dimarts, 15 de juny del 2010

Tolstoi fuig en tren

 
El proper 20 de novembre es commemorarà el centenari de la desaparició del gran escriptor Lev Tolstoi. Permeteu-me que m’avanci a escriure’n amb motiu de l’estrena de “The last station” (Michael Hoffman, 2009), que parla precisament dels mesos que precediren la mort del novel·lista a la remota estació de trens d’Astapovo.

L’escriptor, reconegut ja en vida com un dels gegants de la literatura, després d’escriure “Ana Karenina” (1877), quan ja s’apropava a la cinquantena, va començar a virar cap a una interpretació radical del missatge de Crist, renegà de les seves obres anteriors i va anar aparcant la ficció per dedicar-se a la propagació del seu nou credo. La seva personal lectura dels Evangelis i, en particular, del Sermó de la Muntanya el conduïren a un cristianisme anarquitzant que rebutjava qualsevol església, estat o forma de poder, incloent-hi la propietat privada. Molts dels seus admiradors, com ara Turguenev, no comprengueren aquest canvi de rumb i l’instaren a que tornés al món estrictament literari. Però Tolstoi persistí tossudament en aquesta senda fins a la seva mort. Precisament estic llegint ara “El regne de Déu és entre vosaltres” (una de les seves obres doctrinàries i un dels meus “santjordis”) i algun comentari al respecte apareixerà de ben segur properament en aquestes pàgines.

Tolstoi, que era comte, pertanyia a una família de l’aristocràcia més rància, i és molt lògic que la seva senyora, la comtessa Sofia (que li havia donat 13 fills), no veiés amb bons ulls la conversió del seu marit, que posava en perill l’herència dels seus descendents. No ha de ser fàcil conviure amb un personatge messiànic (segurament per això Crist no va viure mai en parella). D’això parla precisament la pel·lícula.

Cinematogràficament correcta (nivell diumenge a la tarda), amb un guió que afavoreix el to tragicòmic i presenta alguna llacuna (per què tots els “paparazzi” són presents a l’agonia ferroviària de l’escriptor, mentre que la comtessa no en sap res fins que el secretari no li envia un telegrama?), podríem oblidar-la fàcilment si no fos perquè planteja qüestions interessants sobre la manera com la negació de qualsevol església inevitablement en crea de noves, o com l’amor, l’afecte o com li vulgueu dir, està pel damunt de qualsevol ideologia.

Però el que salva definitivament “The last station” són els seus intèrprets. Paul Giamatti, amb els seus recargolaments de bigoti, potser es passa en el seu paper de tolstoià extrem, i acaba com caricatura del dolent de la pel·lícula; però James McAvoy expressa perfectament l’atabalament del jovencell que es troba de sobte en el paper de secretari del colossal escriptor. I llavors tenim a Christopher Plummer i Helen Mirren, i aquest duel d’histrions veterans i excelsos mereix tots els aplaudiments. La Mirren és una tigressa d’aquelles que “mata por sus hijos” o per un amor que encara, després de 48 anys, no ha mort del tot, ella sola ja val el preu de l’entrada. Però el Tolstoi de Plummer, contràriament als meus prejudicis, és una figura més càlida i menys dogmàtica del que caldria esperar d’un il·luminat; irònicament es declara poc “tolstoià” més d’una vegada. No sé si aquest retrat correspon a un correlat històric, potser ni m’importa, almenys evita l'encartonament propi d’aquest tipus de produccions. Si oblido que aquests personatges van existir realment, me’ls crec igualment, i tant que me’ls crec!

17 comentaris:

  1. Ara que he acabat els exàmens (més o menys) me l'apunto per recuperar el temps perdut!

    ResponElimina
  2. Tal com anem els blogaires, potser el teu post d'avui anticipa i anuncia un futur homenatge a en Lev?

    ResponElimina
  3. Tinc ganes d'anar-hi encara que em fa una mica de por. Tinc debilitat per la pobra Sofia que veu com moren alguns dels seus nombrosos fills mentre el seu il·luminat marit escriu, escriu i escriu. De tota manera tots aquells personatges i aquella època em fascinen, com ho fa la literatura i la vida de Tolstoi i els seus.

