dijous, 14 d’abril de 2011

Monarquia

La monarquia és una forma de govern en què una sola persona té dret a controlar i reglamentar tots els ciutadans que es troben sota el seu poder, altrament dits súbdits. És una manera de conduir la societat que es caracteritza per una extrema verticalitat i contradiu qualsevol noció de llibertat, fraternitat i sobretot igualtat, per això s’ha guanyat força detractors des de finals del segle XVIII.

Tot i que es desconeix l’origen exacte de la monarquia, se suposa que començà a partir dels vencedors de pretèrites batalles tribals. En temps més sofisticats, les batalles podien ser més estratègiques que físiques, però sempre hi havia al darrera la voluntat de perpetuar-se en el poder a través d’una dinastia hereditària. Sovint el poder del monarca es fonamentava en una sanció divina, tot i que darrerament els nostres temps materialistes prefereixen la sanció d’un sufragi universal amb urnes trucades. Malgrat el tuf una mica anacrònic d’aquest sistema, a hores d’ara encara trobem personatges  que pretenen deixar-nos l’herència de la seva família en la direcció de l’estat. Ho hem vist recentment a Líbia, a Egipte, a Corea del Nord o a Kazakhstan.

Per descomptat, encara queden algunes monarquies sobre la faç del planeta. Andorra, amb la seva curiosa diarquia gens dinàstica, només presenta la gràcia divina pel costat espanyol. Al Vaticà regna un monarca absolut, curiosament escollit per sufragi professional i amb gràcia divina per parar un tren. La monarquia funciona de forma diferent segons els continents. Les Amèriques, per exemple, són pràcticament republicanes, si passem per alt l’estranya anomalia dels països adherits a la Commonwealth, i per tant a la reina Britànica (Canadà és el cas més flagrant, per la grandària del país). Àfrica, tret del semiconstitucional rei del Marroc, destaca per algunes monarquies subnacionals, és a dir tribals. La més alta concentració de monarquies absolutes la trobarem a la península aràbiga.
En alguns casos la potestat del monarca (o de la monarca, tot i que sembla ser una professió més aviat masculina) només s’exerceix en situacions extremes i degudament estipulades (quan això passa, la monarquia es defineix com a “constitucional”). Si passa a ser constitucional, els monarques dediquen la major part del seu temps a quedar guapos a les fotografies i a dur la canalla a la guarderia davant de la gent de la premsa. Esdevenen una imatge de marca que representa el país, igual que Uma Thurman o Josep Guardiola representen un perfum o un banc respectivament. Tant la Thurman com en Guardiola crec que són bons professionals en el seu terreny de joc (la interpretació i el futbol), però no tinc clar que siguin igualment bons en el seu sentit de l’olfacte o en la seva intuïció inversora.

Quan es tracta de monarques, el seu autèntic “terreny de joc” queda molt menys clar, perquè només se’ls demana que facin bonic i no emprenyin (ara parlo dels “constitucionals”). Segurament a qualsevol agència de models podríem trobar dossiers d’exemplars encara més vistosos i sexies, i no costaria gens que alguns guionistes de sitcom brillants (Benet i Jornet em ve al cap) els escriguessin frases inoblidables, que tots repetiríem a l’hora del cafè l’endemà. Arriba un punt que Shakira, Letizia, Carla i Belén (o Ricky, Felipe, Falete i Jorge Javier) em resulten topològicament equivalents.

La monarquia em molesta i m’engavanya: no pertany al meu món ni al meu temps. Lligo la idea de monarquia a diversos conceptes absurds: no passar mai per sota d’una escala, no menjar carn els divendres, les cerimònies on intervé el vellut vermell (el pal·li i la música d’orgue), la homeopatia, els índexs d’audiència, el tall de digestió en havent dinat…

Ara començo a llegir-me amb interès aquest fullet que es titula concisament “República”.

30 comentaris:

  1. Realment interessant, però amb el que m'has arribat al cor es amb els teus exemples de conceptes absurds.

    ResponSuprimeix
  2. José Luis, a hores d'ara no sé si m'importa més ser interesant o arribar al cor d'algú. Probablement optaré pels dos camins.

    ResponSuprimeix
  3. Hem de brindar amb aquest cava! Boníssim (l'etiqueta, vull dir, que no l'he tastat...)!!!

    Per cert, tinc un oncle que va morir als 35 anys d'un tall de digestió després d'haver menjat un entrepà... i intenta esquivar passar per sota una escala no fos cas que et caigués un tornavís, unes estenalles... del treballador de dalt!

    Malgrat tot, Visca la República!

    ResponSuprimeix
  4. El cava era bo, Galde,jo el vaig tastar. Em sap greu pel tall de digestió de l'oncle, però crec que s'ho va inventar.

