dimarts, 29 de juny del 2010

Orgull i mandra


Ahir se celebrà el Dia Internacional de l’Orgull Gai i jo, com ja he fet amb altres diades reivindicatives, ho menciono en una altra data, encara que sigui per recordar  que tots els dies de l’any hauríem de tenir presents aquelles causes justes per les que val la pena lluitar.

De totes maneres, en els darrers anys, les celebracions entorn d’aquesta diada ja no es centren en el dia 28 de juny, sinó que es desplacen als caps de setmana propers i es combinen de manera que no es trepitgin les unes amb les altres (a Barcelona la desfilada es realitzà el passat diumenge a la tarda). No ocultaré que, com amb moltes altres festes multitudinàries, s’hi han afegit també interessos comercials, especialment del sector turístic; però com que és una bona causa, passaré per alt aquestes motivacions espúries.

Per tant, com pertoca al mes de juny, se’m desvetlla la meva moderada militància i faig la meva aportació de temporada a la qüestió; encara que, si us he de dir la veritat, em fa mandra, molta mandra. Serà que ja he viscut molts “orgulls” i que, malgrat els indubtables avanços que s’han anat produint en la legislació, la mentalitat de les persones no ha canviat tant i que, any rere any, t’has d’enfrontar amb problemes similars. Cansa sí, cansa molt.

Cansa que a la feina, on tothom malda per ser políticament correcte, renovable i sostenible, la paraula més usada sigui “mariconada” i que, en qualsevol vermut o àpat de treball, tothom trobi tan divertit fer cabòries sobre les tendències sexuals dels absents.

Cansa que els adolescents (i els que no ho són), quan volen desqualificar un jugador de l’equip contrari, diguin que és gai.

Cansa que, de cop i volta, els pares d’un amic li diguin que ja no volen saber res del seu xicot, que “aquestes coses no estan bé”.

Cansa el senyor Duran i Lleida i cansen els seus comentaristes (fins i tot alguns que l’intenten rebatre, amb els seus exabruptes, no ens fan cap favor).

Cansen els que diuen “jo no tinc res contra els homosexuals”, els que diuen “no he considerat mai l’homosexualitat com una malaltia”, els que diuen “tinc molts amics homosexuals”. A continuació sempre ve un “però”.

Cansen els que parlen del que és “natural” i el que no ho és, els que parlen del que és “normal”, del que és “majoritari”, del que s’ha fet “tota la vida” i del que “déu mana”.

Cansen els que, any rere any, qüestionen la forma de celebrar l’orgull, com si hi hagués una forma correcta de comportar-se com a gai i aquesta fos el passar el més desapercebut possible.

I cansen finalment els que no entenen la paraula “orgull” i diuen que ningú no hauria d’estar orgullós de ser com és, tot oblidant que la paraula “ORGULL” continuarà tenint sentit fins el dia que la societat en ple no consideri que ser gai no és cap VERGONYA.

25 comentaris:

  1. òndia! ets gai? no fotis tio! ;) per cert, has dormit mai en una hamaca? s'hi dorm de fàbula! :)

    si que cansa haver de reivindicar normalitats, l'una al darrera de l'altra.

    ResponElimina
  2. Em cansen els qui presumeixen de tenir amics homosexuals per donar-se pisto de tolerants i moderns. Ho fan també amb els negres, gitanos... i amb qui calgui que surti de la seva normalitat.

    Bon dia!

    ResponElimina
  3. Aquestes coses que et cansen són les més fatigoses, realment, aplicades a aqualsevol col·lectiu "minoritari". Em sembla que la gent "normal" necessita crear-se aquesta ficció de normalitat per sentir-se segura, i alhora es permeten la "tolerància": tinc un amic moro, tinc un amic anarquista... però bona persona.
    Recordo que una vegada em vaig voler ajeure en una hamaca i vaig anar a petar de morros a terra.

