Anar a veure l’exposició “Federico Fellini, el circ de les il·lusions” (al Caixafòrum fins el 13 de juny) ha estat una bona manera de romandre comunicats amb la bella ciutat de Roma. Fellini, nascut al Rimini de la Romanya, va viatjar a Roma als dinou anys i ja s’hi va quedar per sempre. En una graciosa fotografia del 1944 Federico ha dibuixat un “fumetto” on es llegeix “Domani iniziamo la conquista del mondo!!!”. I a fe que ho va aconseguir.
Fellini és d’aquells artistes que d’una manera o una altra aconsegueixen connectar amb (gairebé) tothom. Tot alliberant els seus fantasmes més personals sempre acaben reflectint persones i experiències que ens poden tocar de prop i, malgrat l’artificiositat de les seves posades en escena, acaben deixant un pòsit de poesia i veritat. El segle XX no es podria entendre si deixéssim fora moltes de les inoblidables icones d’aquest realitzador i, per tant, una mostra del món visual fellinià té molt de sentit.
L’exposició és molt completa i abasta tots els motius de l’obra de Fellini a partir de vídeos, fotografies, cartells de pel·lícules, premsa de l’època i dibuixos fets pel propi director qui, recordem-ho, va iniciar la seva carrera com a ninotaire. En successives seccions hi figuren les desfilades, els paparazzi (paraula que ell va inventar), el circ, Marcello, el catolicisme, Giulietta, els grotescos, Nino Rota, Via Veneto, el còmic, la psicoanàlisi, Anita Erkberg, la televisió…
Interessants per menys coneguts els acudits publicats a la premsa de la pre-guerra, les fotonovel·les extretes de les seves primeres pel·lícules, el número especial que va dissenyar per Vogue o els seus còmics fets en col·laboració amb Milo Manara. Revelador el seu “Llibre dels somnis”, una mena de dietari de gran format on reproduïa gràficament i molt acuradament les seves visions nocturnes. I també d’obligada visió els spots que va rodar a les acaballes de la seva vida per marques com Barilla, Campari o Banco di Roma.
En resum, vaig anar sense esperar gran cosa de l’exposició i vaig acabar passant un parell d’hores envoltat d’aquella màgia tan especial i inconfusible que només podia sortir de la imaginació de Federico Fellini. Aneu-hi, per poc que us agradi gaudir de la vida.
Fellini és d’aquells artistes que d’una manera o una altra aconsegueixen connectar amb (gairebé) tothom. Tot alliberant els seus fantasmes més personals sempre acaben reflectint persones i experiències que ens poden tocar de prop i, malgrat l’artificiositat de les seves posades en escena, acaben deixant un pòsit de poesia i veritat. El segle XX no es podria entendre si deixéssim fora moltes de les inoblidables icones d’aquest realitzador i, per tant, una mostra del món visual fellinià té molt de sentit.
L’exposició és molt completa i abasta tots els motius de l’obra de Fellini a partir de vídeos, fotografies, cartells de pel·lícules, premsa de l’època i dibuixos fets pel propi director qui, recordem-ho, va iniciar la seva carrera com a ninotaire. En successives seccions hi figuren les desfilades, els paparazzi (paraula que ell va inventar), el circ, Marcello, el catolicisme, Giulietta, els grotescos, Nino Rota, Via Veneto, el còmic, la psicoanàlisi, Anita Erkberg, la televisió…
Interessants per menys coneguts els acudits publicats a la premsa de la pre-guerra, les fotonovel·les extretes de les seves primeres pel·lícules, el número especial que va dissenyar per Vogue o els seus còmics fets en col·laboració amb Milo Manara. Revelador el seu “Llibre dels somnis”, una mena de dietari de gran format on reproduïa gràficament i molt acuradament les seves visions nocturnes. I també d’obligada visió els spots que va rodar a les acaballes de la seva vida per marques com Barilla, Campari o Banco di Roma.
En resum, vaig anar sense esperar gran cosa de l’exposició i vaig acabar passant un parell d’hores envoltat d’aquella màgia tan especial i inconfusible que només podia sortir de la imaginació de Federico Fellini. Aneu-hi, per poc que us agradi gaudir de la vida.
...vaig llegir una anècdota, no recorde on, que em va encantar, crec que era de Tonino Guerra (guionista): un dia va trucar a Fellini i la minyona li va dir que dormia i no el podia molestar, ell li va dir que trucava per explicar-li un somni i ella immediatament li va dir que anava corrent a despertar-lo...
ResponEliminai un altra, deia que estava molt content perquè havia complert el vell somni de convertir-se en adjectiu...
Per tots els minuts de cinema que ens ha regalat es mereixeria una plaça a cada poble.
Jo vaig anar a l'exposició i corroboro que està molt bé, que te'n vas amb les mans plenes.
ResponEliminaA mi, Maria, m'agradaria convertir-me en conjunció, però no passo d'interjecció.
ResponEliminaOi que sí, Marta? Molt recomanable!
ResponEliminaEstava a l'agenda però ara com a "imprescindible"!
ResponEliminaMolt bé, Galderich, cal fer cas al comissari cultural ;p
ResponEliminaGràcies, me'l apunto. (com que em moc una mica per estímuls, ja m'he posat a escoltar Nino Rota: "Omaggio a Federico Fellini")
ResponEliminaOstres, jo encara no hi he anat tampoc, (últimament em fan una mica de mandra les exposicions), però suposo que al final hi aniré... Fellini m'agrada força. O, m'agradava, perquè fa temps que no veig cap pel·li seva...
ResponEliminaNino Rota, Brian, és un altre dels grans plaers que la vida et pot oferir.
ResponEliminaÒscar, és el problema que tenen els creadors morts; com que no estrenen, tendim a oblidar-los.
ResponEliminadoncs hi hauré d'anar no? i mira que t'agrada donar feina ;)
ResponEliminaClídice, quan entres a casa meva, ja saps que sortiràs amb deures. I pobra de tu que no els facis! ;p
ResponEliminaFeina feta, ho he passat de conya.
ResponEliminaL'Anita Ekberg... recordo aquella cançó del Bob Dylan en la que li suggeria al president Kennedy que reunís a la Anita a la Sofía i a la Brigitte i que el país creixería :)
Me n'alegro, Prat. Anita + Sofia + Brigitte, això sí que seria una veritable Unió Europea.
ResponElimina