flors de plàstic en un gerró de vidre tallat! Merceneta va esgarrifar-se i començà a pensar que potser estava cometent un terrible error; però era tard per tirar-se enrere. A més, una retirada hauria estat un reconeixement tàcit de les reticències d’Isabeló, que l’havia acompanyada a desgrat i que no es molestava en dissimular-ho.

Adelaide va convidar-les a seure al voltant de la taula rodona del menjador, mentre enretirava la làmina de plàstic transparent que protegia el tapet de ganxet. Després va abaixar la persiana fins que la llum de la tarda va quedar prou tamisada per evocar una atmosfera íntima. Merceneta va allargar a la vident la bossa de plàstic que contenia un dels mocadors de coll de la seva mare. Aquell de seda, morat i negre, del qual no es desempallegava sempre que havia de sortir de casa els últims anys de la seva vida. Adelaide va treure el mocador de la bossa i l’acaronà reverencialment.

—Entenc que aquesta peça va estar en contacte íntim amb la seva finada mare, Mercè Boixeda, oi?

—Com ha estat capaç d’endevinar el seu nom? —preguntà Merceneta sorpresa.

Adelaide esbossà un somriure:

—No es pensi el que no és. El nom me’l va dir vostè mateixa per telèfon, quan concretàrem la sessió. No tinc poders endevinatoris, prou que m’agradaria; però compto amb una bona memòria, això és tot. Han de tenir present que la meva única capacitat és la de transmissora amb el més enllà. Sóc una mena de mitjà transparent que, per ètica professional, no elimina ni afegeix res al que li arriba del món d’allà. Estan preparades? Volen que comencem? O tenen alguna pregunta? Un cop començada la sessió, els pregaré que no s’adrecin a mi en cap circumstància: si es troben aquí és per parlar amb la seva difunta mare.

Merceneta va remoure el cul, neguitosa. Isabeló, a la seva esquerra, continuava sorruda i no havia obert la boca des que entraren al pis de la mèdium.

—Miri, li he de confessar que la meva germana Isabeló no volia venir. Ella no creu en aquestes coses i es podria dir que l’he haguda d’arrossegar fins aquí. Ara em pregunto si el seu escepticisme no pot interferir en l’èxit de… de la cita aquesta amb la mamà.

Adelaide somrigué tranquil·litzadora, com si estigués acostumada a respondre aquesta mena de preguntes.

—No cal que pateixi, se’n faria creus de la quantitat de persones que arriben plenes d’energia negativa i que surten d’aquí absolutament convençudes. Jo només li demanaria —i aquí la mèdium mirà la Isabeló amb posat comprensiu—, que es relaxi i que intenti buidar el cap de qualsevol altre pensament que no es refereixi directament a la figura de la seva estimada mare.

Merceneta intentà recordar si durant la conversa que havia mantingut quinze dies abans amb Adelaide en algun moment havia qualificat la seva mare com “estimada”. Li estranyà, però no pogué dedicar-hi gaire estona a aquestes perplexitats, perquè l'espiritista les interrompé, decidida a anar per feina.

—Serà millor que comencem, veuran que tot és més senzill del que sembla. Som aquí per invocar Mercè Boixeda, la seva mare enyorada, i per tant vull que recuperin la seva imatge tal com la recorden. Quant de temps fa que els falta?

Mentre la filla gran intentava entendre el sentit del què li estaven preguntant, Isabeló ja responia maquinalment:

—Onze anys i gairebé tres mesos.

Adelaide va passar darrera d’elles i va fer lliscar el tacte de la seda per les seves nuques mentre recitava amb una certa solemnitat:

—Mercè, Mercè Boixeda, tens aquí les teves filles estimades que no desitgen altra cosa que retrobar-te. T’estan esperant deleroses, volen saber de tu, no les decebràs, oi que no? —la mèdium havia segut ara a la cadira lliure que quedava enfront de les dues germanes i continuava parlant amb les mans planes sobre l’horrorós tapet—. Ja sé que et trobes molt lluny d’aquí i que el camí per arribar a nosaltres serà tortuós i ple d’entrebancs; però, què no farà l’amor per superar qualsevol obstacle?

El llarg silenci que seguí semblava l’anunci d’un fracàs. Merceneta sentí el refilet d’un ocell, una veu inesperada en qualsevol pis de ciutat, després una moto que espetegava tres pisos més avall, i començà a ensumar-se l’ensarronada. Però Isabeló, en contra del que havia previst, tancava els ulls amb força i semblava que intentava convocar ella sola el fantasma de la mamà.

