dimecres, 7 d’abril de 2010

Més secrets de l'Unicorn


Els amics de Tintín no en tenim mai prou; un cop inoculat, el verí ja no t’abandonarà, encara que hagis superat els 77 anys. De tant en tant, les ganes de llegir nou material sobre el teu heroi, t’indueix a llegir assaigs sobre l’obra d’Hergé, tot i que, francament, la majoria em semblen elucubracions amb poca substància real i un excés d’aparell teòric. Amb “Tintin and the secret of literature” de Tom McCarthy (Granta Books, 2006) m’ha succeït ben bé això. Ajudat per eines de la psicoanàlisi, la semiologia i la teoria literària, estableix brillants connexions entre els diversos leit-motiv de l’univers Hergé, connexions tan possibles i arbitràries com qualsevol altres.

Tot i això, el llibre m’ha revelat una hipòtesi tan plausible com sensacional que no havia sentit mai abans i que no em puc resistir a comentar. Es refereix al díptic d’aventures “El secret de l’Unicorn” i “El tresor de Rackham el Roig”, un dels cims de la sèrie, amb una de les trames més rodones (precisament Spielberg està en curs d’adaptar-les). Caldrà que primer resumeixi una mica el seu argument.

Tintín compra als encants la maqueta d’un vaixell antic, l’Unicorn, com a regal pel capità Haddock. El vaixell resulta ser idèntic al que apareix a un retrat d’un avantpassat del capità, el cavaller François d’Hadoque. El capità rescata vells manuscrits guardats en un bagul i reviu les aventures d’aquest bucaner del segle XVII. Després d’un enfrontament amb el pirata Rackham el Roig, el cavaller quedà en possessió del tresor d’aquest darrer, varat a una illa del Carib durant dos anys.

Paral·lelament es descobreix que existeixen dues maquetes més de l’Unicorn i que uns malvats antiquaris, els germans Loiseau, intenten apropiar-se de les tres, ja que cadascuna d’elles conté una pista per conèixer la localització del tresor. La primera part de l’aventura culmina al castell de Moulinsart, propietat dels antiquaris, on Tintín desxifra les coordenades geogràfiques del tresor.

El segon llibre narra l’expedició que fan Tintín i els seus amics fins a l’illa del Carib on va romandre el cavaller d’Hadoque durant dos anys. Tot i que trobaran nombrosos vestigis de la seva estada, el tresor no apareix. De nou a casa, el professor Tornassol restaura els vells pergamins descoberts a l’illa i així es revela que el rei de França havia concedit al cavaller d’Hadoque el castell de Moulinsart. El castell es troba en venda des de la detenció dels germans Loiseau i, gràcies als diners guanyats per Tornassol amb la patent del seu submarí, el capità pot recuperar la mansió dels seus ancestres. En una irònica pirueta final, mentre els nostres amics fan “le tour du propietaire”, Tintín descobreix on es troba el tresor, precisament als soterranis del castell.

Serà pertinent recordar ara que la clau del misteri són els tres papers ocults als pals de les maquetes, on es pot llegir: “Trois Licornes de conserve vogant au soleil de midi parleron. Car c’est de la lumière que viendra la lumière. Et resplendira.” I efectivament, superposant els tres documents i llegint-los a contrallum, es pot desxifrar la latitud i la longitud de l’illa buscada. Però, qui era aquest rei francès per al qual navegava el cavaller d’Hadoque? Ni més ni menys que Louis XIV, també conegut com el Rei Sol (ho pesqueu?) El monarca, en el seu document de concessió de Moulinsart s’expressa en els següents termes afectuosos: “notre cher et aimé François, chevalier d’Hadoque”. El psicoanalista Serge Tisseron observa que els monarques de l’època, enlloc de reconèixer els seus bastards, els oferien possessions. Aquesta seria una conjectura peregrina, si no fos perquè a l’inici de l’aventura següent, “Les 7 boles de cristall”, es pot veure sobre la porta d’entrada del castell un dofí coronat, o sigui un “dauphin”, és a dir el fill del rei de França. Qui ens havia de dir que el bon capità Haddock era descendent directe de Louis XIV!

