Joan-Daniel Bezsonoff amb la germana i els avis a Cànoes.
“Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen “L’Indépendant” cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori —el català de TV3 i de “Digui, digui”— que pronuncien amb un accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat i a l’exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes…”
A “Una educació francesa” (L’Avenç, 2009) Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) recull records de la seva infantesa i primera joventut en una mena d’exercici massiu del gènere “Je me souviens”. L’autor, nascut a una família d’arrels catalanes i russes, va viure uns primers anys força itinerants degut a la professió de metge castrense del seu pare. Així, sempre movent-se pel territori francès, el jove Bezsonoff va anar coneixent el Rosselló, l’Alsàcia, la Provença o els suburbis de París. Un altre vailet, menys amant de les llengües i menys sentimental, hauria acabat renunciant a la llengua dels seus avis catalans, conformat sota el pes de la tan centralista escola francesa. Per fortuna, en Bezsonoff, potser en un gest romàntic, va decidir als 20 anys que volia ser un escriptor català (amb la complicada genealogia de la que disposa, podria haver escollit ser un escriptor rus, francès i, fins i tot, àrab), i ben contents que podem estar de comptar amb ell i amb la seva enriquidora llengua.
Però aquest llibre, com ja indica el títol, parla sobretot del que significa néixer, créixer i ser escolaritzat dins de la cultura francesa i n’és en certa manera un homenatge afectuós. Articulat a partir de fragments breus, que podrien ser perfectament apunts de bloc (jo és que ara veig blocs pertot arreu), cadascun amb un tema monogràfic i ordenats de forma aproximadament alfabètica, com a un diccionari de la memòria, es fa un repàs a les escoles, als amics, al cinema, la televisió, les biblioteques, les noies, la política, la religió, l’exèrcit… Sempre vist des dels ulls d’algú que es troba en plena formació i que, per damunt d’idees i dogmatismes, es deixa dur per les impressions.
El conjunt pot semblar lleuger i una mica desordenat, com si en Bezsonoff arreplegués a corre cuita materials heterogenis abans que el seu passat sigui inundat per l’oblit. Però entre l’acumulació de records no sempre connexos, apart del bell llenguatge (que, en la meva ignorància, identifico amb el rossellonès), brilla de tant en tant alguna frase que il·lumina el seu entorn.
L’escriptor que, com ja he dit, és un boig de la poliglòssia, constata de passada la decadència a l’estat francès de les llengües no oficials (el català, l’occità, el provençal, el picard) i data en els anys 70 del segle XX les seves últimes raneres. En aquest sentit la crònica no pot evitar tenyir-se de melangia, un sentiment que en tot cas escau al to del llibre.
“Els anys han passat. Ara escric llibres. Encara llegeixi a la nit però el meu entusiasme juvenil s’ha esbravat. Tots els llibres recents em deceben. Llavors rellegeixi els llibres que van il·luminar la meua joventut, esperant, serè, la mort, amb una copa de xampany damunt de la tauleta.”
Sí, algunes vegades, l’autor clou el capítol amb una frase tremenda (serà reminiscència de les tòpiques arrels eslaves?), però la passejada és en general plasent, tan agradable com una conversa en un cafè a una plaça de Nimes o de Valença. I no cal dir que, pels que tingueu una edat com ara la meva, i estudiéssiu francès al batxillerat, hi podreu trobar alicients suplementaris.
Tot i que no l’he llegit, sembla que Bezsonoff continua burxant en les seves arrels catalanes a “Un país de butxaca” (Empúries, 2010). I sempre podeu trobar més informació a la seva pàgina agosaradament taronja.
A “Una educació francesa” (L’Avenç, 2009) Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) recull records de la seva infantesa i primera joventut en una mena d’exercici massiu del gènere “Je me souviens”. L’autor, nascut a una família d’arrels catalanes i russes, va viure uns primers anys força itinerants degut a la professió de metge castrense del seu pare. Així, sempre movent-se pel territori francès, el jove Bezsonoff va anar coneixent el Rosselló, l’Alsàcia, la Provença o els suburbis de París. Un altre vailet, menys amant de les llengües i menys sentimental, hauria acabat renunciant a la llengua dels seus avis catalans, conformat sota el pes de la tan centralista escola francesa. Per fortuna, en Bezsonoff, potser en un gest romàntic, va decidir als 20 anys que volia ser un escriptor català (amb la complicada genealogia de la que disposa, podria haver escollit ser un escriptor rus, francès i, fins i tot, àrab), i ben contents que podem estar de comptar amb ell i amb la seva enriquidora llengua.