Com explicaria després Merceneta a tothom que se la volgués escoltar, hi hagué un moment màgic. Fou com la rateta miraculosa que el reflex d’un vidre dibuixa sobre un envà, però aquest ectoplasma lluminós s’alçà sobre la taula rodona, gairebé tridimensional i de formes que podien ser humanes, si feies alguna concessió als poders de la imaginació.

—Mercè —va murmurar la senyora Adelaide—, veig que l’amor que sents per les teves filles és més fort que les barreres que et separen de nosaltres.

—Mamà! —va sospirar Merceneta, sense poder reprimir-se.

—Mamà? —va dubtar Isabeló.

—Si la seva idolatrada mare els ha fet l’inapreciable favor de prendre cos davant seu, no perdin l’ocasió de preguntar-li tot allò que no van gosar preguntar-li en vida.

Sense pensar-s’ho dues vegades, per pura educació, Mercè va dir:

—Mamà, estàs bé?

L’estrany reflex solar vibrà uns segons i després una veu esquerdada, remota, que podia o no ser la de la seva mare respongué.

—Apart de morta, mira, no em puc queixar.

—Has vist el papà?

—Sí —respongué l’ectoplasma—, corre per aquí.

—Mamà, ens pots donar algun consell, ara que et trobes al país d’on ningú no torna?

—Això sí que és una novetat, que precisament tu, Merceneta, em demanis consell. Està vist que cal morir-se, perquè et comencin a fer cas. I ara, què coi vols que t’expliqui? Que quan vegis la llum al final del túnel cal tirar a la dreta? Sou vosaltres les que m’hauríeu de donar explicacions. Qui us va donar permís per llençar a les escombraries tota la meva col·lecció de mussols de ceràmica?

—Mamà —implorà Merceneta—, fes el favor, no et posis estupenda.

—Mercè, li prego que ens centrem, no desaprofitem una oportunitat que potser no es repetirà.

—I aquesta dona, qui és? Una d’aquestes amigues vostres?

—Disculpi, senyora Mercè, potser m’hauria d’haver presentat.

—Deixem-nos de compliments —tallà Isabeló—, si t’hem invocat és perquè ens aclareixis un dubte important. A les teves croquetes hi posaves nou moscada o no?

L’espectre va vibrar intensament. Merceneta va témer que, una vegada més, la Isabeló amb la seva brusquedat tragués la mare de polleguera i que, ofesa, decidís sublimar-se per on havia vingut.

—Ara em vens amb aquestes? Haver estat a la cuina quan les preparava! Que mira que us ho vaig dir de vegades, que el dia que jo faltés ja us planyia…

—Mamà, què et costa respondre? És només un sí o no.

—Sí, hi posava un polsim —confessà la immaterial a la fi.

—Però un polsim com? Gran? Petit? Les hem fet amb nou moscada i sense, però no tenen el mateix gust que les teves.

—Ja saps, nena, que jo no he tingut mai gaire idea de mesures. I ara, aquí dalt, encara pitjor! Hi poseu també fetge de pollastre?

—Sí, els fetgets no hi falten mai —es veié obligada a intervenir Merceneta, una mica ofesa perquè Isabeló estava agafant un inesperat protagonisme— i tampoc la gallina rostida.

—Potser hi posava patata… —apuntà Adelaide.

—Patata?!? —s’escandalitzaren simultàniament les dues germanes i la fantasma.

—Nenes, qui és aquesta desconeguda que no deu haver cuinat en sa vida?

—No te l’escoltis —respongué Isabeló—, fes com si no hi fos.

—Però és que de patata a les croquetes no se n’ha posat en la vida, almenys si es tracta de croquetes com déu mana, que de les que venen congelades a La Sirena no cal ni que en parlem. S’ha de ser molt i molt ignorant per suggerir una cosa així!

—A veure, mamà, segons els meus apunts, hi posaves dos pits de pollastre... —Merceneta estava intentant reconduir la situació.

—Mercè, no vulguis fugir d’estudi, qui és aquesta amiga vostra tan ruca? Aquest ha estat sempre el vostre problema: heu fet més cas als de fora de casa que a la vostra pròpia mare. Doncs, apa, pregunteu-li a ella, que us expliqui com prepara aquestes fabuloses croquetes de patata, ha! La molt idiota…

—Senyora, no cal insultar.

