Los demasiados libros (balanç)

Foto de Carles Pradas vista aquí.

Sempre he tingut una relació conflictiva amb Sant Jordi (i segurament no seré l’únic), especialment amb el seu vessant llibresc. Vaig créixer en una família on, malgrat els orígens obrers, la lectura era molt respectada i pel Dia del Llibre del més gran al més petit tothom rebia la seva ració de lletra impresa, fins i tot la meva mare, que habitualment amb prou feines tenia temps de llegir el diari del dia abans. Recordo que en una crònica del “Ciero” o potser del “Diari de Barcelona” hi aparegué anònimament la meva mare comprant lectura fins i tot per la minyona (en aquella època del plistocè teníem minyona a tota pensió).

Així que vaig gaudir d’una certa autonomia econòmica vaig començar a comprar-me llibres a qualsevol època de l’any i, com era jove i esnob, vaig prohibir-me adquirir llibres per Sant Jordi: una data reservada (em deia jo) a aquells que compren un llibre a l’any i, a sobre, no el llegeixen. Malgrat tot la diada era agradable, anunciava la incipient primavera, i feia bo passejar entre les parades de la Rambla. Amb tanta gent amarada de bon rotllo era un dia ideal per lligar. I si no, amb una mica de sort, Ocaña improvisaria una de les seves.

Més endavant, potser perquè Ocaña va morir enmig d’un foc d’encenalls (i quan dic Ocaña el faig representant d’altres defuncions, més d’ideals que de persones), vaig deixar de baixar a la Rambla. El meu Sant Jordi es va limitar a una rosa per la mare i poca cosa més que fugir de les multituds. Llavors l’any 2000 entra en escena Josep. Des de llavors ja tinc a qui oferir-li la rosa i el llibre (i qui me’ls ofereix); i, tot i que no em converteixo en un consumidor de la santjordiada, ja que faig la collita una mica abans, no deixo de sentir-me una mica víctima de la industria editorial. Sense cap acord previ, ens regalem l’un a l’altre quatre o cinc llibres pel cap baix, fet que sonarà a música celestial als llibreters, però que a mi comença a omplir-me d’angoixa.

I és que jo no tinc capacitat per digerir, no ja el que m’agradaria llegir, sinó el que m’espera apilat dins de l’armari. I és que em cauen llibres a dojo per Nadal (el meu aniversari), per Reis i pel meu Sant (fa quatre dies). Com hauria de saber tothom, malgrat la quantitat de lectures pendents, sovint ens agrada fer una marrada i donar prioritat a un llibre que no era a la cua. Així, em trobo amb la penosa situació (i no m’esmenteu “Infinite jest”, please) que encara tinc un llibre del Sant Jordi de 2010 per començar (si la Maria se n’assabenta de quin és, em fa vudú d’agulles).

Com que en Josep i jo intentem no ser obvis, ens regalem títols més o menys inesperats. Hi ha un plaer innegable en la descoberta; però, a canvi, ens quedem amb les ganes de llegir allò que ens venia més de gust. O sigui que el “Solar” del McEwan i la “Nemesis” del Roth hauran d’esperar. Aquest any m’ha obsequiat amb llibres de Pasolini, Erich Ohser, Ron Wood (!), Rodrigo Fresán, Enrique Vila-Matas i Jonathan Franzen. Afegiu-hi els llibres que li he regalat jo i que evidentment també tinc ganes de llegir: Eduardo Mendicutti, Eduard Màrquez, Tristan García i un còmic de romans.

Enguany, per primera vegada, la catosfera ha interferit per empitjorar la situació, o sigui per incrementar l’adquisició massiva de llibres. Ho dic sobretot per les recomanacions personalitzades d’El Llibreter, suposo que encertades, perquè ambdues lectures m’havien cridat l’atenció abans del seu concurs. Així ja em teniu amb el Banville i el Welch de torn.

Però resulta que Salvador Macip firmava al costat de casa i el seu “Ullals” (seu i de Sebastià Roig, per dir la veritat completa) és tot un èxit entre blocaires jovenívols. I, mentre discutiu si sóc més aviat blocaire o més aviat jovenivol, he baixat al carrer per saludar en Salvador i firar-me un exemplar. No sóc fetitxista dels autògrafs i crec que és la primera vegada que m’han dedicat un llibre la diada de Sant Jordi. Casualment ens hem topat a la paradeta d’en Macip amb la Clídice i el seu Factor X, tots dos amb cara de “la ciudad no es para mí”. I és que cal dir que els carrers del centre estaven infranquejables. Serà cosa de l’edat, però cada dia suporto pitjor les aglomeracions del gènere humà. I, ben mirat, no hi ha pitjor dia que el de Sant Jordi per entrar a una llibreria a fullejar llibres per pura curiositat.

El dia encara no havia acabat i, mentre jo em retirava a caseta, en Josep s’apropava a l’ull de l’huracà per regalar-nos un parell d’exemplars del “Maic” de la Tina Vallès i, de passada, conèixer l’autora en viu. Calculo que el saldo final del dia són 14 títols més pendents de llegir, fent cua ben assenyadets en companyia de Marsé, Toibin, Montaigne o Cortázar. Si no faig un catacrec abans, angoixat davant de tanta literatura que em reclama, prometo ressenyar properament en aquesta pantalla tot el que sigui humanament ressenyable d’aquest munt de fulls de paper.