dijous, 7 d’abril de 2011

After Dickens

Kate Perugini vista per John Everett Millais

Dickens va morir el 9 de juny de 1870, als 58 anys. Havia desitjat que l’enterressin sense cap ostentació, amb una cerimònia íntima a la provincial catedral de Rochester. Els seus marmessors, com sol passar, prescindiren de les seves voluntats darreres, muntaren una mena de funeral d’estat i acabaren enterrant-lo al Racó dels Poetes de l’Abadia de Westminster. A “The Times” es publicaren les seves (suposades) darreres paraules: “Be natural my children. For the writer that is natural has fullfilled all the rules of art.” [Sigueu naturals, fills meus. Perquè l’escriptor que és natural compleix totes les regles de l’art].

En el seu testament va estipular que no volia que s’erigissin monuments en el seu honor, desig que en gran mesura va ser respectat. Al món només es coneixen dues estàtues públiques de Dickens: una al Clark Park de Philadelphia, on l’escriptor està acompanyat de la petita Nell, i l’altra al Centennial Park de Sidney. Curiosament, l’estàtua australiana erigida el 1880 havia estat enretirada del seu emplaçament l’any 1972, quan uns vàndals li trencaren el cap. Durant gairebé 40 anys hom va oblidar la seva existència fins que una societat dickensiana local va començar a interessar-se per la seva localització. Finalment, després d’un treball gairebé detectivesc, l’estàtua fou descoberta a un jardí privat. Aquest febrer de 2011, el monument degudament restaurat retornà al seu lloc original.

Kate, la vídua, romangué fidel a la memòria del seu marit i en el seu llit de mort demanà a la seva filla que donés al British Museum les cartes que Charles li havia escrit, com un testimoni dels temps que havia estat estimada. Kate morí de càncer el 1879, tenia 64 anys. Reposa al cementiri de Highgate prop de la seva filla Dora que morí als vuit mesos i no gaire lluny de la tomba de Karl Marx.

Charles Dickens Jr, el fill primogènit, fracassà en els negocis i acabà dirigint “All the Year Round”, la revista fundada pel seu pare. Més tard aconseguí l’èxit escrivint diccionaris (Dickens’s Dictionary of London, Dickens’s Dictionary of the Thames). Morí el 1896, als 59 anys, el mateix dia que la seva germana menor Mary. Mary havia escrit un llibre de reminiscències sobre el seu pare i edità amb la seva tia Georgina la primera col·lecció de les seves cartes. La filla següent, Kate, va casar-se primer amb el germà petit de Wilkie Collins i, en quedar viuda, amb el pintor Charles Edward Perugini. Sota el nom de Kate Perugini esdevingué una pintora d’èxit entre la societat victoriana. De la resta de fills, dos emigraren a Austràlia (Alfred i Edward), un fou oficial a la British Indian Army (Walter), un altre pertanyé a la Policia Muntada del Canadà (Francis) i encara un altre, oficial de l’Armada Britànica. Per últim Henry Fielding Dickens exercí la llei i fou el que tingué la més copiosa descendència, entre els quals es pot comptar la important novel·lista Monica Dickens i l’actor de segona Brian Forster, que va tenir el seu moment de glòria a la sèrie “La familia Partridge”. 

Charles, en morir, deixà a la seva amant un llegat de 1.000 lliures i suficients ingressos perquè no hagués de tornar a treballar. Ellen Ternan va casar-se el 1876 amb un graduat d’Oxford 12 anys més jove que ella. De cara a la galeria ella va presentar-se com si tingués 14 anys menys que el seu marit. La parella procreà un fill i una filla, i dirigiren una escola per a nois a Margate. Ellen morí a Londres als 79 anys.
Charles & Nell a Philadelphia

8 comentaris:

  1. Ves per on però m'has satisfet una de les meves sempre grans curiositats quan busco informació d'una persona. El què hauran fet els fills, com era amb la família (que ja has anat explicant al llarg de la sèrie)... Ja sé que són un tafaner però crec que és il·lustratiu d'una vida aquests detalls posteriors.

    ResponElimina
  2. Galde, com has pogut comprovar, "Por tierra, mar y aire". Devia de ser molt dur ser fill tonto en aquells moments. Bé, hi hagué una pintora i un escriptor de diccionaris (en Gazo estarà content).

    ResponElimina
  3. A mi també m'agraden les històries sobre la descèndencia, mostren que ni la genètica ni l'educació són ciències exactes. I deien que no hi havia pintores, darrerament en surten a gavadals!!! Un altre tòpic que veig que no s'aguanta és això de que a les senyores grandetes no els sortien nòvios més jovenets, bé, fa il·lusió!!! Encara en devien sortint més amb una 'pagueta',com és el cas.

    ResponElimina
  4. Ja veus, Júlia, mentre hi ha vida hi ha esperança!

    ResponElimina
  5. M'apunto als tafaners inveterats. I a les madures esperançades també. Ho dic per això de pintar eh! algun dia, potser ;)

    ResponElimina
  6. Clídice, de fet la Júlia tot just s'està estrenant com pintora jubilada.

    ResponElimina
  7. No sé si aquest apunt indica també el final de la llarga sèrie dedicada a Dickens. Suposo que no cal gaire perspicacç per pensar que és així. La vida posterior de l'Ellen, tafaneries apart, podria dir algunes coses als ulls d'un psicoanalista.

    ResponElimina
  8. Sí, Lluís, aquest apunt es pot considerar final, el que no vol dir que no ressusciti l’etiqueta en qualsevol moment.

    ResponElimina