—Calli, beneita, que vull parlar amb les meves filles. Es pot saber per què no vau conservar almenys aquell mussolet tan mono que vam comprar a Riells?

La sessió hauria pogut perllongar-se indefinidament, si Adelaide no hagués decidit pujar la persiana perquè hi entrés la llum solar i estroncar així la loquacitat de la mare espectral.

El comiat fou tens. Merceneta passà el sobre amb els diners a la vident Adelaide, mentre murmurava unes disculpes poc sentides. Isabeló, encara aferrada al seu bolso, sortí cap a l’ascensor sense dir ni adeu.

—Merceneta —digué la germana petita mentre baixaven—, la mamà és inaguantable fins i tot morta. Jo diria que ha empitjorat.

—No, no era la nou moscada. Li havíem d’haver preguntat per la beixamel, ara ho tinc clar.

25 comentaris:

  1. Brutal! I el títol ésun exemple de titulació, que diuen. Has de comprendre que un fanàtic dels relats de fantasmes com jo s'hagi extasiat.

    ResponSuprimeix
  2. Lluís, cal que digui que heu estat una inspiració?

    ResponSuprimeix
  3. He gaudit moltíssim amb el teu relat. Molt divertiti inesperat.La mèdium i la mare excepcionals. Ara mateix em poso a fer croquetes.

    ResponSuprimeix
  4. un dels pocs motius per intentar emprenyar els morts. Ara, però, m'he quedat amb el dubte: era la nou moscada o la beixamel? Ah! i com la mare m'he quedat esgarrifada: patata?!?! no m'estranya que tingués aquelles flors de plàstic la mèdium!

    Genial quefe :)

    ResponSuprimeix
  5. I jo, Clídice, que em pensava que tu a la cuina eres de les de la patata ;p

    ResponSuprimeix
  6. ei ei ei, que no tingui per costum cuinar no vol dir que no ho sàpiga fer bé eh! ara, entre cuinar i un combat de kit-boxing, doncs me'n vaig al ring :)

    ResponSuprimeix
  7. Apart de morta, mira, no em puc queixar...hahahaha

    ResponSuprimeix
  8. Ni la nou moscada ni la beixamel. Han de recuperar la col·lecció de mussols de ceràmica!!

    ResponSuprimeix
  9. Oi que sí, Matilde? Es comença amb els mussols i s’acaba perdent la identitat!

    ResponSuprimeix
  10. Ha, ha, molt bo; quan fabules et superes a tu mateix. Enceneu els llums!, que diria el Leb.

    ResponSuprimeix
  11. Gràcies, Brian, prou m'agradaria fabular a diari.

    ResponSuprimeix
  12. Boníssim, gairebé tant com les croquetes de la mare. Sort que tenint una germana aplicada no fan falta mèdiums (sí, sí, ja ho sé: tot és pura ficció...).

    ResponSuprimeix
  13. Huy esta entrada voy a tener que leerla poco a poco :-)

    Adelaide Nazgul... qué bueno jajaj

    ResponSuprimeix
  14. Allau, aquest sainet valencià salpebrat amb espècies gourmands i espectrals és el millor remei que em podien haver donat per superar l'astènia primaveral que arrastro des de fa dies. Gràcies!

    ResponSuprimeix
  15. Santi, ja saps que són qüestions de vital importància!

    ResponSuprimeix
  16. Esto por lo menos es un nivel C, Sufur ;p

    ResponSuprimeix
  17. De res, Leb, m'alegro de ser terapèutic!

    ResponSuprimeix
  18. Coi! Surto uns dies de passeig i tot tornant veig que aquí no s'ha perdut el temps, que encara escrius més i millor. Ummm, les croquetes de les mares... I quin cimal culinari!

    ResponSuprimeix
  19. Res, Girbén, que t'havia preparat unes croquetes per la benvinguda.

    ResponSuprimeix
  20. Això de Nazgul t'ha quedat un mica friqui (benvingut al club). El relat magnífic, i divertidíssim.

    ResponSuprimeix
  21. Ferran, evidentment Adelaide Nazgul és el "nom de guerra".

    ResponSuprimeix
  22. Les discussions de les croquetes són eternes... per no parlar dels canelons!
    Magnífic relat, of course!

    PD. M'ha agradat aquesta utilitat dels mèdiums!

    ResponSuprimeix
  23. Galde, i si organitzem un Fòrum Internacional de la Croqueta i el Caneló?

    ResponSuprimeix