David Byrne troba la seva “Evita”

Quan un artista gasta massa frases en explicar els motius de la seva obra, mal senyal. Almenys això és el que vaig pensar en llegir el llarg text que presenta l’últim disc de David Byrne, “Here Lies Love”, una col·laboració amb el geni del “dance” Fatboy Slim.

Sabem que el format àlbum està condemnat a passar a la història, que ara els consumidors de música prefereixen baixar-se els dos “hits” que sonen i oblidar tota la resta. No sé si presentar el disc com un cicle de cançons (els termes “òpera rock” i “òpera pop” són absoluts tabús, desprestigiats des de fa dècades), amb les seves continuïtats i els seus lligams interns atraurà més públic a descarregar-se l’obra sencera. Jo ho dubto.

Més discutible és l’elecció de “tema”. A Byrne, pel que confessa, fa anys que l’encaterina la figura d’Imelda Marcos i ara s’ha decidit a fer una col·lecció de tonades discotequeres que relaten la biografia d’aquesta senyora, des dels seus inicis provincians, enmig d’una prestigiosa família vinguda a menys, fins el seu exili de l’any 1986, tot passant pels seus fulgurants anys presidencials. [Voluntàriament deixa fora les anècdotes dels 18 abrics de visó i els més de 3.000 parells de sabates, que es descobriren a posteriori.]

Byrne hi troba en la figura d’aquesta atractiva ex-miss una barreja d’ambició, poder i fabulació. Es pregunta, un tant retòricament, què és el que mou aquest tipus de personatges. Jo, la veritat, m’ho miri com m’ho miri, no hi veig en la senyora Marcos cap grandesa shakesperiana. Només l'enèsima història de polítics populistes que accedeixen al poder de forma (diguem-ne) democràtica i que després, enllaminits per les delícies de la corrupció, no hi ha manera de fer-los fora.

A partir de frases realment dites per la primera dama, Byrne ha construït un fil argumental en el qual a l’ascensió d’Imelda s’hi contraposa la caiguda de la seva minyona i primera confident, Estrella Cumpas. Argumentalment, pel meu gust, té el gruix del paper de fumar.

Musicalment, és tota una altra cosa. Byrne s’ha inspirat en la música disco dels anys 70 que podia sonar al Studio 54, on Imelda era una de les reines de la pista, i per interpretar les cançons s’ha envoltat de dives de generacions diverses. Així, apart de Byrne, que canta dos temes, i de Steve Earle, que en canta un, les 20 cançons restants presenten veus femenines per a tots els gustos. Hi ha veteranes com Cyndi Lauper, Sharon Jones o la Kate Pierson de The B-52s, representants de la generació intermitja, com Tori Amos o Natalie Merchant (ex 10.000 Maniacs) i gent més nova com Sia Furler (que ha col·laborat sovint amb Zero 7), la interessant St.Vincent o la chansonière Martha Wainwright. Hi ha també un munt d’artistes que només em sonen de nom o que he hagut de buscar directament a la Wiki. Entre les primeres, l’electrònica Róisín Murphy (ex Moloko), Florence Welch (de Florence and the Machine) i Shara Worden de My brightest diamond. De les segones, la sueca trasplantada a New Orleans Theresa Andersson, la cantautora Nicole Atkins, la francesa Camille, la cantant de jazz filipina Charmaine Clamor (déu n’hi do quin nom!), la cantant i actriu Nellie McKay, la cantant country Allison Moorer, les britàniques Candie Payne i Alice Russell o la novíssima Santigold.

Si això us sembla una petardada absoluta, no anireu gaire errats; però amb els anys confesso que vaig desenvolupant una feblesa per certes petardades, sobretot si estan fetes amb la varietat, el gust i la marxeta, com és el cas. Una col·lecció d’omple-pistes ideal per una festa o senzillament per fer les feines de la casa amb peus alats.