La fillola fugaç

No serà necessari presentar a aquestes altures la Comtessa d’Angeville, habitualment enfilada a la seva Muntanya Màgica. Des de fa molts mesos a casa li seguim la pista per saber com li va. La Comtessa és un cul inquiet que rarament para a l’Alqueria d’Asnar (Alacant), d’on és originària. Darrerament ha passat temporades a Noruega, a Equador i a Finlàndia, però també ha estat vista al nord d’Itàlia o a Navarra, i no crec que ni ella mateixa sàpiga on es trobarà d’aquí sis mesos.

En el seu bloc, la Comtessa ens explica com li va per aquests mons de déu i com s’espavila en el dia a dia. És una persona vital, que no té por en arremangar-se i ficar el nas en els costums de les societats que l’acullen. Amb ella hem assistit a un partit de trinquet a l’Equador, hem pescat en el gel de Lapònia o hem pedalat en busca d’un bar a 30º sota zero. També hem compartit amb ella els seus esporàdics atacs de nostàlgia i tot el devessall de records de l’Alqueria i les seves gents que els acompanyen.

Si bé el contingut dels seus apunts és sempre interessant, el que la fa una blocaire excepcional és la forma com ho explica. La Comtessa utilitza un llenguatge col·loquial que li surt a doll, sense parar-se gaire a pensar en normatives ni estructures de discurs, com si només les vísceres dictessin els seus textos. Amb això aconsegueix uns fragments que sovint se t’emporten amb una força irresistible, amarats de la frescor vital de la seva terra, gràcies a allò que en diuen el geni del llenguatge, que ella clarament té. A casa en som fans.

La Comtessa es nota que és una persona llegida i que, sospito, potser té un empatx d’escriptors de la “beat generation”. Per això, de vegades surt amb algun estirabot nihilista, com si ja hagués estimat tots els cossos i hagués llegit tots els llibres i estigués disposada a engegar-ho tot a fer la mà. De fet, crec que aquesta tendència la va perdent amb el pas del temps, i molt que me n’alegro. I no és que jo tingui cap dret a dir-li com ha de viure la seva vida, però em sembla que, per l’edat que té, no li pertoca (o potser, precisament per l’edat que té, li pertoca fer aquests gestos).

I és que, malgrat tot el seu passat de viatges, farres, sexe, drogues i rocanrol que ens la presenten com una dona que és de tornada de tot, resulta que la Comtessa té poc més de 20 anys. Estic segur que no vam ser els únics dels seus lectors que ens vam quedar de pasta de moniato, quan ho va revelar al seu bloc, i alguns encara no la creuen.

A partir d’una mútua estimació i per camins que ara no tinc clars, la Comtessa ens va demanar que fóssim els seus padrins virtuals i, és clar, no li vam poder dir que no. Internet és un medi jove i les obligacions que tenen els padrins envers les filloles virtuals estan encara per escriure. De totes maneres, quan vam saber que aquest diumenge passat aterrava a Barcelona des de Helsinki per prendre un tren a València poques hores més tard, vam tenir clar que calia anar-la a trobar i protegir-la dels perills de la Gran Encisera.

La recollírem a l’estació de Sants i, com que la Comtessa no té vocació urbana, la vam dur a passejar pels carrerons de Gràcia, que eren plens de festa i d’olor de flor de tarongina. Van ser tres hores ben agradables que vam aprofitar per conèixer-nos una mica millor, gràcies a aquesta barreja d’intimitat, curiositat i confiança que també es pot trobar a internet.

Si féssim cas a la visió periodística d’això que en diuen “xarxes socials” (i que, de fet, per altres mitjans, són més velles que l’anar a peu), tot el que s’hi pot trobar són mitjans per fer negoci, frivolitat, narcisisme i algun “serial-killer” com a guinda del còctel. Però, com estan demostrant les recents desvirtualitzacions primaverals, potser són també un nou mitjà d’arribar al mateix lloc de sempre: a la costellada al camp, a la cervesa o el “ristretto” al sol d’una terrassa, a la conversa relaxada amb els amics de tota la vida.

Sí, he dit amics de tota la vida.