    ResponElimina
  4. M'encanten els bons nusos, i estic orgullós de teixir i cosir (la darrera hamaca que he teixit és la .7).
    Si posar-nos drets ens va fer homes el teixit ens va civilitzar.

    ResponElimina
  5. Ai, que jo sóc dels últims, Allau, vull dir que no m'agrada orgull, per molt just i necessari que sigui. Ni orgull ni prejudici, tret que ho signi l'Austen, és clar.

    ResponElimina
  6. Matilde, jo em sento una mica com tu. Però tinc dubtes. Tinc la percepció que fomentar l'orgull potser fomenta la diferència, més que no pas la normalitat. Em crea dubtes. No n'estic segura del tot.

    En tot cas és cert que mentre portem les etiquetes penjades dels col·lectius discriminats: "sóc homosexual", o "sóc dona", o "sóc immigrant", o "sóc ginato", o el que sigui, significa que encara hi ha camí per recórrer.

    ResponElimina
  7. Clídice, crec que hi vaig dormir una vegada. Prefereixo el llit, dec estar cansat.

    ResponElimina
  8. Bon dia, Galde. En realitat el que té mèrit és no tenir cap amic gai.

    ResponElimina
  9. Lluís, la gent "normal" pensa amb el melic i no s'adona que és tan anormal com tothom.

    ResponElimina
  10. Girbén, m'has fet recordar que tinc una hamaca pendent de penjar. A veure si hi trobo el lloc adient.

    ResponElimina
  11. Matilde i Eulàlia, com volia donar a entendre, no s'ha d'interpretar aquest orgull com un sentiment profund, sinó com una estratègia de lluita que s'oposa a la vergonya.

    I dels col·lectius que esmentes, Eulàlia, els gais som els que portem l'"etiqueta" més amagada. Si no ens fem visibles, molta gent pot pensar que no existim.

    ResponElimina
  12. Era difícil trobar una foto més adient al lema: orgull i mandra. Des que era petit he sentit atracció per les gandules de penjar; posats a donar-els-hi un doble sentit, per a mi representaven una mena de mandra lúdica.

    I respecte del tema que a tu et provoca cansament, deixem dir-te que, una vegada més, estem davant de l'ampolla mig buida o mig plena: mai s'ha avançat prou des de el punt de vista de qui pateix la discriminació o, pitjor encara, de qui es sent tractat amb condescendència o com una especie en perill de extinció, però si miro enrere fin on m'arriba la vista (que és bastant) deu ni do com han canviat les coses en aquest i en d'altres assumptes similars.

    ResponElimina
  13. Gràcies, Brian, per comentar la foto, efectivament em va costar molt trobar el que buscava.

    I sí, jo també puc mirar enrere i apreciar els canvis (més externs que de mentalitat); però quan ho ho vius en primera persona, et preguntes una vegada i una altra perquè hem de viure a mercè de les agressions. Entendràs que cansi i que, almenys un cop a l'any, em desfogui.

    ResponElimina
  14. tengo idéa de que las hamacas son incomodísimas pero esta que has colgado en la entrada de hoy es una auténtica preciosidad, valdría la pena intentar una siesta en ella...

    ResponElimina
  15. Pilar, pues más de uno ha comentado por aquí que se está en la gloria en ellas. Todo es cuestión de probarlo.

    ResponElimina
  16. Allau,
    Com ho hem de fer? Creus que hi ha maldat quan dic que tinc un amic gai? El col·lectiu gai no ajuda massa a l'hetero en qüestions de llenguatge a fi de no ferir susceptibilitats. El col·lectiu gai és poderós. La obligada marginalitat us ha unit però no em feu sentir culpable de no expressar-me com vosaltres voleu o bé, dieu-me com m'haig de referir a vosaltres, què puc dir i què no. Això és: Un manual bàsic d'instruccions.
    A mi tampoc m'agrada la paraula Orgull tant si s'empra en superficilitat com no. L'orgull és un sentiment primari, propi de l'individu que no té res més o que no sap què té. Canvieu Orgull per Dignitat i potser no celebrareu cap dia en especial i, a la vegada, els celebrareu tots.
    Amb respecte indubtable.

