Tina Vallès és una alquimista: a partir de personatges i escenaris que li són propers és capaç de bastir ficcions que tenen els peus ben plantats a la realitat, però que sota la seva mirada esdevenen petits mites domèstics del segle XXI. Ho va demostrar a “L’aeroplà del Raval”, antologia d’apunts del bloc del mateix nom, i ho continua demostrant a “Ganxet sota les pedres”, quan les seves menudes muses bessones li ho permeten.
Tina acaba d’abandonar el Raval, que li ha servit d’inspiració fins ara, i encara que el barri de Sant Antoni no queda lluny, sembla que comença una nova etapa a la vida. Com una mena de comiat es publica “Maic” (Baula, 2011), un llibre breu (86 pàgines), que no gosaria anomenar novel·la, ja que més que una trama el que presenta és el retrat d’un personatge i la seva peculiar situació.
Maic te vuit anys i roman moltes hores sol al pis, amb l’única companyia d’un germà petit que és com si no hi fos, mentre la seva mare passa els dies fora de casa a la recerca del pare perfecte. De vegades Maic no suporta la solitud ni una responsabilitat que és massa petit per assumir. Llavors, surt al replà i truca a les portes dels veïns. “Maic” és una història de desempar, de marginació, de maltractament infantil, de prostitució, i sembla basar-se en un nen que la Tina va conèixer a la seva escala del Raval. Però l’autora esquiva el plantejament realista, origen del relat, per establir una altra de les seves faules amb personatges innominats (però no arquetípics) com el no-pare, la senyora Coixins, el senyor Soldat i el senyor i la senyora Històries (Tina i el seu company, indubtablement).
Tina ha escollit una manera de narrar la vida de Maic que seria un camp minat per qualsevol escriptor mediocre. “Maic” ens arriba relatat en primera persona, en les paraules del seu protagonista. No hi ha res tan difícil com fer versemblant la veu d’un infant en literatura. Pocs llibres he deixat a mitges en la meva vida (no més de cinc, crec) i un d’ells va ser per culpa d’un narrador infantil que grinyolava des de la primera línia. Maic ens ofereix el seu punt de vista, necessàriament incomplet, i cal traduir el que ens diu per comprendre la seva terrible realitat; però la seva veu no és gens realista, sinó que està amarada d’una estilització que només puc anomenar “poètica”. Que Tina Vallès se’n surti sense caure en el sentimentalisme carrincló i que aconsegueixi efectes d’emoció genuïna ho diu tot sobre la seva capacitat literària.
Tot i que em consta que l’autora no va escriure “Maic” pensant en cap públic concret, el llibre ha aparegut en una col·lecció per adolescents. Lamento dir que és un llibre que no es troba fàcilment. Sé que el tenen a Abacus i Alibri, on en Josep me’l va aconseguir autografiat la diada de Sant Jordi. A Proa diu que encara l’estan esperant. Seria una pena que, perdut en aquesta terra de ningú de la literatura per “young adults”, passés desapercebut. O sigui que, si no el trobeu, demaneu-lo. Feu-vos el favor.
Tina acaba d’abandonar el Raval, que li ha servit d’inspiració fins ara, i encara que el barri de Sant Antoni no queda lluny, sembla que comença una nova etapa a la vida. Com una mena de comiat es publica “Maic” (Baula, 2011), un llibre breu (86 pàgines), que no gosaria anomenar novel·la, ja que més que una trama el que presenta és el retrat d’un personatge i la seva peculiar situació.
Maic te vuit anys i roman moltes hores sol al pis, amb l’única companyia d’un germà petit que és com si no hi fos, mentre la seva mare passa els dies fora de casa a la recerca del pare perfecte. De vegades Maic no suporta la solitud ni una responsabilitat que és massa petit per assumir. Llavors, surt al replà i truca a les portes dels veïns. “Maic” és una història de desempar, de marginació, de maltractament infantil, de prostitució, i sembla basar-se en un nen que la Tina va conèixer a la seva escala del Raval. Però l’autora esquiva el plantejament realista, origen del relat, per establir una altra de les seves faules amb personatges innominats (però no arquetípics) com el no-pare, la senyora Coixins, el senyor Soldat i el senyor i la senyora Històries (Tina i el seu company, indubtablement).