    ResponElimina
  4. M'interessa, com a la Júlia, la història d'aquesta dona, no tan la d'en Toston, ai, perdó, Tolstoi, on tindré el cap ^^ Tinc l'Anna a la pila de fa ... uffffffff i si la Sofia la fa la Mirren em sembla un bon motiu per veure-la :) això si, esperaré al dvd.

    ResponElimina
  5. ... No existe crimen que no hubiera cometido, y por todo ello me alababan, y mis coetáneos me consideraban, y aún me consideran, un hombre relativamente moral.
    Así viví diez años.
    En esa época comenzé a escribir por vanidad, codicia y orgullo. En mis escritos hacía lo que en la vida. Para obtener la gloria y el dinero por los que los escribía, era preciso disimular el bien y exhibir el mal. Así lo hice. /... /

    Retall de l'estremidora CONFESIÓN de Tolstoi (Acantilado)xuclada de l'apunt que, fa temps, li vaig dedicar.

    ResponElimina
  6. Aprofita, Galde, aprofita que l’estiu és molt curt!

    ResponElimina
  7. Lluís, no seré jo qui el convoqui. Cada terra fa sa guerra i aquesta pertoca a la russosfera.

    ResponElimina
  8. Crec, Júlia, que no et decebrà o que almenys t’interessarà. La Mirren defensa molt bé el seu paper de dona a punt de perdre-ho tot (marit, hisenda i fins i tot una filla que li surt “tolstoiana”).

    ResponElimina
  9. Clídice, farem una cosa, si tu et llegeixes "Ana Karenina", jo em llegeixo "Tres homes en una barca".

    ResponElimina
  10. ei ei ei, que jo et vull bé eh! jopeta :(

    ResponElimina
  11. Girbén, la tendència a escriure sermons li venia de lluny (no cal, si no, llegir “Guerra i Pau”). Jo el prefereixo quan narra la vida d’altri, llavors sí que és un mestre.

    ResponElimina
  12. Saltant-me les normes del bon comentarista blocaire, no et parlo del post, sinó de l'evolució estètica del teu bloc, que -des de la meua absoluta subjectivitat- em sembla excel·lent, i a més, permet una lectura sense pràcticament cap esforç, gràcies al cos de la lletra i la combinació de colors.
    A mi m'agrada!

    ResponElimina
  13. Gràcies, Leb, m'agrada que m'ho diguis i precisament tu, que tens molta cura de les qüestions estètiques. La veritat és que miro d'esforçar-me en fer-lo ben llegible i de bon mirar, sempre limitat per les possibilitats que ens ofereix blogger, que malauradament no són infinites.

    ResponElimina
  14. Probablement son fins i tot més creïbles que els mateix Tolstoi i la comtessa. Es una reflexió em faig moltes vegades davant la dramatització de personatges històrics; penso que els guionistes solen donar una coherència als seus personatges que difícilment trobaríem a la vida real.

    ResponElimina
  15. Brian, no tinc ni idea si són històricament falsos, però funcionen!

    ResponElimina
  16. En aquest cas -acabo de venir del Renoir- coincideixo plenament amb tu, he, he. Grans actors, gairebé sembla teatre. Les mancances també hi són però la resta compensa. Està basat en un llibre que va tenir un cert èxit basat en 'fets reals' -més o menys-. De la família en sabem força ja que es va escriure molt sobre ells i, a més, hi ha molts descendents amb tanta fillada. I ell mateix també va escriure sobre ell, és clar. I la dona. I l'època és apassionant, amb una Rússia en ebullició, encara més des de la perspectiva del present en el qual 'sabem què va passar'. Sempre que rellegeixo aquests autors és com si llegís un llibre nou ja que hi veig coses diferents, per cert. Guerra i pau també s'aguanta més pels personatges que no pas pels 'sermons' però és que el senyor era un moralista il·luminat.

    ResponElimina
  17. Júlia, m'alegra que alguna vegada coincidim amb les pel·lícules, he, he! Una cosa que em va fer molta gràcia és que tot l'entorn de Tolstoi portés un o més dietaris per apuntar-se fins l'últim detall de la vida del mestre.

    ResponElimina