dilluns, 5 d’abril de 2010

Càrregues de superficialitat


Öztepek, el del Lacoste negre, sembla divertir-se.

Ferzan Özpetek va néixer l’any 1959 a Istambul, però des del 1976 viu a Itàlia i a hores d’ara és considerat com un dels màxims representants de la cinematografia romana. Si no m’equivoco, aquí hem pogut veure “Il bagno turco”, “Le fate ignoranti” i “Saturno contro”, pel·lícules caracteritzades per un sentit molt inclusiu i empàtic de l’amistat i les tendències sexuals de cadascú.

La nostra estada a Roma coincidí amb l’estrena de la seva darrera pel·lícula, “Mine vaganti”, que potser es podria traduir com “Mines flotants”, amenaces latents en un mar aparentment calm. No sé si l’estrenaran a Espanya; allí, a Itàlia, ha funcionat molt bé, la segona en taquilla darrera de l’Alícia de Burton.

Per primera vegada Öztepek escapa de la seva habitual Roma i se’n va a Lecce per filmar una pel·lícula que retrata, com totes les seves, un nodrit grup de persones i la seva relació. En aquest cas es tracta d’una acomodada família dedicada a la fabricació de pasta. El fill petit, que viu a Roma, visita la llar familiar i confessa al seu germà que és homosexual i que pensa anunciar-ho durant el dinar familiar. Però durant l’àpat és el germà gran qui s’avança i confessa la seva pròpia homosexualitat. El pare de la família reacciona molt malament i expulsa el fill de casa, després pateix un infart. Davant d’aquest panorama, el fill petit opta per no revelar les seves pròpies tendències i acaba quedant-se a Lecce per dirigir el negoci familiar, tot i que no en sent cap vocació…

Prou sé que Itàlia és un país on l’acceptació de l’homosexualitat és conflictiva, per dir-ho suaument, i que el poder de la família i la religió són molt més forts que a Espanya; però en contemplar aquestes escenes inicials, en les quals els membres d’una família benestant assumeixen l’expulsió d’un d’ells sense que ningú (ni la mare, ni l’àvia, ni la tia, ni el cunyat, ni els germans) qüestioni el fet, em va fer l’efecte que estava veient imatges d’un temps molt reculat que ja creia superat. També la claudicació del fill petit, que du una vida obertament gai i que fins i tot té un xicot a Roma, i que renuncia a tot això pel bé de la família, se’m va fer molt difícil d’empassar. En sortir de la sala vaig haver de preguntar als nostres amfitrions si els semblava versemblant una situació així i hagueren de reconèixer la seva possibilitat, cosa que encara em deprimí més.

Öztepek, crec que per primera vegada, ha intentat fer una comèdia, fins i tot una farsa, en la qual jo també vaig riure una mica, tot i que el film deriva cap al drama agredolç i el desenllaç conciliador. Moments com el de les veïnes maledicents o el pare obsedit que pensa que tothom l’assenyala per culpa del seu fill marica (ecos d’ÉL de Buñuel) em semblaren extrets d’una vella comèdia dels anys 60.

Però el que em va semblar pitjor va ser l’aparició dels amics gais, vinguts de Roma potser per rescatar el seu col·lega. Si Öztepek, que sospito que ha de ser gai, havia retratat amb simpatia i lluny de clixés personatges homosexuals en gairebé totes les seves pel·lícules anteriors, aquí entra de ple en el tòpic. Així, els quatre bordegassos, apart de guapos, són pura carn de gimnàs, “fashion victims” declarats i no perden l’ocasió de fer un número coreogràfic en eslip de bany sota els acords de la immarcescible “Sorry, I’m a lady” de les Baccara.

El públic riu, és clar, amb aquesta perpetuació dels llocs comuns que dicten que la teva orientació sexual està anunciada en la teva aparença i en cadascun dels teus gestos, i que el film sembla confirmar. Així, encara que el missatge que pretén comunicar, que les renúncies als nostres sentiments més íntims sempre acaben passant factura, em sembla prou raonable, la seva manera d’explicar-ho m’ha fet més mal que bé.

Per acabar amb una nota més positiva, el film conté un dels suïcidis més dolços que es poden imaginar. I la banda sonora és una delícia que no ens ha abandonat des que hem tornat de Roma.

I encara un comentari tangencial. La Pulla, on ha estat rodada la pel·lícula, la regió meridional que forma el taló de la bota peninsular i on caldria pensar que hi regna el tradicionalisme més ranci, acaba de confirmar com a president regional a Nichi Vendola, que venia exercint el càrrec des del 2005. Aquest senyor és comunista, catòlic practicant, poeta i obertament gai. I és que la vida acaba sent molt més imprevisible que el cinema.

8 comentaris:

  1. L'acceptació de l'homosexualitat no és tant clara com voldríem. A vegades pensem que no hi ha problemes i que tot està superat però la veritat em sembla que és una altra molt diferent. Quan has resumit l'argument (menys la part dels quatre galifardeus romans que venen després) m'ha semblat prou verosímil.
    M'ha agradat el cas de Nichi Vendola... la vida mateixa!

    ResponElimina
  2. La veritat és que tot plegat comença a cansar-me i desitjo enviar-ho tot a fer punyetes. Ai si el món fos fet de Galderichs i similars!

    ResponElimina
  3. Nichi Vendola és la gran (i darrera) esperança de l'esquerra italiana...

    Si no l'heu vista, La finestra di fronte, d'Ozpetek, és una pel.lícula preciosa, a mi és la darrera seua que em va agradar (molt).

    http://www.labutaca.net/films/29/laventanadeenfrente.htm#

    ResponElimina
  4. Maria, aquesta se'ns va escapar inexplicablement. Caldrà que hi posem remei.

    ResponElimina
  5. Segur que sense haver vist la peli ni conèixer el context, el més probable es que digui una bajanada, però, ¿no podria ser, simplement, que Özpetek es rigui de si mateix?

    ResponElimina
  6. Brian, no crec que la cosa vagi per aquí; més aviat que ha volgut fer una proposta més comercial i s'ha hagut de recolzar en el tòpic. Econòmicament, la jugada li ha funcionat.

    ResponElimina
  7. que petitó que és el nostre món quan mirem enfora i que pírriques que poden arribar a semblar les nostres victòries! és u ke ni a :(

    ResponElimina
  8. Ja tens raó, Clídice, que hi ha encara molta feina per fer i no cal mirar tan lluny.

    ResponElimina