Agredolç

El regal més tendre que vaig rebre el passat Sant Jordi va ser un llibre quadrat enquadernat en tela grisa que recull una selecció d’historietes de “Vater und Son” editat per la llibreria Herder l’any 2001. Els dibuixos em sonaven vagament però desconeixia aquest e. o. plauen que els signava. Les historietes, que no solen sobrepassar les sis vinyetes, relaten les aventures quotidianes d’un pare i el seu fill (aparentment no hi ha mare a la família). Pràcticament mudes, d’humor ben innocent, abunden en gags de tipus físic. Malgrat que el pare empra el càstig físic sovint (eren altres temps), una gran complicitat sembla regnar entre la parella protagonista.

La lectura del llibre, massa breu pel meu gust, m’ha resultat deliciosa; una experiència que, igual que les memòries d’Harpo, et retorna temporalment la fe en les virtuts de l’optimisme i la bonhomia. Tanmateix, darrera de tota història feliç s’hi pot amagar un revers obscur, com he descobert en llegir el pròleg de Raimund Herder.

 e. o. plauen es deia en realitat Erich Ohser. Havia nascut l’any 1903 a l’est d’Alemanya. Va fer d’aprenent de manyà fins que als disset anys es traslladà a Leipzig per inscriure’s a l’Acadèmia d’Arts i Oficis Gràfics. Allí va fer amistat amb el periodista Erich Knauf i amb l’autor de llibres infantils i juvenils Erich Kästner (“Emili i els detectius”). A finals de la dècada dels 20 els tres Erich s’instal·laren a Berlín. Ohsen treballà com a pintor i caricaturista a la premsa de tendències social-demòcrates.

Amb l’ascens dels nazis al poder ran de les eleccions de 1933, Erich Knauf fou empresonat i les novel·les d’Erich Kästner esdevingueren combustible de funestes fogueres. A Erich Ohser se li prohibí continuar treballant. Seu era el dibuix d’un home dibuixant amb la seva pixera una esvàstica sobre la neu. Per mantenir la seva dona i el seu fillet va acceptar publicar sota el pseudònim de e. o. plauen (Plauen era la ciutat on es va criar). Així va néixer la sèrie “Vater und Son”, publicada inicialment al “Berliner Illustrierte”, la qual aviat esdevingué immensament popular i que perdurà des de 1934 fins a 1937. És ben significatiu, fins i tot ara (o especialment ara), que aquells temps de crisi, de retallada de llibertats i d’ascensió del feixisme propiciessin l’aparició d’una literatura escapista, pastoral, poètica, esotèrica, històrica.

Un cop començada la guerra, Ohser col·laborà amb la dictadura caricaturitzant l’enemic, tot i que no es troba en la seva obra cap mostra d’antisemitisme. Malgrat aquestes concessions a la supervivència, mantingué sempre les seves opinions antinazis i no deixà d’expressar-les en privat. Així fou com un veí, que va sentir Ohser i Knauf en ple diàleg subversiu, els va denunciar a les autoritats. Els dos amics foren empresonats d’immediat; Göbbels els hi tenia ganes. Ohser va suïcidar-se la matinada del 6 d’abril de 1944. Poc després, Knauf va ser condemnat i executat.

Actualment, almenys a Alemanya, aquest parell intergeneracional de Pare i Fill encara són recordats amb afecte. Semblen apel·lar a un temps pretèrit d’Arcàdia feliç i post-industrial. Un cop conegudes les ferides que amaguen, potser és saludable optar pel seu irreductible optimisme.