Cròniques urbanes

L’any 1976 va començar a aparèixer al San Francisco Chronicle un serial anomenat “Tales of the city” que firmava un desconegut de nom Armistead Maupin (Washington, 1944). La secció, que es publicava de dilluns a divendres, va gaudir d’un èxit fulgurant entre els habitants de la ciutat. Maupin reprenia la vella tradició que havien cultivat més d’un segle abans els britànics Dickens o Thackeray, però la traslladava a l’estricta actualitat americana, com no s’havia fet mai abans. A més, l’autor escrivia els lliuraments pràcticament d’un dia per l’altre, fet que li permetia introduir a la trama incidents que estaven ocorrent en aquell mateix moment. Entre el públic es va crear la mateixa urgència lectora que provocaven les desventures de la petita Nell a l’era victoriana i més d’un va creure trobar en algun dels personatges un transsumpte d’algun ciutadà real.

La sèrie s’iniciava, com vèiem ahir, amb la decisió de Mary Ann Singleton d’instal·lar-se a viure a San Francisco i com aviat trobava un apartament a una pintoresca casa del 28 de Barbary Lane. Anna Madrigal, la seva excèntrica propietària, i els seus llogaters constitueixen el nucli central que ancora aquestes molt diverses històries de la ciutat. Fidel a l’època i la localització, Anna és una dona ja d’una certa edat, que vesteix kaftans i cultiva devotament la seva marihuana. Hi ha també la hippy bisexual Monna Ramsay i l’atractiu cambrer heterosexual Brian Hawkins que treu profit de la lliberalitat dels temps per exercir de promiscu Don Juan. I finalment hi ha Michael “Mouse” Tolliver, un gai dolç a la recerca de l’home de la seva vida, indubtable “alter ego” de l’autor.

Cada capítol és necessàriament breu i molt àgil. Concerneix a les vides quotidianes, amoroses i professionals dels protagonistes i a les seves relacions tant entre ells com amb un gavadal de personatges de tota classe i extracció, amb unes gotes de costumisme, una mica de sentimentalisme sàviament racionat i grans dosis d’humor. I com que l’elenc principal presenta prou consistència humana, l’empatia del lector es produeix amb facilitat. A més, a cada “temporada” hi ha també una o més intrigues que afegeixen suspens i no es resolen fins el penúltim capítol, segons les sempiternes regles del fulletó.

En alguns moments “Tales of the city” esdevé un “roman à clef”, com per exemple quan una innominada Liz Taylor fa un “cameo” o quan “Mouse” passa un cap de setmana amb “una estrella de Hollywood” (Rock Hudson, a qui sembla que Maupin va conèixer bíblicament). La immediatesa de l’escriptura permet, per exemple, involucrar el reverend Jim Jones i la massacre de Guaiana dins de la trama o, el que és més important, narrar en directe l’aparició i l’evolució de la sida a San Francisco.

Degut a l’èxit, “Tales of the city” va ser publicat (convenientment adaptat) en format de llibre amb uns resultats comercials decebedors. La publicació de la segona sèrie, “More tales of the city” (1980), va començar a decantar la balança i des de llavors aquestes cròniques urbanes han esdevingut sòlids long-sellers. Al Chronicle encara es van publicar els lliuraments del que serien “Further Tales of the City” (1982) i “Babycakes” (1984). El serial de “Significant Others” (1987) aparegué al San Francisco Examiner i “Sure of You” (1989) s’edità directament com a llibre. Més recentment s’ha publicat “Michael Tolliver Lives” (2007) que relata en primera persona la vida madura de “Mouse” i escapa, per tant, al format inicial de la sèrie. Sembla que “Mary Ann in Autumn” (2010) reprèn el to de fulletó, encara que sigui en clau més melangiosa. La tinc pendent de llegir. L’any 1993 es va fer una adaptació televisiva amb gent tan estimulant com Olympia Dukakis, Laura Linney o Ian McKellan (caldrà buscar-la). També està a punt d’estrena (ho anuncien per aquest maig) un musical coescrit per Jake Shears de Scissor Sisters.

Abans, gens innocentment, he parlat de “temporades”, i és que “Tales of the city” s’adequa molt bé a l’actual moda de les sèries televisives d’alè llarg i plantejament poc convencional. L’editorial Anagrama, a la seva col·lecció Contraseñas, va publicar fa anys els tres primers capítols de la saga: “Historias de San Francisco”, “Nuevas Historias de San Francisco” i “Más Historias de San Francisco”, sospito que amb un ressò insuficient. Em pregunto si amb el pas dels anys resultaran massa localistes, massa lligades a un temps i un país. M’agradaria pensar que no és així i que mereixerien una nova oportunitat ara que el fulletó televisiu ha adquirit una nova respectabilitat.

I, ja en ple terreny especulatiu, no seria aquest un bon moment per engegar un serial costumista, amarat d’actualitat online dins d’alguna de les nostres capçaleres de premsa? Que jo recordi, el més proper que hem tingut en aquest país va ser la publicació de “Sin noticias de Gurb” d’Eduardo Mendoza a EL PAÍS, tot i que es tractava d'una sàtira swiftiana lluny de les regles de la novel·la per lliuraments. Probablement algun bloc ja ho ha intentat per lliure i jo m’ho he perdut. Ben pensat, Blogger o Wordpress poden ser eines excel·lents per endegar aquest tipus d’aventures. És una idea.