La capbussada

Mary Ann Singleton tenia vint-i-cinc anys quan va veure San Francisco per primera vegada.
Havia vingut sola a la ciutat per unes vacances de vuit dies. La cinquena nit va beure tres cafès irlandesos al Buena Vista, va adonar-se que el seu Anell dels Humors s’havia posat blau i va decidir trucar la seva mare a Cleveland.
—Hola, mama. Sóc jo.
—Ai, reina. Precisament el papa i jo estàvem parlant de tu. Hi havia aquest boig a “McMillan i Esposa” que estrangulava totes aquelles secretàries i no he pogut evitar pensar…
—Mama…
—Ja ho sé. La burra de la teva mare preocupant-se per no res. Però sobre aquestes coses mai no pots estar del tot segura. Mira la pobra Patty Hearst, tancada en aquell armari amb tots aquells horribles…
—Mare… és trucada de llarga distància.
—Oh… sí. T’ho deus estar passant bomba.
—Déu meu… no t’ho creuries! La gent aquí és tan amigable que em sento com si…
—Has anat al Top of the Mark com et vaig dir?
—No encara.
—Ni se t’ocorri perdre-t’ho! Ja saps, el papa m’hi va dur quan va tornar del Sud del Pacífic. Recordo que li va passar de sotamà cinc dòlars al director de l’orquestra perquè poguéssim ballar “Moonlight Serenade”, i jo vaig vessar-li el meu Tom Collins sobre el seu bonic uniforme blanc de…
—Mama, vull que em facis un favor.
—I tant, reina. Ara escolta’m. Oh… abans que me n’oblidi, ahir vaig topar-me amb el senyor Lassiter al centre comercial de Ridgemont, i em va dir que l’oficina està tota potes enlaire des que ets fora. No acostumen a tenir bones secretàries a Fertilitzants Lassiter.
—Mama, més o menys trucava per això.
—Si, reina?
—Vull que truquis el senyor Lassiter i li diguis que no hi seré el dilluns al matí.
—Oh… Mary Ann, no estic segura que demanar una prolongació de les teves vacances…
—No és una prolongació, mama.
—Bé, llavors per què…
—Mama, no penso tornar a casa.
Silenci. Llavors, obscurament en la distància, una veu televisiva va començar a explicar-li al pare de Mary Ann sobre l'alleujament temporal de les hemorroides. A la fi, la seva mare parlà: “Reina, no siguis ximple”.
—Mama, no és una ximpleria. M’agrada això. Ja em sento com a casa.
—Mary Ann, si es tracta d’un noi…
—No hi ha cap noi… Ho he estat pensant durant molt de temps.
—No siguis ridícula! Fa cinc dies que hi ets!
—Mama, sé com te sents, però… bé, no té res a veure amb tu i el papa. Només vull començar a fer la meva pròpia vida… tenir el meu propi apartament i tot això.
—Oh, “això”. Bé, reina… és clar que pots. De fet, el teu papa i jo hem pensat que aquells apartaments nous a Ridgemont poden ser perfectes per a tu. Atrauen molta gent jove, i tenen piscina i sauna, i jo podria fer-te unes boniques cortines com les que vaig fer pel casament d’en Sonny i la Vicky. Podries tenir tota la intimitat que…
—No m’escoltes, mama. Estic intentant dir-te que sóc una dona adulta.
—Bé, llavors actua com a tal! No pots fugir de la teva família i amics per anar a viure amb una colla de hippies i d’assassins massius.
—Has vist massa televisió.
—D’acord, però què em dius de l'Horòscop?
—Què?
—L’Horòscop. Aquell boig. L’assassí.
—Mama, el Zodíac.
—Si fa o no fa el mateix. I què em dius de… els terratrèmols? Vaig veure aquella pel·lícula, Mary Ann, i gairebé em moro quan Ava Gardner…
—Em faràs el favor de trucar el senyor Lassiter?
La seva mare va començar a plorar. “No tornaràs, ho sé”.
—Mama… si us plau… tornaré. Ho prometo.
—Però no seràs… la mateixa!
—No! Espero que no.

Així, amb la sublim decisió de la provinciana Mary Ann Singleton de romandre a la Sodoma i Gomorra que fou San Francisco als anys 70, s’iniciava l’any 1976 al “San Francisco Chronicle” el serial d’Armistead Maupin “Tales of the City”. Demà ho explico una mica millor.