    ResponElimina
  17. Comprenc que, venint d'on venim, encara s'hagi de reivindicar tot. Estic en contra de l'excessiva compartimentació humana, en el fons acabem dividint el tema entre els qui ho són i els qui no ho són i s'oblida que no som d'una peça i que no sempre som així o aixà, s'oblida el gran pes de la bisexualitat que, en major o menor grau, és la meva opinió, tots portem en l'equipatge vital. Sembla que la nostra societat està més tranquil·la amb les etiquetes, és un altre tema molt diferent, però també ens cataloguen, avui, en independentistes o no-independentistes, en socialistes i convergents... Ser de tot una mica o de res en concret és el que inquieta més a la societat benpensant, encara que sigui benpensant progre.

    ResponElimina
  18. Glòria, potser no m'he explicat bé. Evidentment no hi ha cap mal en tenir amics gais i en dir-ho. No et cal cap manual d'instruccions d'ús, que estic segur que et saps moure molt bé per la vida. Jo em referia especialment a tots aquells que encapçalen el seu discurs amb frases així, com si es penjessin una medalla, per etzibar a continuació alguna opinió homòfoba

    ResponElimina
  19. Júlia, estic molt d'acord en no compartimentar i espero que aquest bloc en sigui una bona mostra. Me n'adono ara que el meu desfogament, tot i ser sincer no l'he publicat en el lloc adequat. Potser alguns lectors s'han sentit aludits, quan precisament sou vosaltres els lectors els que millor em tracteu. En certa manera era un text adreçat a algú que no el llegirà mai.

    ResponElimina
  20. "Un text adreçat a algú que no el llegirà mai."

    Això m'ha arribat, Allau. Em sembla que és el que fem la meitat de les vegades, escriure textos adreçats a algú que mai ens llegirà. Som com el naufrag que posa un missatge en una ampolla. Per dir-ho amb un exemple més prosaic, és com les campanyes de civisme que endeguen les institucions: els que les llegim no les necessitem i els que les necessiten no les llegeixen.

    ResponElimina
  21. Doncs a mi em molesten en certa manera els gais!

    Coincideix que els que conec són unes persones magnífiques se'n vagin al llit amb qui ho vulguin, tant és!
    Però les dones heteros ens perdem companys que seria una delícia tenir en tots els aspectes!

    La foto de l'hamaca és genial!

    ResponElimina
  22. Com que m'he llegit el teu post però no sabia què dir més enllà del típic "molt bé, m'ha agradat", he pensat: "mira, llegiré els comentaris a veure què diu la penya i així m'inspiro". I m'han agradat, però segueixo sense saber què dir, o sigui que al final, em quedo amb el "molt bé, m'ha agradat", haw, haw!

    ResponElimina
  23. Sí, Brian, però com que no ens donen programes de ràdio o televisió (ni ganes!), ens hem de conformar a despatxar-ho tot en aquestes pàgines innocents que no tenen cap culpa.

    ResponElimina
  24. Carme J., tot és posar-s'hi, que de més verdes en maduren. En conec casos i no és qüestió de teràpies aversives sinó de "feeling" entre persones.

    ResponElimina
  25. Leb, molt a propòsit, a la columna d'Ignacio Vidal-Folch a EL PAÍS explicava l'anècdota de l'emperador Francesc Josep (austrohungar ell) a qui li van preguntar la seva opinió sobre un nou edifici vienès. L'emperador va dir que el casalot li semblava una estació de trens. L'endemà l'arquitecte es va fotre un tret. A partir de llavors, Francesc Josep sempre deia "Molt bonic. M'ha agradat molt".

    La gente al oirlo pensaría "el emperador no tiene opinión", pero es probable que, muy al contrario, tuviese una opinión muy precisa sobre el valor de la opinión en general y sobre el de la suya en particular.

    O sigui que haw, haw!

    ResponElimina