Caravaggio a Roma

"I bari" a Fort Worth.

Michelangelo Merisi (Milà, 1571 - Porto Ercole, 1610), dit el Caravaggio degut a la població bergamasca on la família va traslladar-se el 1577, apart de protagonitzar una vida breu i plena de peripècies, digna d’una novel·la picaresca, és considerat el primer gran exponent de la pintura barroca i aquest any, per commemorar els 400 anys de la seva mort, s’està celebrant a Roma una important exposició que ha esdevingut la cirereta cultural de la temporada. Ha estat tal l’èxit de públic, que cal demanar dia i hora per fer la visita. Afortunadament, els nostres contactes diplomàtics amb la República de les Meravelles a la justament denominada Ciutat Eterna ens reservaren entrades per la visita un dilluns 22 de març a les sis de la tarda. L’exposició està instal·lada als meravellosos estables del Quirinal i la veritat és que fa goig de veure.

Cal que faci un incís per dir que a mi Caravaggio mai no m’ha produït cap estremiment estètic exagerat: no sóc gens barroc, els excessos em molesten i els seus jovenets ambigus que freqüenten la seva primera època em treuen de polleguera. Dit això, l’oportunitat de veure reunides 26 obres del mestre i fer una lectura orgànica de la seva carrera, no té preu. Així és fàcil entendre la seva visió revolucionària, allunyada de la tradició estàtica de tanta pintura religiosa.

"Sant Joan Baptista" als Museus Capitolins de Roma.

No em sembla detectar en Caravaggio cap desig d’épater el mecenes de torn. El seu joc dramàtic, on la foscor sovint venç a la llum, i la realitat física s’imposa sobre l’ideal iconogràfic, els llegeixo com a exercicis de sinceritat. La mostra conté tots els arguments per entendre tant la grandesa com l’originalitat del pintor amb obres vingudes d’Estats Units, Sant Petersburg, Dublín, Londres, Madrid, Florència, Milà, Estrasburg o la pròpia Roma.

Em meravella “La conversió de Sant Pau”, obra rebutjada per a la capella Cerasi de Santa Maria del Popolo i ara propietat privada. Quin garbuix d’actituds i encreuaments de braços! Sant Pau vesteix una faldilla “hulla” ben intrigant, que sembla néixer del seu propi ventre nu. Però encara és més estrany aquest Crist celestial, sostingut per un àngel que sembla actuar com a monitor de natació.

La versió definitiva, la que penja actualment a l’església, és potser una mica més convencional, però no evita tot allò que pugui ser sensacional. El cavall esdevé el segon protagonista i amb la seva pota alçada amenaça l’entrecuix de qui aviat serà Sant Pau.

Una peça especialment impressionant és el “David amb el cap de Goliath” de la Galleria Borghese on l’artista, sobre el qual penjava una sentència de decapitació, es retrata com el gegant vençut.

Jo, poc amic del drama, em quedo, és clar, amb aquest únic bodegó de la cistella de fruites. El gènere de la natura morta sempre ha comptat amb un fons de considerable foscor, detall que no crec que tingui res a veure amb Caravaggio. Aquí hi ha en primer terme una fruita i unes fulles clarament corruptes o corruptibles, i de fons una paret de color ambigu, però lluminós. Un color que enamora, diria jo, si no fos una descripció tan barata.

Apart de les 26 obres aplegades per l’exposició, és fàcil desplaçar-se per la ciutat i entrar a San Luigi dei Francesi per admirar la trilogia de pintures entorn de Sant Mateu, que constituïren els fonaments de la seva reputació, o el parell d’obres mestres a Santa Maria del Popolo (la conversió de Sant Pau i el perplex martiri de Sant Pere). O encara la “Mare de Déu dels peregrins” a l’església de Sant Agustí, que no vam poder veure per incompatibilitat d’horaris. Tot plegat suma pràcticament la meitat de l’obra coneguda de l’artista o sigui que, per qualsevol admirador del pintor, la cita a Roma és ineludible. Fins el 13 de juny.