Però aquest llibre, com ja indica el títol, parla sobretot del que significa néixer, créixer i ser escolaritzat dins de la cultura francesa i n’és en certa manera un homenatge afectuós. Articulat a partir de fragments breus, que podrien ser perfectament apunts de bloc (jo és que ara veig blocs pertot arreu), cadascun amb un tema monogràfic i ordenats de forma aproximadament alfabètica, com a un diccionari de la memòria, es fa un repàs a les escoles, als amics, al cinema, la televisió, les biblioteques, les noies, la política, la religió, l’exèrcit… Sempre vist des dels ulls d’algú que es troba en plena formació i que, per damunt d’idees i dogmatismes, es deixa dur per les impressions.
El conjunt pot semblar lleuger i una mica desordenat, com si en Bezsonoff arreplegués a corre cuita materials heterogenis abans que el seu passat sigui inundat per l’oblit. Però entre l’acumulació de records no sempre connexos, apart del bell llenguatge (que, en la meva ignorància, identifico amb el rossellonès), brilla de tant en tant alguna frase que il·lumina el seu entorn.
L’escriptor que, com ja he dit, és un boig de la poliglòssia, constata de passada la decadència a l’estat francès de les llengües no oficials (el català, l’occità, el provençal, el picard) i data en els anys 70 del segle XX les seves últimes raneres. En aquest sentit la crònica no pot evitar tenyir-se de melangia, un sentiment que en tot cas escau al to del llibre.
“Els anys han passat. Ara escric llibres. Encara llegeixi a la nit però el meu entusiasme juvenil s’ha esbravat. Tots els llibres recents em deceben. Llavors rellegeixi els llibres que van il·luminar la meua joventut, esperant, serè, la mort, amb una copa de xampany damunt de la tauleta.”
Sí, algunes vegades, l’autor clou el capítol amb una frase tremenda (serà reminiscència de les tòpiques arrels eslaves?), però la passejada és en general plasent, tan agradable com una conversa en un cafè a una plaça de Nimes o de Valença. I no cal dir que, pels que tingueu una edat com ara la meva, i estudiéssiu francès al batxillerat, hi podreu trobar alicients suplementaris.
Tot i que no l’he llegit, sembla que Bezsonoff continua burxant en les seves arrels catalanes a “Un país de butxaca” (Empúries, 2010). I sempre podeu trobar més informació a la seva pàgina agosaradament taronja.
A vegades el meu pesimisme sobre la llengua em porta a veure l'estat del català en un futur (100 o 200 anys) com la narració inicial.
ResponEliminaJa sé que direu que sóc un exagerat... però a vegades ho veig així, com si nosaltres fossim aquesta darrera ranera.
En Bezsonoff em va captivar fins a la meitat (més o menys) de "Les amnèsies de Déu", novel·la que és exemplar també fins a la meitat. Allà expressa les seves idees sobre el futur de la llengua (catalana), en un esplèndid darrer capítol on explica que tan sols un curt de gambals usa la llengua catalana després dels fets i fenòmens del relat.
ResponEliminaGalde, probablement no ho veurem (no percebeixes el meu optimisme?), però jo encara crec en els gals irreductibles.
ResponEliminaPel que dius, Lluís, la novel·la deu de ser exemplar fins a la meitat però també al final. Em confirmes que a Bezsonoff li van les causes mig perdudes.
ResponEliminaAbans a Perpinyà teníem el barri de Sant Jacques que estava habitat per gitanos que parlaven català. Ara amb la immigració magrebí els gitanos han marxat i la llengua catalana també.
ResponEliminaNo t’estranyi, Ernesto, que els gitanos siguin els darrers catalanoparlants del planeta.
ResponEliminavaja! i t'ha linkat :)
ResponEliminaErnesto, aquests gitanos de Perpinyà els tenim molt sovint pel barri (plaça del Raspall a Gràcia). Sempre m'ha meravellat que, malgrat la frontera, el parlar dels gitanos catalans d'aquí i d'allà és força semblant, cosa que no podem dir els paios.
ResponEliminaClídice, això sí que és estar al cas! La veritat és que en Bezsonoff és d'aquells escriptors infreqüents que tenen pàgina a la web i l'actualitzen sovint.
ResponEliminaSer ferreny, heus quina dèria... Ferreny com la cecina que serveixen al Resolís de la gracienca Plaça del Raspall. Un producte rotund que tant tastem paios com gitanos. Catalaníssims tots, que ningú ho dubti; salvador ni un, també cal dir-ho.
ResponEliminaL'estat francès ha porat la part "égalité" del seu lema fins a límits insospitats, especialment en el terreny lingüístic.
ResponEliminaNo he llegit -encara- res de Bezsonoff.
Eulàlia, encara haurem d’agrair viure en un estat tan ineficaç.
ResponElimina