Seient reservat

La senyora del cabell lilós, després de passar la targeta, s’ha afanyat digna a ocupar el seient lliure que tenia al davant. Seu molt dreta, vestida amb una imitació d’un conjunt Chanel i amb una vistosa cadena d’or sobre el pit. És una dona presumida, d’aquelles que espera que les amistats li diguin en tot moment que encara fa molt de goig.

—Podria deixar seure aquesta senyora… —diu una veu davant seu.

La senyora Chanel roman amb el posat patrici i els ulls fixats en el no res.

—Ep, no es faci la desentesa, que estic parlant amb vostè.

La senyora agita el cap, com si es desvetllés de profundes cavil·lacions, i mira per primer cop la passatgera que seu enfront: una dona d’edat indeterminada, és a dir, vella o molt vella, embolicada en una mena de parka de color rosa pal.

—Perdoni, estava distreta, em parlava?

—Li estic dient que podia cedir el seient a aquesta senyora, que ho deu necessitar més que vostè.

Parka rosa assenyala amb el cap a la seva dreta i Chanel veu per primer cop la passatgera que deu d’haver pujat a l’autobús just darrera seu. És una velleta escardalenca i corbada, de vestits molt senzills, amb una bossa de plàstic molt reaprofitada a les mans; el tipus de persona que tothom qualificaria inevitablement com una “pobra dona”.

—Escolti, també li podia cedir vostè el seient —respon Chanel—, que les lliçons de civisme comencen per un mateix.

—Si em fos possible, ja ho hauria fet, però és que estic operada dels dos genolls —es defensa Parka—; coses de l’artrosi. I mira que jo no volia operar-me i ho vam provar tot, les pastilles, les infiltracions... Però el metge va insistir que havia de passar pel quiròfan i no m’ho van encertar, ara encara em trobo pitjor que abans de l’operació. No em puc estar ni dos minuts dreta.

Chanel li mira els genolls amb desconfiança:

—Si tant malament està, no hauria de sortir de casa sense companyia. I no porta ni un mal bastó?

—Precisament me l’he descuidat a l’ambulatori. La meva filla m’havia d’acompanyar, però a l’últim moment l’han trucada de la feina, que hi havia una urgència. És que la meva filla és perruquera…

—No, no, si ja la crec, però és que com se la veu tan jove i tan eixerida.

—No és tant per l’edat, que tot just m’han donat la targeta rosa, és aquest dolor del dimoni, ja li dic, que si estic dreta, em mata.

—Doncs, disculpi —es defensa Chanel—, la veritat és que ni m’havia fixat en la senyora i com que fa anys que pateixo una arítmia i tinc una certa edat, m’he cregut amb dret al seient… Perquè ningú no ho diria, però jo ja passo dels… seixanta-cinc. El que passa és que, mal m’està dir-ho, em conservo bé. Per exemple, vostè quants me’n posaria?

—Seixanta-set? —aventura, diplomàtica, Parka.

—Setanta-vuit! —li confia Chanel en veu més baixa, però també triomfal.

—Ningú no ho diria!

—Oi que no? Una mira de fer goig, però no s’enganyi, la processó va per dins: sempre he estat molt delicada, des de ben petita. Només néixer, els papàs pensaven que em perdien, però miri encara sóc aquí! És allò que en diuen una mala salut de ferro.

—Cal fer el cor fort i tirar endavant.

—És el que jo dic.

A hores d’ara mig autobús està atenent la conversa, duta en un volum no gaire discret. Només la vella atrotinada sembla aliena al petit conflicte que ha causat, més preocupada a remenar dins de la seva bossa, buscant una cosa que no troba. A l’altre costat del passadís, una jove amb un embaràs terminal s’alça per oferir-li el seu seient. Un executiu tot formal s’aixeca d’immediat.

—I ara, de cap manera! Senyora, vingui a seure aquí!

Un home cepat de xandall vermell també es posa dret i s’avança decidit a arrossegar la velleta fins al seu lloc. Dues estudiants de ciències de la nutrició i un lampista bolivià s’hi interposen per fer-se amb la senyora. Un a un, com atacats per un virus contagiós, bona part dels passatgers dels bus s’han alçat, competint per oferir les seves places. L’objecte de totes aquestes atencions ha acabat traient de la bossa una boina negra i se l’acaba de posar. Es mira la commoció que l’envolta i amb un petit somriure diu:

—Sinyori, les diseo bona jornata i les agradesiré la voluntate.

A continuació, mentre els passatgers van recuperant una mica mosques els seus seients, treu de la bossa un ukelele i comença a esgargamellar-se amb una versió esgarrifosa de “Munasterio’e Santa Chiara”.

Parka i Chanel, l’una recolzada en l’altra, baixen a la pròxima.