Tina ha escollit una manera de narrar la vida de Maic que seria un camp minat per qualsevol escriptor mediocre. “Maic” ens arriba relatat en primera persona, en les paraules del seu protagonista. No hi ha res tan difícil com fer versemblant la veu d’un infant en literatura. Pocs llibres he deixat a mitges en la meva vida (no més de cinc, crec) i un d’ells va ser per culpa d’un narrador infantil que grinyolava des de la primera línia. Maic ens ofereix el seu punt de vista, necessàriament incomplet, i cal traduir el que ens diu per comprendre la seva terrible realitat; però la seva veu no és gens realista, sinó que està amarada d’una estilització que només puc anomenar “poètica”. Que Tina Vallès se’n surti sense caure en el sentimentalisme carrincló i que aconsegueixi efectes d’emoció genuïna ho diu tot sobre la seva capacitat literària.
Tot i que em consta que l’autora no va escriure “Maic” pensant en cap públic concret, el llibre ha aparegut en una col·lecció per adolescents. Lamento dir que és un llibre que no es troba fàcilment. Sé que el tenen a Abacus i Alibri, on en Josep me’l va aconseguir autografiat la diada de Sant Jordi. A Proa diu que encara l’estan esperant. Seria una pena que, perdut en aquesta terra de ningú de la literatura per “young adults”, passés desapercebut. O sigui que, si no el trobeu, demaneu-lo. Feu-vos el favor.
Segur que està molt ben escrit però els mons infantils em resulten estranys explicats per adults. El Petit príncep no m'agrada ni en francès. El deliciós protagonista narrador d'El Vigilant en el camp de sègol ja és una altra cosa, més crescudet em resulta totalment convincent i, quan l'he llegit i rellegit, me l'he cregut oblidant que la veu era de Salinger.
ResponEliminaGlòria, comparteixo la teva mania pel Petit Príncep [si no ho has fet, t'has de llegir "Papiroflèxia" de Sergi Pàmies a "La bicicleta estàtica"]. Per això, encara trobo més meritori el llibre de la Tina Vallès.
ResponEliminaEl tamany importa, per tant em toca buscar-lo :)
ResponEliminaSí, Clídice, aquest és dels que no et destarotarà l’agenda.
ResponEliminaBuscarem aquest "Maic". Abans deixa'm lloar l'elecció del nen del vi per il·lustrar l'apunt.
ResponEliminaQuin narrador més extraordinari va ser el Cartier-Bresson!
Gràcies, Allau! :)
ResponEliminaEstava pensant en El guardian, com Gloria, però també en Llámalo sueño, i el primer capítol de La montaña mágica, o de Por el camino de Swann, i El Arpa de hierba, i no acabaría… moltíssim escriptors donen el millor quan evoquen la seva infantesa, però no recordo cap narrat per el propi nen, i em fa molta por.
ResponEliminaLa foto deu ser famosa perquè s’ho mereix, però jo soc molt ignorant.
Sí que és difícil d'ensopegar la veu d'un nen, sí... Parlant de llibres recents, a mi em va agradar "la veu" d'aquell de l'incident del gos a mitjanit: era un nen molt creïble.
ResponEliminaGirbén, tenia una certa recança, ja que aquest nen tan cofoi no se sembla a en Maic.
ResponEliminaGràcies a tu, Tina!
ResponEliminaSí, José Luis, és una de les moltes fotos famoses d'Henri Cartier-Bresson.
ResponEliminaTens raó, Santi, la veu d'aquell narrador estava molt reeixida i té més d'un punt de contacte amb aquest Maic, en el sentit que cal llegir-lo també entre línies.
ResponElimina