    ResponSuprimeix
  5. No fotis tu, que és un dels meus primers funerals on hi he estat involucrat davant la paràlisi de la seva família. Vaig fer totes les gestions a la funerària acompanyant el meu pare quan jo tenia uns 15 anys... Encara estic al·lucinat d'aquest negoci de la mort!

    ResponSuprimeix
  6. Perdona, Galde, ja veig que la realitat atropella (i mata) la ficció.

    ResponSuprimeix
  7. Tranquil, no és que estigui traumat sinó que és una de les meves experiències més surrealistes que he viscut mai. Perquè no tinc vena literària sinó en faria un conte d'humor negre que ningú creuria i quedaria la mar d'original... :-)

    ResponSuprimeix
  8. Apa, Galde, crea la vena literària del no res. S'ha fet abans. Sense víctimes.

    ResponSuprimeix
  9. Un cava que hauriem de tastar tots!
    Celebrant el que calgui però que sigui encertat!

    Salut

    ResponSuprimeix
  10. La reialesa antiga s'ha d'entendre en el context de cada època, molts monarques més aviat 'patien' el càrrec que el destí els havia atorgat, com gairebé tothom, aleshores. Em va fer entendre molt bé això un professor de la UOC molt bo, Cervelló.

    Una altra cosa és el present, evidentment. Malauradament hi ha una tendència a repetir esquemes monàrquics des de postures republicanes, i a fer els càrrecs 'hereditaris', àdhuc els més anodins, però sucosos.

    ResponSuprimeix
  11. Estic intranquil esperant la ressenya del fulletó que llegeixes ara. I m'he divertit molt veient aquesta comparació de la monarquia amb totes les coses absurdes i molestes... Crec que és una forma enginyosa de plantejar-ho... M'estic divertint com un nen veient com cada blog ha plantejat el tema.

    ResponSuprimeix
  12. Un apunt ple de lògica i mirant endavant, m'agrada.

    ResponSuprimeix
  13. Encara que pugui semblar un contrasentit, monarquia i republicanisme no son termes antitètics: son molt més republicanes monarquies com l'anglesa o la holandesa, que molts règims tirànics nominalment disfressats de "república".

    ResponSuprimeix
  14. Júlia, si pateixen, per mi que no es molestin. En quant a la tendència natural a la poltrona, caldria considerar-la com un vici lleig i a erradicar.

    ResponSuprimeix
  15. D'això es tractava, Lluís, de la visió personal de cadascú.

    ResponSuprimeix
  16. Clídice, si em trobes lògic, m'afalagues.

    ResponSuprimeix
  17. Brian, nominalment tens raó, però jo parlava de coses no de noms.

    ResponSuprimeix
  18. Brillant la comparació entre la representació de la marca amb els reis i la Thurman i en Guardiola. Molt subtil, però genial.

    ResponSuprimeix
  19. I brindarem tot maleint la memòria de felip quint!

    ResponSuprimeix
  20. Una visió tan personal com totes les teves, Allau. A mi les monarquies m'agraden a l'òpera, a l'opereta, al musical, als contes, al cinema de ficció. És de l'única forma que em fan somriure perquè o bé pertanyen al passat o són mentida. Ara bé, les monarquies de debó, la monarquia em semblen detestables i denoten immaduresa per part dels pobles que les aguantem, alguns si us plau per força.

    ResponSuprimeix
  21. Puigmalet, per què tots els reis espanyols tenen nom de conyac?

    ResponSuprimeix
  22. Ah, sí, Glòria, si es tracta de ficció, tot m'està bé: reis i reines, vampirs, llops i caputxetes.

    ResponSuprimeix
  23. Konstantino a l'exili gràcies a un referèndum i aquí ni ens atrevim amb la grega i el campechano. El pitjor és que segurament el resultat fóra un sí als reis que viuen del conte.

    ResponSuprimeix
  24. És cert, kalamar, que hi ha gustos per tot. Diu que el 30% dels britànics han tingut alguna vegada a la vida somnis sexuals amb la reina.

    ResponSuprimeix
  25. No hi ha res com parlar de monarquia per fer-te republica o republicana. Parlar-ne amb sentit, és clar, com tu fas no pas d'aquella manera estupefaent de segons quins programes que no vull ni anomenar...
    Pe`ro és això: encara els fas un favor comparant-los amb la Thurman i en Guardiola... jo els compararia amb altres especímens menys agraciats, però igualment "populars"...

    ResponSuprimeix
  26. Ai, Allau, que amb el teu darrer comentari se m'ha esborrat del cap el que volia dir. Un somni eròtic amb les dames de la realesa? Déus, que algú aturi la meua imaginació ara mateix!!!
    Bé, tot i això:
    visca la República!

    ResponSuprimeix
  27. Eulàlia, és que només cal gratar una mica per adonar-se que el fonament del sistema és ben irracional.

    ResponSuprimeix
  28. Ja saps, Leb, que m'agrada donar-vos idees ;p

    ResponSuprimeix