Retorn al cinema

Segons el meu dietari, i amb l’excepció de la pel·lícula que veiérem a Roma, des del 14 de febrer no havíem anat al cinema. Què ens està passant? Hem substituït els plaers intel·lectuals per activitats molt més socials? Sigui com sigui, durant les vacances de pasqua hem recuperat el temps perdut, tot començant per “Up in the air” de Jason Reitman.

El seu protagonista (George Clooney) és un home que és contractat per les empreses per anunciar l’acomiadament als seus empleats (és possible que una feina tan galdosa existeixi al món real?). Ryan, que així és diu aquesta mala peça, és un home aparentment feliç amb la seva vida. Evita els escrúpols de consciència mitjançant el taxatiu mètode de no tenir arrels. Viatja lleuger d’equipatge (per no haver de facturar-lo), es mou com peix a l’aigua per aeroports i hotels d’aparença intercanviable, sempre amb el mòbil i el portàtil a l’abast de la mà i la cartera plena de targetes amb bandes magnètiques. Ryan, per descomptat, no manté cap relació profunda amb ningú i el seu màxim somni és acumular 10 milions de milles a la seva targeta de fidelització a American Airlines. En algun moment ell mateix s’autodenomina un tauró i, com dicta la llegenda, el tauró per sobreviure s’ha de mantenir sempre en moviment.

Com caldria esperar d’un guió que s’encara a problemes ben actuals (la crisi econòmica, la deshumanització tecnològica, la ferocitat del capitalisme, la por al compromís) amb formes de solvència assegurada, Ryan es veurà exposat a les seves mancances en el moment que estigui obligat a aturar-se i reflexionar. Els desencadenants seran diversos. Per començar, una atractiva dona (Vera Farmiga) amb la que manté un afer ocasional i que sembla ser una ànima bessona, que juga a la mateixa lliga dels desarrelats. Després, una agressiva aprenent de tauró (Anna Kendrick) que amenaça amb desmuntar el “modus vivendi” de Ryan mitjançant la mateixa tecnologia de la qual ell tant depèn. I l’últim, però no el menys important, el casament de la germana petita de Ryan, cerimònia que l’obligarà a retrobar-se amb la seva poc freqüentada família.

La pel·lícula de Reitman toca qüestions interessants en una barreja eficaç de drama i comèdia. Funciona perfectament, tot i que el seu missatge és d’una correcció previsible. Les seves dues actrius principals em van semblar estupendes, especialment la Kendrick, que tinc entès que deu la seva fama a les pel·lícules de vampirs per adolescents. I en quant a George… Bé, no puc negar que Clooney és un seductor irresistible, que pot fer simpàtic un personatge tan menyspreable com aquest Ryan; però arriba un moment que em veig incapaç de decidir si és un bon o mal actor. Jo és que el miro i només em ve al cap que m’està venent una cafetera. I la compro, és clar que la compro.

“Le concert”, del per a mi desconegut romanès resident a París Radu Mihaileanu, és una producció bàsicament francesa que crec que està funcionant molt bé gràcies al vell sistema del “boca-orella”. I jo diria que molt justificadament.

La trama és d’allò més inversemblant, però per això mateix més engrescadora. Imaginem que un director d’orquestra, soviètic i represaliat a l’era Brezhnev, intercepta la invitació que el Theatre de Châtelet de París fa al Bolshoi moscovita i decideix anar-hi en un acte d’agosarada suplantació, acompanyat d’altres pàries residuals, víctimes també del sistema. De pas, el gest potser servirà per guarir velles ferides.

La veritat és que no tinc arguments políticament correctes per salvar aquest film tan fresc, tan vital i tan manipulador (fins i tot els seus moments antisemites són entendridors). En darrer terme, el que més pesa és l’afecte que mostra a tots els seus personatges, siguin comunistes nostàlgics, gàngsters de la nova economia, ressentits sense lloc al “status quo” o gitanos eternament fora de tota norma. El nombrós elenc és digne d’admiració.

Pel costat francès, Mélanie Laurent, que ja tenia un paper lluminós a “Inglorious bestards” de Tarantino, està senzillament encisadora. Però són els actors russos, famosos al seu país, desconeguts per a mi, els que suporten el pes de la funció. Alexei Gukov, com a protagonista, està superb; Anna Kamenkova, en el paper de la seva muller, demostra tenir-los molt ben posats.

Durant la projecció rius i plores a cor que vols (els gags i els cops de puny a l’estómac estan a la mateixa alçada), dues condicions que em semblen prou desitjables. I el final amb el Concert per a violí de Txaikovsky és una modèlica catarsi. Aneu-la a veure i ja em direu.

I en tercer lloc “Soul kitchen” de Fatih Akin. El realitzador turco-alemany m’havia agradat molt en els seus drames “Contra la paret” i “A l’altre costat”, així com en el fascinant documental musical “Creuant el pont”. La seva incursió en el terreny de la comèdia m’ha deixat totalment fred. A penes un esbós de guió, unes situacions repetitives i gags més aviat pedestres no impedeixen que el to sigui generalment simpàtic; mentre que la dinàmica cinematografia i la molt variada banda sonora ajuden a veure-la sense fatiga. Possiblement s’ho haurà passat molt bé filmant les desventures d’aquest propietari de restaurant d’Hamburg, del seu germà presidiari, del seu cuiner irascible i de mitja dotzena més de personatges tan coloristes com cridaners; però jo podria haver-me-la estalviat perfectament.