Monarquia

La monarquia és una forma de govern en què una sola persona té dret a controlar i reglamentar tots els ciutadans que es troben sota el seu poder, altrament dits súbdits. És una manera de conduir la societat que es caracteritza per una extrema verticalitat i contradiu qualsevol noció de llibertat, fraternitat i sobretot igualtat, per això s’ha guanyat força detractors des de finals del segle XVIII.

Tot i que es desconeix l’origen exacte de la monarquia, se suposa que començà a partir dels vencedors de pretèrites batalles tribals. En temps més sofisticats, les batalles podien ser més estratègiques que físiques, però sempre hi havia al darrera la voluntat de perpetuar-se en el poder a través d’una dinastia hereditària. Sovint el poder del monarca es fonamentava en una sanció divina, tot i que darrerament els nostres temps materialistes prefereixen la sanció d’un sufragi universal amb urnes trucades. Malgrat el tuf una mica anacrònic d’aquest sistema, a hores d’ara encara trobem personatges  que pretenen deixar-nos l’herència de la seva família en la direcció de l’estat. Ho hem vist recentment a Líbia, a Egipte, a Corea del Nord o a Kazakhstan.

Per descomptat, encara queden algunes monarquies sobre la faç del planeta. Andorra, amb la seva curiosa diarquia gens dinàstica, només presenta la gràcia divina pel costat espanyol. Al Vaticà regna un monarca absolut, curiosament escollit per sufragi professional i amb gràcia divina per parar un tren. La monarquia funciona de forma diferent segons els continents. Les Amèriques, per exemple, són pràcticament republicanes, si passem per alt l’estranya anomalia dels països adherits a la Commonwealth, i per tant a la reina Britànica (Canadà és el cas més flagrant, per la grandària del país). Àfrica, tret del semiconstitucional rei del Marroc, destaca per algunes monarquies subnacionals, és a dir tribals. La més alta concentració de monarquies absolutes la trobarem a la península aràbiga.

En alguns casos la potestat del monarca (o de la monarca, tot i que sembla ser una professió més aviat masculina) només s’exerceix en situacions extremes i degudament estipulades (quan això passa, la monarquia es defineix com a “constitucional”). Si passa a ser constitucional, els monarques dediquen la major part del seu temps a quedar guapos a les fotografies i a dur la canalla a la guarderia davant de la gent de la premsa. Esdevenen una imatge de marca que representa el país, igual que Uma Thurman o Josep Guardiola representen un perfum o un banc respectivament. Tant la Thurman com en Guardiola crec que són bons professionals en el seu terreny de joc (la interpretació i el futbol), però no tinc clar que siguin igualment bons en el seu sentit de l’olfacte o en la seva intuïció inversora.

Quan es tracta de monarques, el seu autèntic “terreny de joc” queda molt menys clar, perquè només se’ls demana que facin bonic i no emprenyin (ara parlo dels “constitucionals”). Segurament a qualsevol agència de models podríem trobar dossiers d’exemplars encara més vistosos i sexies, i no costaria gens que alguns guionistes de sitcom brillants (Benet i Jornet em ve al cap) els escriguessin frases inoblidables, que tots repetiríem a l’hora del cafè l’endemà. Arriba un punt que Shakira, Letizia, Carla i Belén (o Ricky, Felipe, Falete i Jorge Javier) em resulten topològicament equivalents.

La monarquia em molesta i m’engavanya: no pertany al meu món ni al meu temps. Lligo la idea de monarquia a diversos conceptes absurds: no passar mai per sota d’una escala, no menjar carn els divendres, les cerimònies on intervé el vellut vermell (el pal·li i la música d’orgue), la homeopatia, els índexs d’audiència, el tall de digestió en havent dinat…

Ara començo a llegir-me amb interès aquest fullet que es titula concisament “República”.