L’ofensiva Carroll il·lustrada

La portada original em sembla superior a...

...la versió en castellà. Per què ho han hagut de fer?

Tothom ha acabat assumint que sóc un carrollià les 24 hores del dia, quan la veritat és que no hi dedico a l’ítem Alícia ni un moment del meu temps lliure, que prou feina tinc en donar marxa al bloc. Darrerament són els meus (sempre amabilíssims) lectors els que em proporcionen material per anar alimentant la sèrie i així aniré tirant fins que la seva generositat s’estronqui.

Amb motiu d’una recent celebració familiar, i com a prova de la previsibilitat que se’m suposa, em van regalar per duplicat el llibre “Alicia en Sunderland” de Bryan Talbot (Mondadori, 2010). Com que l’original és del 2007 i el seu possible interès ve matisat per un marcat localisme, sospito que la seva publicació ha obeït a l’imparable efecte comercial de l’estrena de la pel·lícula de Tim Burton.

No sabia res d’aquest dibuixant que, tot llegint la seva carrera, sembla haver estat un dels pares de l’underground britànic, ha fet escapades a la literatura de superherois (Batman, Judge Dredd, aquestes coses), matèria que m’és en general indiferent i, fins i tot té sèrie pròpia (Luther Arkwright).

Aquest monumental totxo (més de 300 pàgines) que és “Alicia en Sunderland” parla tant de l’Alícia, a la que a hores d’ara hauríem de conèixer prou bé, com de la ciutat de Sunderland, situada a la costa nord-est d’Anglaterra, propera a la frontera escocesa. De Sunderland no n’havia sentit parlar mai i d’entrada em pensava que era només un joc de paraules amb Wonderland; però no, resulta que allí hi viu des de fa quatre anys el dibuixant i això l’ha portat a fer-ne un homenatge sense rebre ni un cèntim de les corporacions locals.

El còmic és un collage de narrativa lliure, on es barreja tot tipus de material gràfic amb retalls d’història de la regió, dins dels quals s’hi entafora la vida de Carroll quan sembla convenient (pel que diuen el nostre amic victorià tingué molta connexió amb aquesta zona del país). El resultat és una mica espès, ja que no hi ha argument pròpiament dit, sinó una acumulació de dades històriques lligades per lliure associació d'idees. Hi trobarem des de personatges de còmic molt ben caracteritzats (semblen ser l’autor i els seus amics), instantànies passades per Photoshop, facsímils de documents històrics, els clàssics dissenys de Tenniel i fins i tot una (per)versió d’Hergé. El conjunt és gràficament interessant i narrativament impossible, repetitiu i narcisista. El final, un alegat antiracista amb glorificació de la Union Jack i focs artificials inclosos, és vergonyosament delirant.

El més curiós és que, en el seu afany per presentar el major nombre de dades possibles, Talbot repeteix moltes de les referències que jo he anat mencionant a la meva “Ofensiva Carroll”. Així hi trobareu el quequeig de Carroll, els dibuixos de Tenniel, l’esnob senyora Liddell, la Morsa i el Fuster, Poe i el seu “A dream within a dream” i, fins i tot, Lennon amb “I’m the Walrus”. Perquè el copyright és del 2007, si no l’acusaria de plagi. De totes maneres, i és una opinió totalment objectiva, a Talbot li ha quedat un llibre que és pur empatx. Oi que l’Ofensiva Carroll en píndoles és molt més fàcil de pair? (Ara digueu tots a cor que sí).