Però encara hi ha més. Un fet biogràfic que no es va conèixer fins després de la mort d’Hergé és que la seva àvia Marie Dewigne treballava com a donzella al castell de la Comtessa Errembault de Dudzeele i que va ser mare soltera dels bessons Léon i Alexis, oncle i pare d’Hergé respectivament. La comtessa, per salvar les aparences, va organitzar un “casament blanc” amb un jardiner de cognom Remi, home que aviat se’n va desentendre i desaparegué de les seves vides. A la pregunta de qui podia ser el veritable pare de les criatures, els bessons solien respondre frases del tipus “Millor que no ho sàpigues, que encara agafaràs fums”. Algun noble visitant de la comtessa? Fins i tot un membre de la reialesa? Potser mai no ho sabrem, però Hergé a l’escut d’armes que he mencionat abans dibuixa també uns infants bessons que flanquegen el dofí. No deixa de ser curiós i intrigant. I jo encara diria més, no deixa de ser intrigant i curiós.

18 comentaris:

  1. El passat de l'Hergé sembla més interessant fins i tot que el del Haddock! No havia sentit mai la teoria aquesta de Lluis XIV, i això que em creia tintinòfil de pro...

    ResponSuprimeix
  2. Igual m'ha passat a mi, Salvador, i per això m'ha semblat interessant compartir-ho.

    ResponSuprimeix
  3. Mille sabords! Tanta absència d'històries d'amor i sexe als còmics havia d'amagar algun fet d'aquest estil...

    Confiem que la Fanny i el Nick Rodwell mai llegeixin aquestes insinuacions o ja em veig en McCarthy i n'Allau de bracet als jutjats :)

    ResponSuprimeix
  4. no "tintinejo" però m'ha semblat un apunt realment fantàstic :) ben rodó mestre :)

    ResponSuprimeix
  5. No cridis al mal temps, Puig, que aquest parell són capaços de demandar fins i tot els meus lectors o sigui vosaltres.

    ResponSuprimeix
  6. Gràcies, Clídice, al final acabaràs combregant amb rodes de Tintín.

    ResponSuprimeix
  7. Vaja, també ets un tintinoleg... Jo no l'he seguit mai, jo era dels d'Astèrix... Però la història que expliques és interessant.

    ResponSuprimeix
  8. Home, Òscar, és que per fer volar coloms i elaborar teories estranyes res com Tintín i companyia.

    ResponSuprimeix
  9. Spielberg adaptando Tintín? Qué saldrá de eso... No sé si alegrarme o echarme a temblar jeje

    ResponSuprimeix
  10. Spielberg y Jackson, Sufur. Una trilogía que empezará a estrenarse el 2011. Con el niño de Billy Elliot haciendo de Tintín. Pavor.

    ResponSuprimeix
  11. Beneída raça, la dels tintinòfils...
    Magnífic post, Allau.

    ResponSuprimeix
  12. Curiosa troballa, Allau. Gràcies per compartir la informació. I quanta raó tens amb que els tintinòfils ens trenquem les banyes per cercar qualsevol item que faci referència, ni que sigui de refiló, al tema. Sagrat fetitxisme...

    ResponSuprimeix
  13. Gràcies, UQV. Ja he llegit que ha firat el seu propi Moulinsart per vies més plebees.

    ResponSuprimeix
  14. Il·lustre Leb, mestre en estudis syldaus, ets un exemple per tots nosaltres.

    ResponSuprimeix
  15. Qui ho ha dit, que no hi ha històries d'amor i sexe, als Tintín? Mmh... No m'atreveixo a fer públiques les meves sospites. Tothom les té, suposo, oi?

    ResponSuprimeix
  16. Prefereixo no entrar en aquest tipus de conjectures. L'únic personatge amb vida amorosa més o menys explícita és la Castafiore (per què, si no, els homes li regalen tantes joies?)

    ResponSuprimeix
  17. Certament no en tenim mai prou.
    No coneixia això de l'àvia d'Hergé

    ResponSuprimeix
  18. Ni jo, Deric, sembla que encara podem tenir més revelacions "sensacionals".

    ResponSuprimeix