Posar l’altra galta

“Reconec que la violència, en qualsevol de les formes en què es manifesti, és un fracàs. Però és un fracàs inevitable perquè estem en un univers de violència. I si és cert que recórrer a la violència contra la violència pot fer que es perpetuï, també és cert que és l’única manera de fer que s’aturi”.

Stéphane Hessel cita, sense estar-hi totalment d’acord, aquestes paraules de Sartre al seu al·legat “Indigneu-vos!”, que ha estat un èxit de vendes a França i crec que ara ho està sent aquí. El llibret (si li treus els pròlegs, les notes i l’epíleg, no arriba a les 30 pàgines) conté una idea molt simple i no tan innovadora. És més interessant per qui ho diu que pel què diu. Però, si he encapçalat l’apunt amb aquestes paraules, no és per parlar de l’obra de Hessel, sinó per la forma com plantegen la qüestió que rau a l’interior de “En un món millor” de la danesa Susanne Bier, la guanyadora de l’Òscar d’enguany a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Quin és l’origen de la violència? Com ens hem d’enfrontar a ella? Retornar el cop és el mètode més eficaç o l’única opció ètica és la no-violència? Preguntes importants que s’han debatut durant segles i a les que la pel·lícula pretén donar una resposta directa mitjançant els recursos de la faula moral.

Sense tenir res en contra de les faules, potser no és la forma més adequada per abordar qüestions profundes. El que tinc clar és que no els escau gens el tipus de narració realista que empra “En un món millor”. Així els vímets de la trama són insultantment aparents: dos pares, dos fills, dos continents (Europa i Àfrica), dues agressions, dos tipus de resposta i les seves conseqüències… Em molesta que em menystinguin com a espectador i em portin de la maneta fins a la conclusió inevitable que han planejat els guionistes (Anders Thomas Jensen i la pròpia directora) per demostrar que la violència mai no és la resposta bona. La presència d’un protagonista que actua com una barreja de Crist i de Gandhi, reforça els arguments de Bier però fa trontollar seriosament la versemblança de la trama. I les escenes africanes pequen de simplistes i exploten la realitat d’un continent per utilitzar-la com a contraexemple.

Em diuen que els drames anteriors d’aquesta pujant realitzadora sorgida del moviment Dogma (“Germans”, “Després de la boda”, “Coses que vam perdre en el foc”) estaven molt bé. “En un món millor”, que sembla filmada càmera en mà sense que arribi a marejar, es contempla malgrat tot amb interès, perquè les situacions tenen grapa i els paisatges danesos són molt fotogènics. Però la gran basa de la pel·lícula són els seus actors. Tots ells, els infants inclosos, aconsegueixen la tasca impossible de donar gruix humà al que, sobre el paper, havien de ser meres peces dins de la mecànica de l’apòleg.

Una darrera dada, potser rellevant: la pel·lícula coneguda internacionalment com “En un món millor”, es titula en danès “Venjança”, definitivament menys “new age” i més revelador del seu contingut.