G-8

Aquest diumenge, just passat, ha tingut lloc un esdeveniment d’importància mundial (almenys al pati de ma casa, que és molt particular). No, no en trobareu menció a cap dels mitjans de comunicació convencionals, que ja se sap que estan venuts a foscos interessos econòmics; però per això precisament existeixen pàgines com aquesta que expliquen tot allò que realment importa. L’acte, impulsat per la iniciativa de l’epicuri i inconscient Leblansky, ha aplegat en una mansió dels encontorns de la metròpoli una part del bo i millor que es pot trobar a la catosfera (modèstia, molt i molt apart).

Jutgeu vosaltres mateixos el privilegi de compartir una estona amb figures tan estimulants com les següents:

• la melòmana Llum de Mainoestard
• la sal i el pebre que és la Clídice d’Un tel als ulls
• l’esteta feréstec que és en Girbén des de Foravial
• l’entomòleg de les imatges, Carles Hernando i el seu Gabinet Negre
• el jubilat roba-escenes, Ernesto Niebla que ens diu Per on camino
• el nostre bibliòfil de capçalera, Sant Galderich amb el seu Piscolabis Librorum
• i l’amfitrió, Mr. Feelgood Leblansky d’Enceneu els llums!

Afegiu-hi una nodrida representació de resignades princeses i prínceps consorts, més la lluminosa visita de l’Elena qui, després de veure tanta vellúria, ha optat per anar a una altra banda a menjar una pizza.

Hi ha hagut una absència notable, precisament la del blocaire que motivava la trobada. Però malauradament en Salvador Macip no ha pogut volar des d’Anglaterra. No sé si he entès bé la seva excusa; crec que uns natius l’estaven sacrificant a un volcà d’Islàndia. Coses de ser mediàtic.

Tot i que no era l’objectiu principal de la cimera, també s’ha menjat i s’ha begut, per allò de no fer un lleig. Ha estat un menú d’allò més heterogeni: espaguetis a la tinta de calamar, bistec de jubarta (pescada al jardí per Leb l’hivern passat), albergínies amb alfàbrega, amanida, croquetes de l’Ernesto (preparades abans que aquest plat entrés a la decadència) i les cèlebres olives salvatges de Galderich (utilitzades a moltes tribus com a ritual d’iniciació). Els postres han arribat des de tots els punts cardinals del país i, de passada, hem robat uns sorbets de maduixa i kiwi als confiats veïns. S’ha begut cervesa corsa de castanya i de maquis, que en Girbén ens ha dut de contraban, vins del quasi-Penedés, cava de Tiana i, sobretot, ha corregut l’aigua de València que ha preparat l’alquimista Carme J.

Però, és clar, el que realment importava, la raó de la trobada, era l’intercanvi d’opinions sobre qüestions de la màxima rellevància entre algunes de les ments més preclares del planeta. Ha obert la part més transcendent de l’acte la radiofònica veu de Clídice, que ens ha llegit els goigs de Sant Perfecte. Amb això hem aconseguit 50 dies d’indulgència plenària. No sé per a què serveix. Però, oi que sona bé?

A continuació s’han iniciat els debats en sessions d’un perfecte desordre. Les neurones encara em bullen davant del record de tanta intel·ligència desplegada. En un resum d’urgència diré que s’ha parlat, entre moltes altres coses que lamentablement he oblidat, del següent: de l’Alícia de Tim Burton (que ningú no ha vist), de l’audiovisual, el karaoke i les esglésies sardes, de la decadència de la croqueta, de l’erotisme (o més aviat la manca de) als partits polítics, de la millor manera de cremar un llibre, de si l’arrós de la paella ha de ser blanc o groc, de la hibernació de Walt Disney, de la higiene als lavabos de dones, de la nova escriptora d’èxit J. K. Bowling, de l'apostassis i la crema d’esglésies, dels cadenats al pantalà de Badalona, de xuclar insectes per un tub…

Res, aquest G-8 (que havia de ser G-9) marcarà un abans i un després. Ja veureu com, de mica en mica, els del fòrum de Davos vindran a buscar-nos. I els direm que no, oi xatos?

[He intentat fer un reportatge fotogràfic i he descobert que les persones es mouen més que el que mengen. Disculpes!]