Crisi o similar

Foto de batigolix vista a Flickr

No voldria fer un apunt ploramiques o sigui que demanaré d’entrada que us estalvieu els copets a l’esquena abans de confessar que darrerament estic una mica desanimat amb això del bloc. Potser la culpa la té l’astènia primaveral, com diria la Clídice, o és només una mera crisi de creixement. Perquè la veritat és que cada dia que passa em sento més ben acompanyat.

I potser en part és això; quan assoleixes un èxit modest, el teu ego demana més i es pregunta: i ara què? Quin ha de ser el proper pas? Aspirar a una conselleria? Rebre la Creu de Sant Jordi? I, la veritat és que no sé què respondre’m. De vegades, aquest món virtual que tantes bones estones ens ofereix, se m’apareix fútil i egocèntric. Altres vegades, però, penso que tots els món possibles són bastant fútils i egocèntrics, segons com te’ls miris. L’activitat humana és un quefer de formigues, que guanya amb la perspectiva.

En el fons el problema és que sóc un perfeccionista, terrible espècie que tendeix a l’esterilitat: res del que faig està a l’altura de les meves excessives expectatives. Mentre el bloc va ser un exercici d’escriptura lliure i inconscient, no em vaig haver de preocupar gaire del seu nivell de qualitat; però ara començo a sentir massa parells d’ulls fixats en la meva esquena, una situació que m’immobilitza i fa evidents les meves carències. Com puc escriure alegrement sobre coses de les quals en tinc un coneixement molt deficient? De fet, no crec que pugui considerar-me especialista en res, sóc l’amateur ideal, i amb aquest bagatge em moc pel món amb més pena que glòria. És possible que pugui enganyar-vos temporalment, però enganyar-me a mi mateix eternament ho veig més difícil.

Podria escollir el camí fàcil, les notícies de cada dia ens ofereixen motiu pel comentari irònic i fins i tot sagnant, com aquesta defensa del pollastre de pagès, reserva espiritual de la virilitat còsmica. Però jo preferiré quedar-me al costat rar.

Parlem de tipografia, per variar? Els tipus de lletres es poden separar entre les que s’anomenen de “pal sec” i les que tenen als extrems unes formoses cuetes, que en anglès s’anomenen serif i en català es diuen “gràcies”. A continuació podeu contemplar un mot escrit en Arial (pal sec) i en Times Roman (serif) per comparar les diferències.

VI VI

Les lletres de pal sec tenen un bon problema per fer distingir la “i” majúscula de la “L” minúscula. Avui he descobert que la tipografia Verdana, que és de la família pal-sec, guarda una anomalia i presenta “gràcies” en la seva “i” majúscula, com aquí es veurà:

VI

Posem-nos cínics. Amb el vell esperit de matar el porc i treure’n tot el profit possible, potser he estat escrivint un apunt de manual, del tipus “crisi del blocaire i reflexions que se’n desprenen”. El que equival a dir que aquest bloc gaudeix de bona salut. Encara que Alícia ja no visqui aquí.